Desolació

per Sebastià Carratalà

Cultura

L’âge d’or (1930), de Luis Buñuel
L’âge d’or (1930), de Luis Buñuel

El 3 de desembre del 1930, membres dels Camelots du Roi, una organització paramilitar activa durant la III República Francesa, i les Jeunesses Patriotiques, una lliga d’extrema dreta i antisemita (que s’inspirava en el feixisme italià), van atemptar contra la sala Studio 28 de París, on es projectava L’âge d’or (L’edat d’or, 1930), de Luis Buñuel. Feia sis dies que la pel·lícula, una crítica ferotge a l’ordre establert i a la religió, s’hi exhibia amb molta afluència de públic. En l’assalt, van  destrossar obres de Salvador Dalí, Man Ray, Joan Miró, Tanguy i Max Ernst que s’exposaven al vestíbul. Alhora, les pressions d’aquest grup i les campanyes de premsa en contra de la cinta van acabar amb la confiscació de les còpies per la policia poc després. La prohibició de difondre-la va estar vigent fins al 1981. Com assenyala Roman Gubern, aquesta «exaltació surrealista de l’amor fou i denuncia de tots els mecanismes socials i psicològics que impedeixen experimentar-lo, va tenir la virtut de posar ràpidament en marxa els ressorts d’autodefensa de la societat tan maltractada pel director en el film».

Max Ernst, (Bröhl, Alemanya, 1891 - París, 1976), un dels artistes participants en aquella mostra que els ultradretans van malmetre també havia interpretat un paper en L’âge d’or. Ernst havia sigut soldat alemany en la Gran Guerra i s’havia instal·lat a la ciutat del Sena el 1922 com a emigrant il·legal. Allí es va integrar en el grup surrealista d’André Breton, que l’havia convidat a exposar els seus collages. Uns anys després, el 1939, quan els nazis van ocupar París, el pintor vivia a Saint-Martin d'Ardeche, al sud de Lió amb la pintora britànica Leonora Carrington. De seguida el van arrestar i el van encarcerar a fi de traslladar-lo al camp de concentració de Les Milles, a la Provença. El maig del 1940, el van tornar a la presó gràcies a la intervenció del seu amic Paul Éluard, amb qui havia conviscut a París. Va aconseguir fugir, després d’un primer intent frustrat, i es va reunir a Marsella amb el grup de surrealistes que esperaven salpar cap als Estats Units. El juliol del 1941, va arribar a Nova York, on va ser retingut durant tres dies a l'illa d'Ellis com a alemany sospitós.

Max Ernst, «Europa després de la pluja», 1940-42

El 1940, entre els dos períodes d'arrest, Ernst va començar Europa després de la pluja, una pintura en què la devastació s’estén sota un cel seré, només travessat per uns núvols blancs. No hi ha res que haja romàs en el seu estat originari després de la catàstrofe. Amb prou feines hi distingim les restes dels edificis, fins i tot resulta difícil esbrinar en una primera ullada les escasses ruïnes humanes que hi apareixen. Vestigis d’arbres i turons, cases i màquines, persones i animals, s’amunteguen i es confonen en un desgavell de formes retorçudes, erosionades i foradades per alguna mena de força destructora implacable. Encara en romanen erectes alguns poc identificables al mig d’aquest món arrasat, vençut, anihilat. Autèntics monuments de la desfeta en determinats detalls dels quals, malgrat les circumstàncies, podem intuir-ne l’esplendor perduda. Una magnificència derrotada no exempta, però, de figures estranyes, grotesques, inquietants, que, talment com fòssils compostos dels mateixos materials que els envolten, proven d’ataüllar els inexistents horitzons habitables.

Uns anys més tard, el 1955, va dur a terme El segle XX, una altra peça aterridora en què el pessimisme sobre l’esdevenidor no s’ha esvaït. Ara, la llum freda i escassa, provinent d’un sol que fa la impressió que s’extingeix, ens deixa albirar amb dificultat una muntanya de deixalles que s’alça en primer terme i ocupa quasi la totalitat de la superfície. Aquesta imatge de la centúria passada ja havia envaït, just a mitjans de la mateixa, els pensaments d’Ernst. Potser resultava difícil concebre’n cap altra, tenint en compte el que havia esdevingut fins aleshores. Ernst asseverava que assistia al procés de creació «com a espectador», en tant que no pintava el que somiava, sinó que somiava quan pintava. Així, doncs, aquesta mena de figuracions devien assaltar-lo sovint durant el treball.

Max Ernst, El segle XX, 1955

En els somnis surrealistes, apunta Rafael Argullol, «s’imposa una iconologia desolada en què es reflecteix tota la impotència de qui se sent rodejat per un univers sense sentit» (L’atracció de l’abisme, 1983). En aquests paisatges europeus d’Ernst, hi ha desaparegut qualsevol rastre de vida, la humanitat no hi té cabuda, la mort impera. Després de tot el que havia viscut, difícilment podia tindre una visió diferent del Vell Continent i de la seua època.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací