La Missa de Rèquiem en re menor de Mozart a Sant Pere de Vilamajor

El centre polivalent La Fàbrica va acollir el concert el 27 de març dins del marc de la sisena temporada del LiriC-Art

per Rubén Galera Hernández

Veus

La Missa de Rèquiem en re menor de Mozart a Sant Pere de Vilamajor
La Missa de Rèquiem en re menor de Mozart a Sant Pere de Vilamajor

S’imaginen vostés un món en què la cultura només es pogués consumir de contraban? Aquesta és la premissa d’un curtmetratge italià, que circula a les xarxes socials, en què un xic cerca una dosi de cultura i el camell li ofereix una obra de teatre per fer un bon viatge cultural. Per fortuna, aquesta no és la situació en què ens trobem.

La situació actual de pandèmia està fent que distòpies com aquesta puguen semblar, fins i tot, versemblants. Per sort, les mesures de confinament han fet baixar el nombre de contagis i els espectacles musicals assomen el cap tímidament. Un d’aquests brots culturals el vaig veure des de casa, a Castelló (Ribera Alta, País Valencià), el passat dissabte 27 de març, gràcies a l’empenta de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental) i Més Músics, que ens van amenitzar la vesprada amb la representació de la Missa de Rèquiem en re menor de Mozart i Süssmayr, dins del marc de la sisena temporada del LiriC-Art. En aquesta ocasió, el centre polivalent La Fàbrica va acollir la batuta de la directora Irene Delgado-Jiménez, qui va tenir a càrrec l’orquestra Terres de Marca Sinfonietta; i la d’Albert Santiago, qui va estar al capdavant del Cor de Cambra de Sant Cugat.

Toni Galera de Més Músics va fer el tret de sortida, tot presentant l’acte i fent un repàs de la programació de l’actual temporada vilamajorina del LiriC-Art, que s’ha reprès aquest mes després que la situació pandèmica el fes cancel·lar a l’octubre de l’any passat. Després d’explicar els actes que s’hi volen fer, va donar pas a la peculiar però espectacular actuació de David Piulet, especialista i apassionat de Wolfgang Amadeus Mozart, que va interpretar xiulant [sic] l’ària de La Reina de la Nit de l’òpera La flauta màgica del mateix compositor austríac. En acabant de la desenfadada actuació de Piulet, la regidora Lola López va esmerçar unes paraules a tots els assistents en què els encoratjava apel·lant a la determinació del consistori local per la cultura, per donar alegria als seus veïns i veïnes en aquests temps.

La interpretació pròpiament dita del Rèquiem d’Amadeus Mozart i Xavier Süssmayr va tenir un preàmbul poc usual: la directora, Irene Delgado, vinguda ex professo des de Viena, va anar explicant el context històric en què es va compondre l’obra; alhora que en va fer petits aperitius musicals per exemplificar les innovacions dels compositors en aquesta obra. Sense fer ara una llista detallada de cada exemplificació, va explicar, en el primer cas, com els austríacs van aconseguir fer un so estèreo amb un tema i un contratema, tot fent cantar a mig cor un Kyrie eleison (Senyor, tingues pietat!) i a l’altre mig un Christe eleison (Cris, tingues pietat!). I així, com si fos un menú de degustació per a paladars inexperts però exigents, va detallar tots els matisos de la paleta dels colors melòdics del rèquiem, de manera fidel i pedagògica al clàssic. Al finalitzar aquest aperitiu, Irene Delgado, el cor i l’orquestra van començar a interpretar l’obra seguint fil per randa les vuit parts de què es compon: Introit; Senyor, tingues pietat; Seqüència; Ofertori; Sant, Sant, Sant; Beneït; Anyell de Déu; i finalment Comunió.

L’agosarada aposta del poble de Sant Pere de Vilamajor per la Missa de Difunts mereix tots els respectes de les persones que vivim a la rodalia de les grans urbs –en el meu cas de Xàtiva, o si es vol de València. Per què? Doncs perquè les poblacions xicotetes s’arrisquen a no tenir èxit en aquest tipus d’actes; però ara, havent-hi vist la determinació de Sant Pere i la posada en escena desenfadada de tots els participants, observem que el cant líric en els pobles petits funciona. A això, a més, cal afegir-hi que l’acte va trencar totes les barreres de distanciament físic, ja que es va oferir en streaming a Youtube perquè tothom en pogués gaudir des de casa. I els resultats s’adollen per si sols: més de 70 espectadors virtuals van seguir l’obra musical des del principi fins al final; 24 hores després el vídeo havia arribat a les 900 visualitzacions –i segueix augmentant-; i ha rebut uns 59 vots positius i cap de negatiu.

Reprenent l’inici d’aquesta ressenya, tenim la sort de no viure una distòpia en què la cultura musical és un bé prohibit que es consumeix en la clandestinitat, sinó tot el contrari: la cultura és un bé patrimonial públic i immaterial que necessita, de tant en tant, una xicoteta espenta. I nosaltres, les espectadores i els espectadors que la fruïm, en som els beneficiats.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací