Ramón y Cajal sense museu, país sense remei

per Kristin Suleng

Columnistes

Ramón y Cajal sense museu, país sense remei
Ramón y Cajal sense museu, país sense remei

Massa sovint donem més importància als objectes que a les idees, com herència de la cultura de la relíquia esdevinguda en mitomania. No ha d’estranyar, per tant, que a l’hora de valorar la memòria d’un personatge històric predomine l’espai de culte, a partir de museïtzar allò que va marcar la vida o activitat del personatge o conservar la seua tomba per a atraure la peregrinació dels visitants.

Per això, de «vergonya nacional» i «deute històric amb el millor científic espanyol» es descriu el fet que la figura de Santiago Ramón y Cajal —únic premi Nobel espanyol per als qui no compten amb el del migrant Severo Ochoa— no gaudisca d’un museu a Espanya després de 87 anys de la seua mort. Enmig del debat de la Llei de Ciència i la precarietat laboral dels investigadors, tot i la permanència del tenure-track que promou el ministre Pedro Duque, el govern espanyol ha creat ara un grup de treball per a resoldre eixa reivindicació de dècades que demana la ciència estatal.

La notícia de la pretesa recerca d’un museu per al pare de la neurociència ha despertat un sentiment de reivindicació de la història de la ciència estatal que no presenciem molt sovint. A més d’algunes demandes —entre elles la del grup Compromís en 2017— que apunten l’expropiació i reconversió en museu del palauet Ramón y Cajal, la que fora la seua darrera residència laboratori a Madrid, i d’alguns suggeriments de com hauria de ser el museu per no caure en antics clixés recull-pols, no pocs en parlen de «memòria ultratjada», i tenen raó, tot i que des de la superficialitat no ho semble, si ho comparem, per exemple, amb un altre gran nom de la ciència a Espanya com el científic godellenc Juan Bautista Peset Aleixandre.

I no ho pareix perquè en el cas de Ramón y Cajal no hi ha hagut precisament oblit. El metge i científic aragonés dona nom a carrers, avingudes i places; també a un programa d’ajuda a les universitats per a contractar personal investigador doctor i a un premi estatal de biologia, i a més, a una de les primeres sèries que TVE va dedicar a un científic ibèric, interpretat per un magistral Adolfo Marsillach sota la direcció de José María Forqué, amb l’encertat títol Ramón y Cajal: Historia de una voluntad, que simbolitza la perseverança com a única via de supervivència per a la recerca a Espanya. No cal oblidar una de les perles del guió, quan el vell Cajal, dictant les seues memòries, recorda que en conéixer l’anatomista suís Albert von Kölliker, aquest arribaria a confessar-li que fins trobar el gran científic aragonés creia que «la ciència no existia a Espanya».

Dins d’aquest compendi de reconeixements també cal enumerar el Marquesat de Ramón y Cajal, creat pel franquisme en el primer centenari del naixement del metge i científic —convertit en «glòria nacional» per a netejar la projecció internacional del règim a través del Nobel—, el qual va acceptar una de les seues netes, María Ramón y Cajal Conejero, tot i que el rei Alfons XIII ja va fer el mateix oferiment al científic que finalment rebutjaria.

Aquest record, però, és més bé estètic, adaptat segons els esdeveniments polítics, el que vol dir que, tot i que sense oblit, pot haver silenci i marginació, en especial en allò que afecta el més important per a un científic, que no és un museu dedicat als seus objectes quotidians, sinó l’escola d’investigadors que va formar. Dels seus hereus acadèmics-científics, que van formar l’anomenada edat d’or de la ciència a Espanya, poc s’ha estudiat encara. En canvi, sí que sabem que gran part del llegat material —llibres, dibuixos, fotografies, instrumental— de Ramón y Cajal ha estat dècades amagat en borses de plàstic i caixes de cartró, i fins i tot en venda en el rastre de Madrid. La imatge no resulta estranya per als que coneguérem l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero quan s’allotjava en una torrassa de la Facultat de Medicina de la Universitat de València, on la instrumentació mèdica històrica es trobava despullada en els accessos a l’institut, en lloc de les vitrines que hui la protegeixen a l’espai més que digne del Palau dels Cerveró.

Tan lamentable estat de conservació de les seus pertinences molestaria sense dubte el Nobel aragonés, però no més que la repetició permanent dels mals que afecten la recerca espanyola, si tenim en compte que a Ramón y Cajal se li atribueixen frases com «els científics espanyols s'equiparen als de qualsevol altre país quan compten amb un finançament adequat i estabilitat en els seus llocs de treball»; «al carro de la cultura espanyola li falta la roda de la ciència»; «aquest país no té remei». No tant la manca d’un museu, al gran científic li faria mala sang que els problemes que patia a començaments del segle XX no s’acaben mai de superar entrats en els anys 20 del XXI.

De la perseverança en reivindicar un lloc digne per a l’obra de Ramón y Cajal també hauríem de prendre nota a aquest costat del Mediterrani. El gran Peset Aleixandre, un desconegut per a molts valencians, un humanista encara per valorar en tot el seu llegat i per la seua aposta per la democratització de l’ensenyament universitari, tampoc compta amb museu propi —a diferència de Benlliure, Concha Piquer i Blasco Ibáñez—, però no ha trobat el calor de la comunitat científica arreu d’Espanya com l’aragonés. Tampoc en aquest cas hi ha hagut oblit, llevat que utilitzem el terme eufemísticament. La incomprensió, l’enveja i l’odi de la guerra han fet de Peset víctima d’un llarguíssim silenci pel seu compromís ciutadà i polític, l’afusellament del qual complirà 80 anys el pròxim 24 de maig. Però, siga Ramón y Cajal o Peset Aleixandre, la conclusió sempre és la mateixa. Més que museïtzar-la, la ciència necessita que l’estimem, que la financem i que la fem nostra.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací