Hui fa 78 anys que va nàixer Isabel-Clara Simó a Alcoi

per NLV

Efemèrides

Isabel-Clara Simó
Isabel-Clara Simó

El 4 d'abril del 1943 va nàixer a Alcoi Isabel-Clara Simó i Montllor, una de les escriptores més destacades de la literatura catalana. 

Va estudiar a l'acadèmia que dirigia el seu pare: «El meu pare era mestre. Tenia una acadèmia, on jo em vaig educar. I va deixar una petjada important al poble d'Alcoi. Fins i tot li han obert un carrer. […] Ell estava educat en un col·legi francès, i per tant jo coneixia bé la cultura francesa, de petita. Em va ensenyar la tolerància en la vida. Era un home liberal, molt decimonònic, en el sentit bo de la paraula. I la meua mare era una dona molt temperamental, amb molt de nervi. I de la barreja de tots dos he sortit jo.» (El Temps, 1994).

 Isabel-Clara Simó es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València, on Allà va descobrir «l’univers immens» del català gràcies a una classe impartida per Joan Fuster, de qui va adoptar el valencianisme i una profunda defensa de la llengua catalana. «Sempre havia parlat català perquè el meu pare deia ‘que era la nostra essència’ però de la llengua escrita no va dir mai res, segurament perquè no patíssim o no ens poséssim en risc», explicava Simó. Així rememorava, emocionada, el que va sentir en llegir per primera vegada autors com Ausiàs March o Josep Maria de Segarra: «Em vaig sentir com Cristòfol Colom en descobrir una terra que ja existia. “‘Que dius que què? Però de què estan parlant!’, vaig pensar».

La jove Isabel acabava de descobrir que el català era una llengua tan antiga com la resta de parles romàniques, que comptava amb una història de la literatura prodigiosa i que tenia un país. Aquella troballa va ser l’impuls necessari per provar d’escriure en català, fet que li va servir per veure més clar que mai la seua veritable vocació: ser escriptora.

En paral·lel, a principis dels anys 1960, va brotar la seva faceta valencianista i independentista. En aquell context, en la plenitud del règim franquista, va estar molt vinculada a la lluita estudiantil per la defensa de les llibertats. «Vaig participar en vagues, trencàvem el diari Levante pel carrer amb crits contra el règim i fugíem de les batudes quan la policia entrava a la universitat sense previ avís», contava.

Es va dedicar a l'ensenyament, que va exercir primer a Bunyol (la Foia de Bunyol) i després a Figueres (l’Alt Empordà), on va ocupar una plaça de professora a l'institut de batxillerat Ramon Muntaner. 

El 1968 es va casar amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de la revista Canigó, aleshores de publicació mensual, que tenia prohibit, explícitament, publicar cap article en català: «Jo li vaig suggerir que férem un algun articlet a veure què passava, i al final, amb el meu català trontollant, el vaig fer. El vam publicar i va fer tanta il·lusió que tothom a Figueres me'n parlava. I en vam fer un altre, i de mica en mica, de sobte, ens vam trobar amb una revista en català que tenia un article petit al final en castellà, per a poder fer la trampa del bilingüisme.» (El Temps, 1994). 

Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó

A Figueres van nàixer dos dels seus fills, Cristina i Xavier. El 1973 la família es va instal·lar a Barcelona, on va nàixer la seua filla Diana. Va treballar a l'Institut Sant Josep de Calassanç i es va examinar de les assignatures de la carrera de Periodisme. 

Des del 1972 fins al 1983 va dirigir Canigó, convertit en setmanari, des d'on va esperonar i va donar veu a les generacions de joves escriptors. De catedràtica d'institut va passar a exercir durant quatre anys a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra i, mentrestant, es va doctorar en Filologia Romànica. 

Membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, va ocupar el càrrec de vicepresidenta al Principat durant el període 1985-1988. El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l'etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que va exercir fins al 1998. El 1999 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. 

Al llarg de quatre dècades Isabel-Clara Simó va publicar amb una enorme regularitat i un gran domini de l'ofici d'escriure una cinquantena llarga de títols, principalment de narrativa, però també de poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius, prosa memorialística i traducció; a més dels articles publicats en premsa. 

El 1978 va iniciar la seua trajectòria literària amb la concessió del Premi Víctor Català, amb el recull És quan miro que hi veig clar (1979), en el qual ja es pot entreveure el camí que seguirà la producció de ficció de l'autora: una literatura d'ulls cap enfora, que pren com a referent el món real i interpel·la el lector des de la realitat quotidiana. 

Publica Alcoi-Nova York (1985), Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or, on l'autora fa patent la preocupació per la violència inútil, tema que té continuació a Perfils cruels (1995). Dones (1997) va ser objecte, l'any 2000, d'una versió cinematogràfica amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell. Després de l'èxit de Dones, Isabel-Clara Simó elabora una caricatura mordaç de l'univers masculí a Estimats homes (una caricatura) (2002), que segueix el 2010 amb el recull de narrativa Homes. El 2004 publica Angelets, amb el qual analitza el cantó fosc de la infantesa. 

En les seues novel·les, igual com en els contes, Isabel-Clara Simó va retratar les diferents facetes de la «comèdia humana». La seua novel·lística recrea personatges complexos que mantenen relacions conflictives i que l'autora presenta en relats ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge. Destaquen, entre altres, Júlia (1983), basada en els fets històrics de la Revolució del Petroli a l'Alcoi de finals del segle XIX; la novel·la psicològica T'estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990), on explica la relació de tres persones en un cercle tancat; La veïna (1990), on presenta un antiheroi que es veu obligat a investigar un assassinat del qual és inculpat; La Nati (1991), un relat amb rerefons de crítica social; La salvatge (1993), Elegia de Dolores Mendoza guardonada amb el Premi Sant Jordi, traduïda a nombrosos idiomes i amb reedicions constants; El Mossèn (1994), biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, de la qual es va fer una adaptació radiofònica a Catalunya Ràdio; La innocent (1995), Premi València de Literatura; El professor de música (1998), una novel·la ambiciosa i exigent amb el lector, guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; El gust amarg de la cervesa (1999); T'imagines la vida sense ell? (2000), on refà la història d'un crim perfecte, com a venjança de trenta anys d'agressions psicològiques; Hum... Rita! L'home que ensumava dones (2001), Premi Octubre-Andròmina de narrativa; Amor meva (2010), Premi Joanot Martorell o Els invisibles (2013), entre altres. 

El 2013 Isabel-Clara Simó va rebre la medalla d'or de la ciutat d'Alcoi i va ser nomenada filla predilecta

El 2008 va ser distingida amb els Premis Joan Coromines que atorga la Coordinadora  d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) a persones i col·lectius que han destacat pel seu compromís en la normalització de la llengua catalana, la cultura i la nació.

L'any 2009 va rebre el Premi Trajectòria en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Segons l'organització, aquest guardó reconeix l'extensa obra de l'escriptora i la seua implicació en la defensa de la llengua. El 2013 també va ser reconeguda per l'Ajuntament d'Alcoi amb la concessió de la medalla d'or de la ciutat i el nomenament com a filla predilecta. 

L'any 2016 la Xarxa Vives d’Universitats li va concedir la Medalla d’Honor. A la tardor, va esdevenir la nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes, en substitució de  Francesc Parcerisas. El 2017 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Isabel-Clara Simóva morir el 13 de gener del 2020.

 

Fonts: Albert Acín, «Isabel-Clara Simó: 'Pujol té fama de ser més intel·ligent del que és’», Diari La Veu, 2016  /   «Isabel-Clara Simó,1943-2020», AELC  

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací