Qui ens vigila?

per Sebastià Carratalà

Columnistes

Qui ens vigila?
Qui ens vigila?

A l’antiga Grècia, les divinitats de l’Olimp coneixien fil per randa els quefers dels humans. Posteriorment, tampoc no se n’ha perdut detall el déu cristià, que, gràcies a la seua qualitat d’omniscient, fins i tot escruta i jutja els pensaments més íntims de cada persona. Són momés dos exemples de la feixuga sensació de control que el poder, religiós en aquests casos, ens ha imposat des de fa segles. D’altra banda, les forces terrenals, habitualment aliades amb les celestials, han maldat per assolir un sistema universal d’observació semblant als imaginaris i perfectes sistemes divins, malgrat la impossibilitat de dur-ho a terme fins èpoques recents.

A finals del segle XVI, Cesare Ripa, a Iconologia, un tractat sobre les al·legories, hi va dedicar una entrada a la Raó d’Estat: «Dona armada amb cuirassa, elm i simitarra, que ha de portar un faldellí ple d’orelles i ulls per tal de mostrar el zel obsessiu que manifesta per mantindre el seu imperi i dominació, atès que per a tot voldria tenir els ulls i les orelles d’innombrables espies, guiant-se per ells en l’execució final dels seus designis i truncant alhora els aliens». El 1791, Jeremy Bentham va elaborar un nou concepte arquitectònic destinat al control, sobretot de les presons i els hospitals, anomenat panòptic. La idea és senzilla: un edifici cilíndric de diverses altures amb cel·les obertes a l’espai interior, on hi ha una torre al centre des de la qual una sola persona pot vigilar els interns sense ser vist. Segons Bentham, que els presoners romangueren tothora a la vista d’un inspector tenia un avantatge fonamental i evident: els espiats ja no podien fer el mal. Fins i tot el pensament d’intentar-ho desapareixia de la seua ment. Per a ell, la societat perfecta seria aquella en què aquesta vigilància s’estenguera per tot arreu. No s’imaginava que el seu ideal s’acabaria complint sense la necessitat de cap construcció d’aquesta mena.

Cesare Ripa, «Raó d’Estat», Iconologia, 1593

En les societats capitalistes, de mica en mica, el control ha passat a mans d’un poder difús, difícil de concretar, de posar-hi cara, que escorcolla la nostra intimitat. Ens hem acostumat a ser enregistrats per càmeres i micròfons a qualsevol lloc sense que ningú no ens done cap explicació i sense que arribem a saber amb certesa quina és la destinació d’aquests arxius. A més, cedim les nostres dades a corporacions i els donem permís per tal que puguen accedir als nostres aparells electrònics alegrement, a canvi de ben poc. Sovint llegim notícies sobre casos d’espionatge i de tràfic de dades a gran escala, però, en general, no ho percebem com una amenaça i només hi parem atenció si hi ha noms coneguts, sobretot de polítics, famosos i empresaris. La resta de persones anònimes investigades queda sempre englobada en un munt de xifres que li lleven importància a cada cas concret. 

Ja sabem que la possessió de determinat tipus d’informació és poder. Elias Canetti hi va reflexionar: «El secret resideix a la medul·la mateixa del poder. L’acte de sotjar és, per naturalesa, secret. El qui sotja es camufla i no es revela per cap moviment. Tota criatura que sotja desapareix, s’emboça en el secret com en una altra pell i roman molt de temps protegit per aquesta» (Masa y poder, 1960). Per això costa tant adonar-se’n, d’aquesta mirada escrutadora i perpètua que aguaita en tots els racons de la nostra existència des d’instruments d’ús quotidià i aparença inofensiva. 

Ara, a l’era de l’Internet de les coses, Javier Cigüela ens adverteix dels sentinelles que ens envolten quotidianament: «Fins i tot les coses que usem ens vigilen, el nostre rellotge intel·ligent i la nostra cuina; els nostres barris residencials, tan protegits i hermèticament tancats, amb els seus vigilants, les seues càmeres de seguretat i el seu control d’entrades i eixides, s’assemblen cada vegada més a una presó […] Així, a mesura que incorporem en el nostre entorn i al nostre propi cos dispositius transmissors d’informació, la nostra existència com a ciutadans lliures comença a resultar tan transparent com la de l’individu empresonat» (Exclosos i transparents. Del panòptic a la pantalla digital, 2017).

Que espien personatges rellevants de qualsevol àmbit pot arribar a semblar-nos normal, forma part del joc brut al qual estem avesats. Ara bé, que cadascú de nosaltres siga objecte de seguiment, ens hauria de posar en guàrdia. Qui voldria saber res de la nostres rutines, dels nostres anhels, de les nostres passions? Segur que un munt d’orelles i ulls reals, i no només representats en una al·legoria per manifestar el desig de posseir-los. Un munt d’orelles i ulls àvids d’informació que capten, sense descans, els nostres secrets més íntims i inconfessables.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací