Només podia veure una dona patint molt

per Encarna Bosch Grau

Veus

Sols podia veure una dona patint molt
Sols podia veure una dona patint molt

Diumenge 21 de març, es va iniciar la retransmissió d’un documental que consta de diferents capítols que porta per títol Contar la verdad para seguir viva, que té com a única protagonista una Rocío Carrasco desfeta de dolor, decidida a contar tot allò que  ha callat durant 20 anys. Rocío narra amb tota mena de detalls com coneix Antonio David Flores, el qual  es converteix al poc temps en la seua parella. Aviat eixa història d’amor de la  filla de «La más grande» que és capaç de deixar-ho  tot per amor, acaba convertint-se en un vertader infern, fins i tot afectant la relació amb el seus fills i portant-la durant molts anys a ser el centre d’atenció dels mitjans de comunicació de tot l’Estat espanyol, que dia rere dia l’acusen  de ser una mala mare. L’angoixa generada durant molts anys, la soledat i el desànim, porten Rocío a un intent de suïcidi l’any 2019.

La seua ex parella ha tingut durant 20 anys i fins a l’actualitat una plataforma mediàtica d’altaveu per continuar malparlant d’ella, però no sols ell, sinó que tota una sèrie de personatges, amb el beneplàcit de la cadena que també ha obtingut els seus beneficis, s’han beneficiat de la situació i de la fama de Rocío. 

De manera molt resumida he intentat fer una introducció de la situació per poder-la emmarcar i aprofundir en aquest article, que si bé està relacionat amb els documentals, no vol aprofundir en els detalls, donat que els podreu seguir fàcilment a les xarxes. 

La meua reflexió va encaminada més bé al dia després de l’emissió del primer capítol i la resposta que es va generar a les xarxes socials.

Personalment no seguisc la cadena de televisió Telecinco. No conec cap dels seus programes, tot i que he de reconèixer que vaig veure puntualment eixe dia la cadena per veure el documental. No ens podem equivocar, si realment hi ha programes que duren tant de temps, deu ser perquè tenen audiència. També que si David Flores porta 20 anys en televisió sense cap altre mèrit que ser ex marit d’una famosa, deu ser perquè això ven.

Ho vinc a dir, perquè el seu relat porta 20 anys entrant a les cases. Molta gent ha sopat molts dies amb ell, ha entrat al menjador de les seues cases, els ha acompanyat moltes hores, han empatitzat en el seu fals relat de pare coratge, s’ha convertit ben bé en un membre més de la seua família. Com han d'anar en contra d’un dels seus?

Com arribe a aquesta reflexió? Perquè el dia següent de la emissió del primer capítol, les xarxes van començar a bullir i encara no han parat. Vaig poder seguir molts comentaris amb vertaderes barbaritats, defenent a capa i espasa Antonio David, amb un punt de ràbia i indignació com si tocaren un dels seus. Això em va sorprendre molt.

Què deien de Rocío? «Ha cobrat; això es denuncia en un jutjat; el jutge ha dit que no hi ha maltractament; massa arreglada; vol revenja; només ho fa per diners; fa teatre; la seua parella actual la té dominada i l’ha obligat; no la crec; no té pinta de dona maltractada; què vol ara després de 20 anys; per què no ho ha fet abans; etc.» Així pàgines i pàgines de barbaritats, fins i tot més desagradables, tot i que la que més predomina a hores d’ara continua sent l’acusació de mala mare.

El fet que jo manifeste que no veig aquesta cadena ni aquests programes no és per donar informació de les meues preferències televisives, sinó més bé per explicar que Antonio David no és un dels meus, no sé res de la seua vida, i quan vaig vore a Rocío Carrasco explicant el calvari que està vivint, on molta gent podia vore a «Rociíto» i tota una història de «famoseig» al voltant d’ella, jo només podia veure una dona patint molt, i en una situació així és impossible que no empatitzes. Vaig llegir molts comentaris en eixa direcció. Aquelles que més empatitzaven amb Rocío, encara que no les úniques, la majoria eren dones que no solien vore aquests programes, ho sé perquè moltes ho remarcaven explícitament, i dic dones, perquè la majoria dels comentaris despectius i acusadors que vaig seguir a les xarxes socials eren de dones, que a més sabien tota la vida d’Antonio David (la que ell ha volgut vendre), amb infinitats de detalls que jo soc incapaç de saber ni de la meua pròpia família, detalls dels fills i de l’actual parella. No sé si serà perquè aquest tipus de programes té més audiència d’aquest perfil, però el que es veu més clar és el triomf del patriarcat en nosaltres.

Què ha passat a dia de hui després de l’emissió dels documentals? A cada nou capítol, la descripció dels fets ha sigut més concreta i més greu, cosa que ha donat peu al fet que el número de telèfon d’atenció a les víctimes de violència a les dones (016) haja augmentat un 46% des de l’emissió del documental. Hi ha testimonis que expliquen que després de veure’l els ha donat força per denunciar; algunes s’han identificat en el seu testimoni i altres que no eren conscients que eren víctimes de violència de gènere, s’han vist reconegudes i han reaccionat.

Està clar que per tractar temes tan delicats com poden ser la violència a les dones i la salut mental, el format plantejat no està exempt de perills. Per una banda, qualsevol dona en una situació semblant després de veure totes les reaccions negatives a les xarxes socials, tindrà les seues reticències a manifestar públicament cap situació de maltracte per por a la revictimització  social. Per l'altra, les cadenes després de valorar les audiències voldran rendibilitzar l’espectacle al voltant d’aquest tema. Si bé és veritat que després de les crítiques respecte al format de la primera emissió, en la segona van haver-hi canvis substancials de plantejament i de format.

Encara que no ens agrade aquesta cadena, encara que denunciem que ha sigut partícip del dolor ocasionat, no podem passar per alt que en aquests moments està beneficiant altres dones, i a això no podem renunciar.

El que vol dir que la televisió té un gran potencial, que pot utilitzar tant per fer les coses ben fetes com per fer-les malament. Conta relats que entren cada dia a les nostres cases. Aquest pot ser un exemple, però no l’únic (en el món de la política tenim també molts exemples), per comprovar que els mitjans de comunicació tenen en les seues mans el poder de convertir víctimes en botxins i al contrari, perquè tenen la capacitat d’arribar a molta gent. No ens podem resignar al fet que un dia mostren la cara d’abanderats de la lluita contra la violència a les dones i l’altre l’estiguen promocionant sent partícips d’un linxament públic.

Aquesta vegada sembla que el format ha ajudat a fer arribar el missatge sobre la violència a les dones  allà on no arribaria de cap altra manera, però no ens hem de conformar en un fet puntual, sabem del seu potencial i hem d’exigir una televisió que tinga bons i bones professionals, amb un bon codi deontològic i que transmeta valors.

Cal mirar enrere i veure tot el que s’ha fet malament, aprofitar que pot haver un abans i un després del documental per exigir que es facen les coses ben fetes. 

Hi ha una cosa que s'ha fet palesa en l’emissió d’aquest documental, i és que es pot arribar a ser primers en audiència abordant una problemàtica que pot ajudar a molta gent, sense necessitat de buscar l’audiència en programes denigrants per les persones i amb mancances absolutes de valor. Clar que es pot, tot és començar!

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací