Peta Zetas i tranquil·litat

per Marian Díez Picó

Columnistes

Peta Zetas i tranquil·litat
Peta Zetas i tranquil·litat

Fa uns dies els meus fills em van animar a comprar-me una bosseta de llepolies que suposadament eren la versió moderna dels meus enyorats Peta Zetas. Reconec que fins i tot vaig obrir aquella bosseta amb un nerviosisme desproporcionat, com si tinguera la certesa que la primera explosió a la boca tindria el poder d’aquell DeLorean conduït per Marty McFly i em teletransportaria de sobte a anys enrere. Però no, vaig continuar amb els peus a terra, la mascareta a la boca i sense l’oportunitat de retrobar-me amb aquell sabor ni amb aquella sensació de la meua adolescència. Bé, i també amb la certesa que, encara que no ho semble, ha passat una eternitat des d’aquelles vesprades que només necessitava una bossa de Peta Zetas i dos més de pipes perquè la vesprada fora memorable.

Ara tampoc necessite molt més, amb un vermut, unes olives i una taula al sol em done per joiosa, però desafortunadament sempre hi ha algú que estropeja eixos minuts en la glòria, especialment ara que les limitacions de clients per taula fan que les colles s’hagen de separar i això porta associat el corresponent increment del to de veu per a fer-se entendre d’un costat a altre de la terrassa de torn. Si sempre he dut fatal eixe afany de la gent per compartir amb la resta les seues converses privades, ara he pujat un graó més el meu nivell d’intolerància.

És cert que últimament no sols les terrasses són escenari privilegiat d’aquestes exhibicionistes d’intimitats, projectes o anhels, per desgràcia he comprovat, en més d’una ocasió, que també els hospitals són favorables a aquestes actituds. Durant l’últim ingrés de ma mare a l’hospital ens va tocar una companya d’habitació que era tota una experta en la matèria, a banda de tractar d’aficionar-me als talents shows i a la discografia de Rocío Dúrcal, em va posar al dia de tot el seu recorregut vital fins a la data, sense excepcions, i per extensió també del de tota la seua descendència.

Cinc fills té la dona, i de quatre d’ells em va informar de les seues corresponents parelles, dels detalls rellevants sobre dos desenganys i d’un divorci acabat amb opcions a convertir-se en guió d’una pel·lícula de cap de setmana d’Antena 3. L’altre fill és solter i és un ferm candidat a beatificació, per les virtuts que em va recitar fil per randa en repetides ocasions. Ah!, i set mascotes, entre les quals es trobava com a incorporació més recent una nimfa amb la qual vaig acabar parlant per videotelefonada, després de la insistència de la seua propietària perquè comprovara com era de llest l’animalet. Com negar-li una petició en una situació com aquella!

Amb aquest panorama, després de diverses nits sense poder ni tan sols plantejar-me comptar ovelles per a recuperar-me de les sessions gratuïtes d’assessorament emocional, ja que em trobava immersa en un duel de ronquits que hagueren atemorit fins i tot el llop més valent, entendreu que en determinats moments albergara pensaments suïcides, que evidentment van quedar en no-res quan vaig comprendre que no era el lloc més factible perquè els meus projectes acabaren de forma exitosa.

Així les coses, aquella bosseta definitivament no va resultar com volia. Els imitadors dels Peta Zetas mai no seran els Peta Zetas, aquella llepolia que era com una mascletà dins la boca, però una mascletà particular que no involucrava la resta, com haurien de ser també eixos vermuts al solet que comence a enyorar quasi tant com aquella llepolia.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací