La tele de la mare de Joan Fuster

per Salvador Vendrell

Columnistes

La tele de la mare de Joan Fuster
La tele de la mare de Joan Fuster

Un amic em fa llegir les Memòries d’un segle d’or, de Joan Triadú. I em trobe amb anècdotes molt sucoses que, en plena pandèmia, em fan dentetes. Sobretot, perquè parlen d’actes com els Jocs Florals i de llocs com els casinos on, sense por a cap contagi, et podies acostar a amics, saludats i coneguts. Triadú conta que va anar, el 10 de desembre de 1961, a l’Alguer a uns Jocs Florals en què era jurat (juntament amb Ferran Soldevila, Josep M. Llompart, Rafael Tasis i Joan Fuster). Joan Gassol va obtenir la Flor Natural en un poema que titulà «Sant Jordi el captiu» i era dedicat a Jordi Pujol, aleshores en la presó. Un tema propi del franquisme, però que, si ho mires bé, és de plena actualitat. 

Avui, però, m’interessa més la xafarderia de Triadú en què em descobreix un Joan Fuster «inèdit». Per fer-nos saber que la dona de Gassol «era molt gentil, rossa i bufona», ens revel·la que Joan Fuster va comentar a Pilar —la dona de Triadú— a cau d’orella que «el general i president dels Jocs Florals Rafael Catardi galantejava la senyora Gassol». No m’imagine Fuster fent aquella classe de comentaris. Me l’imagine més aïna inquiet i preocupat perquè havia d’eixir de l’illa amb vaixell i tenia un cert respecte a la mar. Triadú no sap com s’ho va fer Fuster, però ell i la seua senyora se’l trobaren a Milà, tot sol, davant d’un quiosc de diaris i revistes i els va comentar, segur que amb ironia: «Però què s’han cregut aquesta gent?», referint-se a les revistes de nus, quan a casa no se’n veia ni una. Però, d’aquella conversa, Triadú vol ressaltar la tendresa de l’escriptor de Sueca pels seus pares quan preguntà a Pilar què podria regalar a la seua mare. Ella li respongué que als pares de Triadú els havien regalat un televisor amb gran èxit. Sembla que, al cap d’un temps, en una altra trobada, Fuster va dir al matrimoni que ell també ho havia fet —regalar una televisió a la mare— i que havia sigut la solució, perquè si no el seu pare se n’anava a jugar a cartes i la seua mare es quedava sola.

Com que el pare de Fuster era carlí, em vaig imaginar que aniria a jugar a cartes a La lealtad, un casino que jo encara he conegut. I vaig recordar que —en els moments més durs de la lluita de classes d’abans de la guerra— el periodista Teodor Llorente Falcó, en la seua acèrrima defensa dels grans propietaris, s’atrevia a dir que, com que hi havia poca faena durant bona part de l’any, els jornalers passaven molt de temps als casinos, lloc on hi havia molta corrupció ideològica i moral. Molt il·lustratives també resulten les paraules del pare Amat de Crist Burguera, sacerdot de tercer orde franciscà i historiador local, de Sueca: «Amb els casinos —sobretot polítics— està relacionat darrerament el moviment polític, religiós i social suecà. Tots els errors de les utopies socials han descarregat com una furiosa tromba sobre aquesta ciutat, abans tan compacta, i avui tan disgregada que fa pensar en l’avenir. Tot el terreny que les extremes esquerres han avançant en acció i en benefici propi, l’han perdut les extremes dretes. I no cal fer-hi voltes: perquè manifestar el contrari seria atemptar contra la veritat. Estan les idees antireligioses i els vicis, seqüela d’aquelles, tan arrelats en gran part de la ciutat, que els obrers, en qui especialment s’han infiltrat, han perdut la paciència (perquè abans perderen la fe) i exigeixen part de l’imaginari festí que ens prometen i en el qual es podria convertir sinistrament el dia de demà».

Tenia raó, el pare Amat: els obrers la muntaren i perderen. I, ara, després de molts anys, vivim en un món en què han desaparegut la majoria dels catorze casinos dels quals parla el Pare Amat: dos liberals, dos republicans, dos àcrates, un carlí, un de conservador, un de patrons i obrers catòlics i, la resta, recreatius. Avui, en els pobles i ciutats, en queden pocs de casinos i el personal es relaciona, sobretot, de manera virtual en la xarxa que, a banda que no encomana el maleït bitxo, és un lloc on ho tenim tot: l’àgora, el casino, la premsa, la botiga, la llibreria, les pel·lícules, el teatre, la música, els acudits... A cadascú ens ofereix tot el que volem perquè ens té ben classificats. No sé si tindrà prou força per donar-nos també la «corrupció ideològica i moral» necessària que ens faça moure un poquet. El que sí que sé segur és que, en la xarxa, no podrem fer les bromes clàssiques del casino. En recorde una en què una colla d’amics decidiren canviar-li, cada dia, el barret a un senyor. En compraren uns quants com el seu, però de diferent talla. I l’home, quan se’l posava per tornar a casa, es trobava que uns dies li venia gran i altres menut. I, quan ja estava prou preocupat el senyor, el metge de la colla va dir, en la tertúlia diària, que havia aparegut una malaltia que feia que el cap es feia gran i menut, segons dies, fins que rebentava. Poca broma! El pobre home quasi la va palmar de l’ensurt. 

La tele de la mare de Fuster —impulsora d’aquesta columna— ja no deu funcionar, però, a través de les televisions que sí que funcionen, vam poder veure el ridícul que va fer l’estat espanyol en la retransmissió d’un partit de futbol per no voler reconéixer Kosovo.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací.