Igualtat a la madrilenya

per Josep Barberà

Tribuna

Igualtat a la madrilenya
Igualtat a la madrilenya

Si m’ho permeteu, soc dels que sempre ha pensat que el «café para todos» se me’n refot. Qui soc jo per a dir-li a un extremeny, un asturià o un murcià que el seu sol competencial ha de ser menor que el meu?

És una d’eixes veritats històriques -n’hi ha poques, però aquesta està prou documentada- que açò de les desset autonomies a l’Estat espanyol estava ideat per a evitar que bascs, gallecs -amb navarresos-, andalusos i catalans -amb les varietats diatòpiques que vulgueu- tinguessen una certa «asimetria» enfront d'altres territoris que en cap cas suposen una «amenaça» a l’espanya carpetovetònica -ja em perdonareu lleonesos i asturians.

Barrejant «nacionalidades» i «regiones», la descentralització espanyola passava per una decisió administrativa i no per una necessitat d’apaivagar pulsions nacionals diferents de les castellanes. Hi torno: se me’n refot. Vull dir, que La Manxa vol competències d’educació i sanitat? Meravellós. Que la província de Madrid haja passat a ser una autonomia i vulga gestionar la sanitat? Excel·lent. Ara bé, no com a topall de les nostres aspiracions de sobirania. I no a costelles nostres. No amb l’esforç de valencianes i valencians.

Fa pocs dies, una dirigent madrilenya de l’extrema dreta -ja em perdonareu la referència, però els mass media bombardegen a tota hora- repetia el mantra que, per culpa de les autonomies, els «espanyols són diferents depèn d’on visquen» i que ells són els grans defensors de la «igualtat».

Però no ens enganyem; quan l’extrema dreta -Ayuso inclosa- parla d’«igualtat», no parla de les diferències entre La Moraleja i Vallecas ni d’entre el Pla del Remei i Benimàmet. Aquesta manca d’igualtat, la que fa que les classes populars i els barris d’extracció obrera tinguen deu -deu!- anys menys d’esperança de vida que els barris rics o que el percentatge d’universitaris caiga en picat depenent d’on has nascut. No, la «igualtat», per a ella, per a l’extrema dreta, no és més que una manera de dir que els qui són com ella, puguen gaudir dels seus privilegis en qualsevol contrada sota sobirania espanyola. La «igualtat», per a ella, que viu a Madrid, és poder vindre al País Valencià i que els seus ulls i orelles no s’ofenguen amb algun aborigen que use el valencià. Igualtat, per a ella, és que els valencians seguim a la cua en inversions de l’Estat i en finançament autonòmic mentre, amb els nostres impostos, paguem les rebaixes fiscals permanents que han convertit Madrid ja no en una aspiradora, sinó en un pou de brea on els nostres impostos s’afonen i fossilitzen en forma de negocis multimilionaris, Corts borbòniques i partits de futbol des de la llotja amb puro a una mà i algun pelotazo a la maleta.

Quan la dreta parla d’igualtat, en realitat està parlant de privilegis. De ser els àrbitres de la vida de les classes populars. De seguir enriquint-se a cop de BOE mentre les classes populars han de pixar en ampolles de plàstic i tolerar contractes de falsos autònoms. Que seguim pagant-los les festes a la seua torre d’ivori.

I no parlem de solidaritat. Els valencians, les classes populars valencianes, som tan pobres que, sabent que no podem gastar, al «café para todos» vam demanar-ne un de curtet, per a no abusar i quaranta anys després, resulta que estem pagant els «carajillos», les copes i els puros, dels amos de Madrid.

Igualtat? Per descomptat. Però no d'aquella en què alguns són més iguals que els altres.

Post Scriptum:

La «igualtat» deu ser Ayuso intentant negociar directament amb Moscou per comprar l’Sputnik.

Post Post Scriptum:

Imaginem els brams que escoltaríem si ho hagués fet la Lehendakaritza o la nostra Generalitat. Encara que, ben mirat, per a ells ja som «lo peor de España».
 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací.