Contradiccions pandèmiques

per Juanjo Giner

Tribuna

Contradiccions pandèmiques
Contradiccions pandèmiques

Complit l’any de pandèmia, podem observar com el virus ha servit com a catalitzador de les contradiccions del capitalisme i ha accelerat una crisi econòmica de la qual començàvem a detectar els símptomes bastant abans de l’alarma sanitària.

En qualsevol crisi del capital, com a motor econòmic del capitalisme, podem analitzar el que Marx descrivia com una «concentració real i ajust de les contradiccions», un període on s’aguditzen les contradiccions, s’intensifica la lluita de forces antagòniques i es reestructuren, generant una nova correlació de poders que ens pot portar a ser més lliures o més esclaus. Com afirmava Bertolt Brecht: «L’esperança està present en les contradiccions» i la seua concentració en períodes de crisi poden ser l’espurna d’un canvi de model econòmic necessari que pose les persones i la vida al centre.

Des de l’anàlisi que realitza David Harvey de les 17 contradiccions del capital podem veure com ens estan afectant com a societat i així poder treballar en respostes col·lectives a la crisi.

S’evidencia la contradicció entre la utilitat social i el preu de mercat, entre l’interès públic i la propietat privada. Un clar exemple el tenim en la vivenda, amb la COVID-19 se li pot afegir una nova utilitat emmarcada en protegir la vida, com a espai segur de distanciament i confinament per lluitat contra la propagació del virus. En aquest sentit, trobem persones sense casa molt més exposades al virus, famílies de molts membres en pisos menuts que no poden garantir la utilitat desitjada, on s’agreuja la situació de confinament i al mateix temps trobem pisos buits que no compleixen aquesta utilitat social de garantir la vida perquè les persones que ho necessiten no poden pagar el seu preu abusiu. Significa que la propietat privada està per sobre de l’interès públic i es prefereixen pisos buits en propietat d’algun fons voltor, sense un ús social per mantenir l'especulació en els preus.

Un altre exemple el trobàvem a l’inici de la pandèmia amb les mascaretes venudes al millor postor disparant el preu de mercat. Actualment amb les vacunes, amb un sistema de patents al servei dels interessos del capital i una distribució desigual entre els països rics i empobrits, el tràfic de vacunes cap als països com Israel amb un lobby econòmic molt influent.

Una altra contradicció que s’ha fet molt visible és la del treball i el capital. Hem pogut observar la importància dels i les treballadores dels serveis bàsics per a garantir la vida i, al mateix temps, la imposició de les grans fortunes perquè la classe treballadora continue generant plusvàlua per seguir acumulant fortuna, posant en perill inclús la vida de les persones treballadores. Exemple de transport públic ple de treballadors i treballadores amb necessitat de treballar per poder viure, paradoxalment jugant-se la vida. Al mateix temps, Boluda, un dels potencials beneficiaris de la possible ampliació del port de València, transfereix 100 milions d’euros en dividends des d'empreses fantasmes amb seu en Luxemburg.

El sistema necessita treballadores per generar plusvàlua i consumidores per a fer-la efectiva. Una altra contradicció que s’accentua quan baixen les rendes del treball, per la quantitat de persones parades o per pèrdua de condicions laborals a cop de reforma promoguda pels lobbys econòmics per incrementar beneficis, hi ha una menor capacitat per consumir el que comporta una disminució de les vendes. En aquest sentit, hem pogut observar com per una banda s’acomiaden treballadors, s’envien als ERTOS, els retallen salaris... però per l'altra es demanen incentius al consum, prestacions per mantenir el consum de persones aturades. El sistema necessita treball de pobres, però consum de rics per mantenir-se.

La fragilitat del nostre model econòmic tercialitzat, model que respon a una divisió internacional del treball a nivell europeu que ens posiciona com el pati de les vacances de la resta d’Europa, de sol, bar i platja. Model de serveis predominant des del desmantellament de la indústria i la pèrdua de gran part del sector primari, amb unes condicions laborals precàries i molt depenent dels productes importats. El confinament amb el tancament de fronteres i les restriccions de mobilitat han afectat en gran part l'economia del País Valencià i s’ha agreujat la seua fragilitat però, en lloc de proposar un canvi de model, es continua apostant per aprofundir i subvencionar un model deficitari

En les últimes crisis del capital també s’ha vist com el teixit empresarial tendeix molt més a l’oligopoli i s’allunya del mercat en competència perfecta que teoritzava Adam Smith. Hi ha una concentració del capital per apropiació que deixa cadàvers empresarials sacrificats al temple del neoliberalisme. Tenim un exemple ben recent en l’absorció de Bankia, rescatat amb diners públics, per part de Caixabank. Exemple que evidencia al mateix temps la socialització de les pèrdues com a resposta del capital especulatiu a la crisi.

Crisi sanitària que molts experts vinculen a l’explotació i devastació de la natura per part del capitalisme. Un sistema depredador que ens està portant al punt del col·lapse mediambiental i està generant pandèmies presents i futures. La bogeria de la maximització de beneficis per sobre de la vida posa al límit i degrada l’ecosistema en el qual vivim fins al punt de tornar-lo insostenible. El desenvolupament del capitalisme és antagònic a la vida, la contradicció entre capital i natura es porta a una situació d’emergència climàtica. La pandèmia ens ha ensenyat que quan decreix el capital, creix la natura.

Control social com a resposta a la crisi econòmica: exèrcit als carrers, policies de balcons, sancions, utilització de les pors, vida retransmesa a cop de titular que vincula la llibertat al fet de poder eixir o no de casa i justifica qualsevol acció en nom de combatre la pandèmia. Observem els matisos preocupants que poden comportar una societat més individualitzada i més esclava després de la crisi. Com s’ha analitzat anteriorment una crisi és una finestra d’oportunitat al canvi però que pot comportar un canvi regressiu si la majoria de la societat no està alerta i comença a interioritzar actituds i metodologies alienants davall l’estat de shock que provoca la pandèmia i magnifiquen els mitjans de comunicació.

En aquesta situació de crisi de capital, i per acabar, es dona la dicotomia entre rebel·lió o alienació, entre més lliure o més esclaus. Fins a quan podrem aguantar com a societat? Quan arribarà el dia en què no podrem més i ho podrem tot? Gramsci deia que «l’humanisme absolut de la història és la teoria de les contradiccions», d’aquesta teoria i de la seua praxi depèn com serà la societat postpandèmia.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací.