Tal dia com hui del 1977 es va legalitzar el Partit Comunista

per NLV

Efemèrides

Santiago Carrillo i Rafael Alberti, dos històrics del PCE  | Viquipèdia
Santiago Carrillo i Rafael Alberti, dos històrics del PCE | Viquipèdia

El 9 d’abril del 1977, dissabte sant, l’aleshores president del govern espanyol, Adolfo Suárez, va permetre que isquera de la clandestinitat el Partit Comunista d’Espanya (PCE), que es va poder presentar a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista, el juny d’aquell mateix any. 

La notícia va ser coneguda per la majoria de ciutadans a través de la ràdio i la televisió, que van interrompre la programació per comunicar el que acabaria sent un dels esdeveniments claus de la Transició espanyola, ja que suposava legitimar el procés de trànsit cap a la democràcia amb la participació d’un partit liderat per Santiago Carrillo. La decisió d'Adolfo Suárez va enfurismar la dreta més feixista i els capitosts de l'exèrcit espanyol. 

Les conseqüències de la legalització del PCE van ser enormes: Suárez va aconseguir finalment la legitimitat interior i, en bona mesura, internacional de la seua reforma política; l’estat espanyol feia el pas decisiu per equiparar-se amb les democràcies europees; els comunistes acceptaven participar en el joc democràtic d'una monarquia constitucional, bandera bicolor inclosa, i amb economia de mercat, i les forces armades espanyoles ho acceptaven, encara que es desfogaven amb una intolerable nota en què es criticava la «unilateralitat» de la mesura. Això dona idea de fins a quin punt els militars se sentien en aquells anys amos de les decisions polítiques, al mateix nivell que el Govern. De fet el ministre de Marina, Pita da Veiga, va presentar la dimissió i va maniobrar perquè ningú d'uniforme es prestara a substituir-lo. 

El PCE, malgrat la seua llegenda, tenia una força relativa en aquell moment davant l’aparell de l’Estat. I si uns anys abans els seus dirigents somiaven amb una ruptura democràtica similar a la de Portugal en la Revolució dels Clavells (l’abril del 1974), en forma de Vaga Nacional Pacífica, quan va morir el dictador van veure clar que la via era la consolidació de la democràcia i que el partit estiguera en la línia d’eixida en les primeres eleccions democràtiques. No hi hauria ruptura, sinó reforma. I pactada.

L’historiador Paul Preston assenyala en la biografia de Carrillo El zorro rojo que «el preu que va pagar havia sigut alt, però no tenia cap altra opció. El seu pacte amb Suárez pretenia impedir la marginació del PCE i que fora eclipsat pel PSOE en les eleccions».

En aquella crucial cita amb les urnes els comunistes van haver de competir amb la formació de Felipe González, que va rebre un tracte molt diferent dels de la falç i el martell, entre altres coses, pel suport dels poderosos partits socialdemòcrates europeus, amb l’alemany Willy Brandt al capdavant. 

El cas és que en les eleccions del 15 de juny del 1977, dos mesos després de la legalització i després d’una campanya en què el PCE va jugar la seua carta emocional amb el retorn d’il·lustres exiliats com ara la Pasionaria o Rafael Alberti, els resultats no van ser bons. El PSOE va obtenir 118 diputats, amb el 29% dels vots, i el PCE, 20 escons, amb el 9%. La UCD va aconseguir la victòria amb 165 escons i el 34% dels vots. 

El PCE va trobar un sostre electoral en aquells comicis i després es va consumir en un seguit de guerres internes que van arrasar amb tots els lideratges.

 

Fonts:  Júlia Manresa, «El Partit Comunista celebra 40 anys en la legalitat», Ara, 2017  /  «Avui fa 40 anys que es va legalitzar el Partit Comunista», Nació Digital, 2017 / Juancho Dumall, «El dissabte sant roig de la legalizació del PCE», El periódico, 2017

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací