El reglot madrileny d’Oltra i la vertebració del País Valencià

per Francesc Viadel

Columnistes

El reglot madrileny d’Oltra i la vertebració del País Valencià
El reglot madrileny d’Oltra i la vertebració del País Valencià

A Mónica Oltra li reglota Madrid, la sobreexposició informativa de Madrid i del seu hinterland. Resulta si més no curiós que amb tantes vegades com apareix en una de les més madrilenyes de les televisions, encara no s’haguera adonat que un dels símptomes més evidents de la nostra secular sucursalització política n’és la manca, justament, d’un estructura de comunicació pública de qualitat i en valencià. La reivindicació ve de lluny,  des de Joan Josep Senent, passant per Comes, Marín i Cardona, Climent, Juli Esteve... Que pregunten als qui han estudiat al fons el problema des de Fuster, passant per Xambó, Mollà, Ninyoles o tantíssims d’altres.    

El cas és que l’altre dia Oltra va rotar Madrid a compte de l’arrogància jacobina d’Ayuso per a qui les xifres de la pandèmia de la capital de les espanyes no són comparables amb les de cap altra capital de «provincia», només amb les d’altres capitals del món. La qüestió és que la vicepresidenta, en un arravatament de defensa matriòtica, li va etzibar al periodista de Tele 5 Pedro Piqueras que Madrid li reglotava i que al govern valencià allò que li preocupava era el que passava a Xàtiva, Vinaròs, al Pilar de la Foradada, València o Alacant... Per acabar de reblar el clau, li va voler recordar a Ayuso que, «encara que Madrid siga Espanya i Espanya siga Madrid, la ciutat de València està a Espanya, a Europa i és una capital».

I sí, tot és veritat, només que València, i no per culpa de les seues potencialitats col·lectives, no pinta res ni a Espanya ni en el conjunt d’Europa. I d’altra banda, per més que al Consell li preocupe la realitat del territori que governa, l’altra veritat incontestable és que ha reflotat una televisió pública amb un pressupost raquític mentre no ha deixat d’engreixar mitjans de comunicació que tradicionalment han estat més preocupats per Alcorcón que per Guardamar, pel que passa a Madrid que pel passa a Ontinyent o Elx. Només cal veure la vergonya de pressupostos que s’han destinat a mitjans escrits en valencià els quals, per cert, han nascut amb una clara vocació de vertebració territorial. 

Així les coses, el reglot d’Oltra només pot entendre’s com un reglot d’oportunitat ni més ni menys com els que feia Rita Barberà quan a Madrid manaven els seus adversaris, mentre ella no es cansava de treballar per tal de convertir València en la segona platja de la Villa y Corte després de Gandia o de proclamar que el Cap i casal estava en el mapa del món gràcies al faraonisme escandalós i inútil que van engegar els de la seua banda. 

També és un reglot de poca empenta. Reglota i què? Només cal recordar com Oltra va comparar la mobilització majoritària per la independència de Catalunya d’abril del 2017 contra la tirania de l’Estat central amb «muntar un pollastre». Tot per traure pit davant dels sectors de la «valenciania bien entendida» i evitant alhora assenyalar les veritables causes de fons. O com, posteriorment, amb els líders del «pollo» en la garjola després de passar una inquisició a Madrid, va frivolitzar sobre l’exili de Puigdemont amb una mala llet que recordava una d’aquelles Gotes olioses i catalanòfobes de María Consuelo Reyna. 

En un dels seus incòmodes textos, Joan Fuster ironitzava sobre aquesta obsessió provinciana sense cap musculatura política al darrere de voler que València -els valencians- foren reconeguts a Espanya. «No cal dir», escrivia, «que no té cap importància que no ‘sortim’ en les pàgines de la España invertebrada, ni en La realidad històrica de España, ni en España como problema, ni en España sin problema, ni en la España a seques de don Madariaga, o que només siguem esmentats molt de transcantó en aquestes i altres filigranes malabars del sadomasoquisme intel·lectual celtibèric […]». 

Li la bufava perquè el patriotisme local, «[…] eminentment babau, i fals -per no dir hipòcrita […]» no menava enlloc. Per a Fuster, com a per molts altres, el que comptava era el «fer» encara que el 1973 ho veiés tot molt negre. Segurament, tan negre com ara atesa la classe dirigent del país que tenim i el context al qual col·lectivament ens veiem abocats a fer front.

Ho podríem resumir molt fàcilment. Menys rots i més diners per a la televisió i la ràdio públiques, per als mitjans en valencià que realment parteixen d’una inequívoca vocació de vertebrar un país cada dia més desfet que no troba la manera de desempallegar-se del llast del provincianisme i de la mentalitat sucursalista. 

I acabe amb Fuster de qui, per cert, tots els promotors de la renovació del sector del valencianisme polític amb més poder s’han oblidat deliberadament: «[…] la ciutadania en la seva petita obligació diària, el que pensi i el que faci en la seva condició de ‘valencians’ i com l’entenguin i la practiquin, és l’únic que compta: l’única política que serveix o pot servir. Per a nosaltres, almenys…». 

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací