Pobres i submisos

per Sebastià Carratalà

Columnistes

François Millet, «El garbellador» (detall), 1848, oli sobre llenç
François Millet, «El garbellador» (detall), 1848, oli sobre llenç

A Temps de batuda, d’Enric Valor, el protagonista reflexiona sobre l’amo de Mascabrer, una petita propietat de muntanya prou aïllada, que viu amb recel i desconfiança l’adveniment de la Segona República i els moviments socials: «Ell desconeixia sens dubte quanta injustícia hi havia al món. Perquè el seu era un món sòlid, limitat, natural, recòndit, una deixalla antiga, del món romà –com ho eren les aixades, els aladres, els aparells, els arreus, les bèsties, les feines-, i tan fortament encastat en el seu esperit i en la seua lògica aparent, que potser no arribaria mai a admetre les noves idees». A més, hi havia un altre factor que, malgrat el temps transcorregut, encara continua ben vigent: «Ell gaudia d’una llibertat econòmica també aparent; es creia independent del tot, quan era cert que, com ara, els preus de les seues collites a vendre eren regulats moltes vegades pels acaparadors, per negres confabulacions de poder enormes i subterranis l’existència dels quals li era totalment desconeguda». Certament, aquest immobilisme, que Valor situa el 1936, tot just abans que esclate la Guerra Civil, i que ve de tan lluny, perdura en la majoria de posseïdors d’unes poques fanecades per mal dades que vinguen les coses.

Al Salon de París del 1848, celebrat poc després de la revolució de febrer del mateix any, el primer de la Segona República Francesa, que va obrir la participació a tothom, François Millet hi va exposar un quadre de dimensions reduïdes en què, com a novetat, el protagonista era un llaurador en plena feina. Un home vestit amb roba rústega i bruta i calçat amb esclops garbella palla en un interior penombrós ple de pols on destaquen, impulsats amunt per braços i genolls, els grans daurats, el fruit del seu esforç. El 1846, Jules Michelet havia escrit a Le Peuple: «Els camperols no constitueixen només la part més nombrosa de la nació, sinó que és la més forta, la més sana i, a causa del seu bon equilibri entre allò que és físic i allò que és moral, la millor». Tanmateix, darrere d’aquesta imatge i d’aquestes paraules no hi havia cap exigència d’emancipació, ja que, al contrari que els obrers, els pagesos a conseqüència del seu arrelament a la terra, a les formes de vida tradicionals i a la religió dels seus pares semblava que habitaven en una mena de llimbs, aliens a la lluita de classes, malgrat la pobresa, l’explotació i el patiment als quals estaven sotmesos.

François Millet, «El garbellador», 1848, oli sobre llenç

Per a Millet, a partir d’El garbellador, l’ètica i la religiositat del treball rural seran els temes dominants de la seua obra.  Un ideari que va deixar ben palès en L’Àngelus, una pintura del 1867 que va obtindre un gran èxit -de seguida va acabar en calendaris i postals-. Al bell mig d’una extensa plana sense arbres, un home i una dona han aturat la seua dura tasca a fi de resar amb el cap cot i les mans juntes l’oració del migdia; la forca clavada entre terrossos i creïlles, el cabàs a mig omplir i el carretó amb els sacs reforcen la sensació de pausa. A l’horitzó, una línia nua, la diminuta silueta del campanar d’una església subratlla més encara l’elevació espiritual d’aquesta acció quotidiana, d’aquesta acció de gràcies per la seua vida, per ocupar el lloc que els correspon. L’historiador Giulio Carlo Argan assegura que la burgesia es va entusiasmar amb Millet perquè pintava llauradors que eren «treballadors bons i ignorants, sense vel·leïtats progressistes». Alhora, però, Millet «va pagar el seu error polític fent, com a artista, un pas enrere», atès que «va retrocedir del realisme al naturalisme romàntic» (L’art modern, 1970).

François Millet, «L'Àngelus», 1858-59, oli sobre llenç

Ara també abunden els treballadors explotats sense consciència de classe en totes les ocupacions. L’escassesa d’oferta laboral, entre altres raons, fa que moltes persones amb una feina precària estiguen convençudes que gaudeixen d’una posició privilegiada que han de defensar. Només cal per consolidar aquesta convicció que bona part dels mitjans publicite de seguit la imatge esforçada dels qui han aconseguit treball, per més porqueria que siga, i es troben -segons el missatge que pretenen transmetre- en el primer esglaó d’una escala que han de pujar de mica en mica. Una escala en realitat inexistent. Els austers i abnegats camperols de Millet, tot i els afanys mostrats, objecte d’admiració i elogi per les capes benestants, no van eixir mai de la misèria. Tampoc no van trencar mai el jou que els subjectava. La concepció social i l’actitud submisa els ho impedien.

 

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací