Aquesta no és una altra columna sobre Madrid

per Jesús Peris

Columnistes

Aquesta no és una altra columna sobre Madrid
Aquesta no és una altra columna sobre Madrid

Ho reconec. Jo també he caigut i li he dedicat alguna columna a Isabel Díaz Ayuso. Generalment per retreure-li el seu menysteniment de les «províncies», la seua reivindicació del dret a no prendre mesures per contindre la pandèmia i que després els madrilenys puguen estendre els contagis a plaer a la resta d’Espanya; la seua afició per tractar de provincians els qui no li agraden o no li riuen les gràcies i, en general, la seua prepotència, que té la virtut de mostrar a les clares el centralisme feroç d’aquest suposat estat més descentralitzat d’Europa: altre d’eixos mantres desgastats, buits de contingut i que pretenen cobrir mancances, com això de la monarquia més barata o la democràcia plena consolidada. Francament, crec que això és tot el que hauríem de parlar els valencians i les valencianes sobre Ayuso, el que té d’amenaça als nostres drets, al nostre futur econòmic i social.

Ara -com evidentment tots sabem- s’acosten unes eleccions autonòmiques madrilenyes i sembla que no hi ha cap altre tema en el món. Tot gira al voltant de l’últim incident, per minúscul que siga, de la darrera picabaralla, de les últimes declaracions de qualsevol candidat o candidata. Fins i tot sabem -i ja és saber- que el candidat de Ciudadanos es diu Edmundo.

No és estrany, en un país com Espanya en què tot gira al voltant de Madrid, en què la seu de tots els mitjans de comunicació està a Madrid, en què sistemàticament els mitjans suposadament estatals confonen la informació estatal amb la informació local de Madrid. La resta és boirós i llunyà. Els valencians i valencianes sabem com els costa encertar amb els noms dels nostres pobles o barris, o fins i tot situar-los en la província correcta (de les comarques ni parle) o si estan lluny o prop de la mar. El «rompeolas de las Españas» ha esdevingut bambolla tancada sobre ella mateixa, que menysté el que ignora i ho ignora pràcticament tot sobre la resta del país. Madrid és per a ells Espanya i Espanya és Madrid, per dir-ho en l’encertada i sintètica expressió de l’esmentada Ayuso. Espanya és poca cosa més que perifèria de Madrid, i qualsevol reivindicació perifèrica és anatematitzada immediatament consolidant la identificació entre l’Espanya vertadera i l’Espanya homogènia i centralista.

D’això cal parlar, clar que sí, i parlar molt. I denunciar-ho. De fet fins i tot crec que caldria repensar l’entusiasme amb què va ser rebut que un vicepresident del govern de l’estat passara tranquil·lament a la política autonòmica madrilenya, palesant una vegada més la comunicabilitat que existeix, la contigüitat, a esquerra i dreta, entre la política autonòmica madrilenya i l’estatal. Íñigo Errejón, per dir-ho tot, ja ho havia escenificat amb claredat.

Però estic veient amb una certa irritació i una certa vergonya aliena com els valencians i valencianes estem mostrant obertament el que abans es deia la psicologia del colonitzat i, no contents amb haver viscut les eleccions dels Estats Units com si anàrem a votar allà, ara estem fent el mateix amb les eleccions de la comunitat autònoma top de l’estat espanyol, confirmant així la jerarquia i deixant veure com d’interioritzada la tenim. Comentem amb passió cada xicotet esdeveniment, retuitem les declaracions d’uns contra altres i aportem la nostra ocurrència. Fins i tot he vist tuits de polítics que respecte molt, fent campanya per alguna candidata que diu que vol «Más Madrid» com si no tinguérem prou amb el que hi ha i com si tinguérem més opcions de votar per la tal Mónica Garcia que de votar John Biden. Una cosa és, per exemple, solidaritzar-nos en tant que antifeixistes amb els veïns i veïnes de Vallecas, i una altra esdevindre espectadors perifèrics gaudint des del galliner de l’espectacle prestigiós de la capital eixa que no vol comparar-se amb capitals de províncies i que cada vegada més ens mira per damunt del muscle.

En eixe sentit també m’ha preocupat que cert partit es vulga traure del nom la paraula «nacionalista» per dir-se «Més». Més? Més què? Més país sonaria fins i tot bé si no sonara a sucursal en províncies del Más País eixe que és la versió per a eleccions estatals de Más Madrid. I això no sembla massa prometedor, la veritat.

Ho diré fins que em canse. Si hi ha alguna possibilitat de fer que l’Estat espanyol siga més habitable és fent una aliança de perifèries. I no. Madrid no és una autonomia més; però no perquè siga superior, perquè siga d’una altra lliga o alguna provincianada semblant, sinó perquè és la seu de l’estat, perquè gaudeix dels avantatges de la contigüitat dels poders i de la capitalitat i ho fa a més amb prepotència. L’aliança ha de ser precisament entre els exclosos per demanar menys Madrid. Reproduint jerarquies, mirant embaladits que bé parlen els nostres referents a la villa i corte, no fem xarxa ni res de profit, sinó piràmide jeràrquica; no fem federalisme, sinó que esdevenim els tontos útils del jacobinisme.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací