Tal dia com hui del 1983 va morir Mercè Rodoreda

per NLV

Efemèrides

Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda

El 13 d'abril del 1983 va morir a Girona l'escriptora Mercè Rodoreda, una de les  figures mès rellevants de la literatura catalana. 

L'obra de Mercè Rodoreda travessa els punts cardinals de la literatura moderna occidental que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. L'experiència de l'exili eixampla els límits del realisme literari, que de cap de les maneres no són suficients per a llegir Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres, els seus personatges. 

Rodoreda va ser una escriptora autodidacta que es va formar a través de la poesia popular i patriòtica, de les obres emblemàtiques de Verdaguer i Ruyra, de la literatura de quiosc i, després, del periodisme, per mitjà del qual va conéixer les elits de la literatura en català els anys trenta.

A partir de la guerra civil espanyola (Aloma, la seua primera bona novel·la, és del 1938) i, sobretot, de l'experiència de la Segona Guerra Mundial i de l'exili, va aconseguir donar forma al seu projecte, que es troba entre els de més ambició literària de la literatura catalana del segle XX i entre els llegats significatius de l'Europa contemporània. El resultat de la vivència i l'experimentació, en definitiva, de la fragmentació. 

Mercè Rodoreda va nàixer el 10 d'octubre de 1908 a Sant Gervasi de Cassoles, llavors un barri de Barcelona que només feia quinze anys que s'havia annexionat a la capital.

Mercè Rodoreda i Armand Obiols, el 1939  |  Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda

En aquella època, a grans trets, la vida cultural es debatia entre la proposta modernista, que prompte seria liquidada, i el retorn a l'ordre que va prendre la forma del noucentisme. Un debat cultural intens que va incloure les diverses capes de la societat catalana i que, els anys posteriors va adquirir una fesomia nova tant a través dels camins que van conduir a l'autogovern com dels impulsos de transformació social: els més radicals de les classes populars (anarquisme, ateisme, formació dels autodidactes) i els de la modernització de la societat de comunicació de masses (diaris, revistes, ràdio, cinema, diccionari Fabra, novel·les, editorials, arts gràfiques, fotografia). 

La biografia i l'obra de Rodoreda estan profundament lligades als esdeveniments culturals i polítics. Només va assistir a escola durant tres anys, entre el 1915 i el 1918, i en dos centres diferents. Filla única d'un dependent d'una armeria del carrer de Ferran i d'una mestressa de casa, el seu destí semblava el matrimoni. Mercè, una nena solitària que escrivia escoltant i transcrivint els diàlegs dels paletes que treballaven al jardí, segons va deixar escrit en un breu esbós de memòries, va acomplir el destí familiar als vint anys.  

El 1928, es va casar amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'havia tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es va veure abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es van convertir, per l'autora, en una experiència traumàtica i, encara més al final de la seua vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es va culpabilitzar en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que va afectar el seu fill, a partir dels quaranta anys, a causa de la qual va ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus

La vida de casada va despertar en la jove mare un desig cada vegada més fort d'independència, d'escriure, de tindre un ofici. Cada dia torna una estona a la casa materna de Manuel Angelon, on es tanca a escriure al colomer (un colomer de color blau, com el de La plaça del diamant). Fa versos, una comèdia teatral de la qual no ha quedat rastre, una novel·la. 

Proclamada la II República, Rodoreda va decidir eixir del barri. Va anar a l'editorial Catalònia i es va pagar (el marit li ho va pagar) l'edició de la primera novel·la, Sóc una dona honrada? La publicació de la novel·la va anar acompanyada d'una imponent transformació física, i aquests dos fets van canviar la jove Rodoreda: eixerida, atrevida, desimbolta, ella mateixa es feia la roba al dictat de les revistes i del cinema. I comença a entrar a les redaccions periodístiques. 

Entre el 1933 i el 1934, va fer periodisme polític. Escrivia a la revista catalanista Clarisme, defensora de les noves normes fabrianes i partidària d'un debat profund sobre els límits de l'autogovern. Amb el director de la publicació, Delfí Dalmau, va signar el volum Polèmica (1934). A la mateixa revista va publicar les interessants entrevistes que va fer a literats del moment. El mateix 1934 va publicar dues novel·les més, Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d'un home. Les portes se li van obrir i el 1935 va començar a publicar contes a la pàgina infantil de La Publicitat, «Una estona amb els infants», on va treballar amb Tísner, dibuixant. També va publicar contes en altres reconegudes capçaleres de la premsa en català: La Revista, La Veu de Catalunya, Mirador. El 1936 va treure la quarta novel·la, Crim

Si la reescriptura d'Aloma el 1968 pot ser llegida com un dels fruits de l'exili de Rodoreda és perquè forma part d'un projecte literari. Un projecte en què Rodoreda es va comprometre de manera radical. Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè Colometa forma part, justament, de la massa anònima que no es va exiliar. Però la novel·la va ser, en canvi, resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas. Primer a França i després a Suïssa, a Ginebra. A França va viure a Bordeus, a Llemotges i a París, ja fora escrivint contes en el temps que li quedava entre fer una camisa i una altra (es va guanyar la vida durant força temps com a cosidora), fent versos per a ensenyar-los a Carner i guanyar els Jocs Florals de l'exili (va arribar a ser Mestre en Gai Saber el 1949, a Montevideo, cosa que vol dir que havia guanyat els tres premis dels Jocs) o pintant quan una estranya paràlisi al braç li impedia d'escriure. Armand Obiols va ser sovint el seu únic lector en uns anys en què, com Rodoreda diria temps després a Montserrat Roig, «escriure en català a l'estranger és com voler que floreixin flors al pol Nord». 

L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dona sentit. És obligat pensar en la Rodoreda que els anys cinquanta escriu a París i tot seguit a Ginebra, on s'estableix el 1954 i on viurà vint anys: tenia entre mans, a la vegada, les primeres versions del que amb el temps seran La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), La mort i la primavera (1986). Les proses de les Flors van ser escrites a Ginebra i els Viatges, al cap dels anys, a Romanyà de la Selva, on va acabar Mirall trencat, on escriu sencera Quanta, quanta guerra... (1980) i on deixa pràcticament acabada La mort i la primavera. Però els anys cinquanta, Rodoreda va optar per tirar endavant abans la Plaça que la Mort. És una opció literària que li va permetre usar l'exili com a territori de la reconstrucció: reconstrucció de la memòria narradora, reconstrucció del públic lector. 

Els anys setanta, una vegada mort Obiols, torna definitivament a Catalunya i emprèn el rescat de la seua imaginació més enllà de les fronteres dels gèneres literaris. És la segona gran etapa rodorediana, que culmina amb l'extraordinària La mort i la primavera

Mercè Rodoreda va transformar el primer exili fent ús, en el terreny personal, de la llibertat d'alterar el concepte de família i de maternitat i, en el terreny creatiu, polint i evitant les falses il·lusions sobre el passat. I va celebrar el segon exili, a Romanyà, atorgant-se la llibertat creativa més radical de què era capaç sense pensar en l'èxit, una autora que tant l'havia desitjat i que tant n'havia obtingut. 

En l'etapa de retorn a Catalunya, va ser membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps va morir en una clínica de Girona, el 13 d'abril del 1983, i fou enterrada a Romanyà de la Selva.  Rodoreda va deixar com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment va crear la Fundació Mercè Rodoreda.

El 1985, l'escriptora Anna Murià va accedir a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seua discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que havia patit l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seues obres. El 1986 es va editar pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera. El conjunt de la seua obra es continua reeditant i traduint constantment.

«Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seua infinita grandesa et para el cor i et dona a la terra, sigui d’on sigui», va escriure Mercè Rodoreda a la Revista de Girona. 

 

Fonts: Mercè Ibarz, «Mercè Rodoreda, els fruits de l’exili», Lletra UOC, 1999  /  «Mercè Rodoreda», AELC  /   «Recull de citacions. Mercè Rodoreda», Espais Escrits

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací