La precarietat no és la novetat

per Kristin Suleng

Columnistes

La precarietat no és la novetat
La precarietat no és la novetat

La precarietat de la ciència acapara, quasi més que mai, l’atenció mediàtica, tot i que no siga notícia. Perquè la debilitat dels recursos i la manca d’oportunitats (places) per a desenvolupar la carrera investigadora han estat una constant en la història de la ciència al sud dels Pirineus. Retallades, envelliment de les plantilles i fugida de matèria gris formen part de l’argot científic ibèric, tant com les cartes col·lectives o els manifests esdevenen un veritable gènere de la producció acadèmica. Un fotograma fix que, força habitual, resulta invisible als ulls de la ciutadania, per molt que la ciència isca al carrer.

El que hui desperta la protesta contra la reforma de la Llei de la Ciència en diverses ciutats espanyoles, entre elles València, com ho va fer també la menys mediàtica vaga convocada per alguns sindicats i associacions l'octubre passat, no difereix gran cosa, no ja de les crítiques que envoltaven la llei de 2011, de la ministra socialista Cristina Garmendia, sinó de les demandes de la comunitat científica -si se podia llavors designar així el col·lectiu de bata blanca no sanitària- que assistiren el part de la primera llei de Ciència a Espanya, que ahir va complir 35 anys de la seua aprovació. 

La Transició va arribar tard, també a la recerca. La regulació, o governança, de la investigació no representava una prioritat en establir el sistema democràtic ni l’obertura econòmica cap a Europa, tot i que hi va haver alguna iniciativa de l'executiu de la UCD com l’efímer Ministeri d'Universitats i Recerca. La ciència no estava a l’agenda política, no era profit governamental. No es pot parlar de política científica fins que va aterrar la llei del 1986, l’any que va entrar en vigor l’Adhesió d'Espanya a la Comunitat Europea, una coincidència temporal que es replica amb la reforma del ministre Pedro Duque tot just amb l’anunci del nou Horitzó Europa i el reg de milions per la investigació fins al 2027.

La Llei de Foment i Coordinació General de la Investigació Científica i Tècnica fou el resultat del treball d’un grup de científics, la majoria d’ells en la trentena i coneixedors de la política científica, que dissenyaren una estructura moderna, oberta i gairebé indestructible per a revestir els taulells de la investigació a Espanya: el finançament, l’organització i la coordinació amb les autonomies. 

L’entusiasme del record, però, no hauria d’enganyar-nos. Darrere del mantra «la llei va posar els fonaments del sistema de ciència a Espanya», el que acabà materialitzant-se va ser un model funcionarial. Cal reconèixer que aquell esquema va donar suport a la creació d’infraestructures modernes amb centres i parcs científic-tecnològics amb vocació i projecció internacional, a més de convocatòries públiques i processos de revisió per parells. Una ciència de «llum i taquígrafs» que no va llevar que, amb la segona llei de ciència -25 anys després de la primera-, es consolidara un altre model oposat, el de la precarietat, on el contracte prenguera forma de beca, i que l’actual reforma perpetua amb pegats com el ternure track.  

La ciència no escapa al pèndol de les tendències. Una realitat constatable en visitar els científics als seus laboratoris, independentment de la generació a la qual pertanyen. Així ho recorde conversant, per exemple, amb el químic Avelino Corma, de la generació dels científics que començaren el seu primer projecte amb llapis i paper, i una biblioteca, res a veure amb el centre del campus de Vera, el cobejat Institut de Tecnologia Químic. Un dels investigadors més citats arreu del món en la seua especialitat, el químic de Moncofa és un dels científics de la fornada del 86. Ell mateix es reconeix producte d’aquella època d’impuls quan Javier Solana i Alfredo Pérez Rubalcaba eren ministres:

«A Espanya, per a ocupar la plaça de professor contractat doctor es necessita el doble o el triple de currículum que la d'un assistent professor a les millors universitats del món, la qual cosa impedeix que gent de 40 anys investigue a llarg termini en un projecte, com seria d’allò més normal, i no la incertesa d’anar de grup en grup a veure què cau».

Com a antònim de la precarietat, la paraula que més es reclama aquestes setmanes arran de la reforma de la Llei de la Ciència correspon a estabilitat. Si no s’és del gremi, potser el terme porte a confusió. Una de les persones que em va aclarir millor el concepte dins de la delimitació científica va ser l’astrònom Vicent J. Martínez, de qui vaig tindre l’honor de ser-ne alumna quan impartia Cosmologia per als estudiants de Periodisme a la Universitat de València. 

A Martínez el vaig entrevistar quan es presentava per segona vegada a les darreres eleccions rectorals de la universitat. En la conversa vam recordar la seua època de doctorat a Copenhague, on tenia de director Bernard T. Jones, de Cambridge -deixeble de Lord Martin Rees, astrònom reial britànic, i de Dennis Sciama, el director de la tesi de Stephen Hawking-, una època amb la defensa de la tesi el 1989. Dos anys després, Martínez esdevenia professor titular. L’anècdota que relata l’astrònom de Sant Marcel·lí reflecteix molt bé l’essència de les demandes actuals, la polarització del model funcionarial i del precari:

«Quan li vaig dir al meu director de tesi que ja era funcionari, amb un treball fixe, em va dir: “Permanent? No hauràs de treballar mai més en la teua vida?”. Ell no l’ha tingut mai, malgrat haver-se dedicat a moltes coses, però és normal al món anglosaxó. La permanència als països anglosaxons, abans i ara, no és crucial per tindre bons contractes i molta mobilitat. Ací hem passat d’una situació on et funcionaritzaves molt prompte, i per tant col·lapsaves el sistema, a una situació en què es precaritza fins a edats insuportables. I no és culpa dels retalls, és per una política on hi ha una connivència entre els diferents governs de diferents signes i els governs universitaris». 

Eixe model anglosaxó es divulga poc. Ho vaig comprovar conversant amb Andreu M. Climent, enginyer especialitzat en cardiologia, arran del seu premi com el millor innovador europeu del 2020. De 40 anys, amb un contracte temporal com a investigador Ramón y Cajal a la Universitat Politècnica de València, aquest investigador de Gandia pertany a la generació que ja no busca tant l’estabilitat com poder treballar, dins o fora del sistema universitari o de la xarxa dels centres d’investigació. De fet, em deia que no comprenia la figura de l'investigador funcionari: 

«La investigació és una cosa competitiva, i això passa per haver de lluitar-ho. Perquè a Espanya tinguem un ecosistema en el qual la gent es moga, com als països anglosaxons, ha de ser molt gran, ric, amb disponibilitat. No té sentit estar en una institució i no tindre més opcions si la situació va malament». 

La manca de mobilitat, geogràfica i sectorial, i no la precarietat, hauria de ser allò veritablement noticiós quan els mitjans de comunicació reflectim la penosa carrera investigadora. La realitat científica ho demana. Perquè la novetat de la nostra ciència seria una política científica atenta als models d’èxit. La crisi sanitària no ha fet una altra cosa que mostrar-ho dia a dia.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací