Tal dia com hui del 1708 la guarnició austriacista va abandonar el castell de Benacantil després de la conquesta borbònica

per NLV

Efemèrides

Alacant, el darrer bastió del Regne. No caigué en mans borbòniques fins a l'abril del 1709
Alacant, el darrer bastió del Regne. No caigué en mans borbòniques fins a l'abril del 1709

El 19 d'abril del 1709, la guarnició austriacista va abandonar el castell de Benacantil després de la conquesta borbònica

A Alacant, la resistència contra Felip V ha estat menystinguda o directament oblidada a dretcient. Fins i tot es destaca que els que resistiren a Alacant eren els anglesos, tot negant la participació valenciana (i alacantina, òbviament), en la lluita contra els Borbons. Com la resta del Regne, Alacant, que tant s’havia caracteritzat en la lluita contra els francesos a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), acceptà amb perplexitat el testament de Carles II (apanyat per la camarilla del cardenal Fernández de Portocarrero), que atorgava la corona de València i «les Espanyes» a un príncep d’aquesta nacionalitat. No obstant això, quan s’iniciaren les hostilitats al Regne (1705), els primers moviments dels austriacistes foren acollits amb escepticisme, no així a l’Horta alacantina, on l’adhesió a l’Arxiduc Carles d’Àustria s’imposà des del primer moment.

A Alacant, com a tot el Regne existia, a més a més, un ferm sentiment antifrancès, ja que francesa havia estat la flota que, comandada per l’almirall Jean d’Estrées, el 25 de juliol de 1691 arrasà la ciutat. Només una desena part dels edificis restà indemne de la destrucció. L’Ajuntament s’incendià i perdé el seu arxiu històric per a sempre. 

 Felip V 

La ciutat és sotmesa per l'exèrcit de Felip V

En gener del 1706 un exèrcit de miquelets (l’exèrcit valencià de l’Arxiduc), encapçalat pel saforenc Francesc Garcia d’Àvila intentà prendre Alacant, però fracassà. La ciutat estava defensada per una guarnició de francesos i napolitans comandada pel mariscal irlandès al servei de Lluís XIV Daniel O’Mahony, personatge que el mateix Josep Manuel Minyana, reconegut historiador botifler (valencià partidari de Felip V), descriu com a «iracund, sanguinari, venjatiu i disposat a qualsevol crueltat».

Alacant i Peníscola eren les dues places fortes del Regne, regides per un governador militar. El turó del Benacantil, altiu, servia de plataforma d’un dels castells més formidables de tot el País Valencià, la fortalesa de Santa Bàrbara. La ciutat era mantinguda a la força, manu militari, sota l’obediència de Felip V. Ara bé: destacats prohoms locals ja s’havien conjurat per lliurar Alacant als miquelets, com era el cas de Josep Miralles d’Imperial, marqués de la Torre de Carrús, aleshores justícia de la vila, que elaborà un pla per obrir les portes a les tropes de Garcia d’Àvila, però que fou avortat per O’Mahony i els seus. Un altre destacat austriacista alacantí era el batlle general de la ciutat Vicent Pasqual de Pubill.

Des del 18 de desembre del 1705, els austriacistes eren amos de la capital valenciana i de gran part del país. Tanmateix, una poderosa guarnició borbònica mantenia encara Alacant sota el poder de Felip V. Estava composta per tropes italianes, franceses i irlandeses, a les quals s’han d’afegir cent-cinquanta dragons (combatents a cavall i a peu) del regiment de Granada que trameté el bisbe de Cartagena-Múrcia, Luis Antonio de Belluga, i un nombre indeterminat de milicians botiflers comandats per Pere Corbí. En total, gairebé quatre milers d’homes. 

Des del 6 de juny els miquelets valencians del noble alacantí Lluís Escòrcia havien bloquejat la ciutat per terra, mentre que la flota britànica de John Leake impedia qualsevol ajut borbònic per mar. El 31 de juliol del 1706 començà el setge dels aliats i el 8 d’agost la ciutat fou presa a l’assalt, destacant en l’atac el regiment de catalans del Principat al servei del Regne de València de Rafael Nebot. Aquesta milícia havia estat reclutada pel virrei borbònic, però iniciades les hostilitats al Regne es passà al bàndol austriacista. El comandant borbònic O’Mahony, incapaç de repel·lir l’atac, abandonà el clos urbà i fugí al castell, on aconseguí resistir fins al 7 de setembre.

El 8 d’agost de 1706 Alacant, controlada pels borbònics d'O'Mahony, fou presa a l’assalt pels austriacistes, destacant en l’atac el regiment de catalans del Principat al servei del Regne de València de Rafael Nebot

Alacant, sota el control austriacista

Alacant restà, doncs, del costat austriacista i s’establí un nou Consell (govern municipal), encapçalat pel justícia Cosme Martí i els jurats Lluís Escòrcia, Josep Maltès, Joan Sanxo i Lluís Cantó. El comandament militar, en nom de Carles III (rei dels valencians), fou encomanat al major-general Richard Gorges, substituït en març del 1707, un mes abans del desastre d’Almansa, pel també major-general britànic John Richards. 

A Alacant el partit borbònic s’enfonsà i no només per l’èxit inicial dels aliats (austriacistes amb l’ajut de britànics, neerlandesos i portuguesos), com havia passat en altres localitats del Regne. La disputa dinàstica es convertí en lluita nacional per la supervivència del país quan el decret filipista de 29 de juny del 1707 abolí els Furs i liquidava el Regne. Això suposà la conversió a l’austriacisme de botiflers de primera hora, com l’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona. I és que la repressió borbònica, espanyolíssima, afectà també els botiflers, que mai no pensaren que la victòria de Felip V significara la fi de l’estat valencià i l’ocupació del país per una gernació de buròcrates i militars castellans. 

D’altra banda, Alacant no patí especialment els efectes de la «revolució maulet» i això fou determinant per a l’adhesió de la seua aristocràcia local, com és el cas dels Escòrcia, com també l’elxana (entre altres, els Baïllo de Llano, convertits en comtes de Torrellano per Carles III), a la causa de l’Arxiduc, convertida per les espanyolades del govern de Felip V en causa patriòtica. Els valencians, ocupat el seu Regne, no dubtaren a organitzar guerrilles per a hostilitzar l’invasor i a formar regiments per a lluitar a Catalunya, on la guerra es prolongà fins a l’11 de setembre del 1714.

Nou Consell (govern municipal), encapçalat pel justícia Cosme Martí i els jurats Lluís Escòrcia, Josep Maltès, Joan Sanxo i Lluís Cantó. 

Conseqüències de la desfeta d'Almansa

La desfeta de l’exèrcit aliat austriacista (britànics, portuguesos i neerlandesos) a Almansa significà l’aïllament de la ciutat per terra, no així per mar. També a Alacant arribaren les restes de l’exèrcit aliat i les tropes auxiliars de miquelets autòctons. L’aïllament i la presència de tanta soldadesca vinguda del front de batalla afavorí l’aparició d’epidèmies, que agreujaren la situació. La guerra continuà i els borbònics només aconseguiren concentrar els seus esforços contra Alacant una vegada controlada Dénia en novembre del 1708, la qual no es rendí fins al 9 de gener següent. 

A partir d’aquell moment l’exèrcit de Felip V, compost de dotze mil efectius i comandat per Claude François Bidal, marquès d’Asfeld, inicià el setge d’Alacant. Els primers borbònics a arribar-hi foren els set batallons castellans a les ordres del coronel Pedro Ronquillo. La vista dels borbònics a l’altra banda de la muralla provocà l’alarma entre els alacantins i els austriacistes d’altres llocs del Regne que estaven refugiats a la ciutat. Molts, tement les represàlies de la desfeta, s’embarcaren cap a Mallorca, que romandria lliure dels Borbons fins al 1715, entre altres, les famílies dels que més s’havien destacat en la causa de l’Arxiduc. Alacant era defensada per una guarnició autòctona de miquelets i d’austriacistes d’altres llocs. En total, poc més d’un miler d’homes. El castell, mentrestant, era defensat per soldats britànics (Gran Bretanya, com a tal, existia des del 1707), uns huit-cents, pertanyents al regiment d’infanteria de Hotman, el regiment Sybourg i un destacament d’artillers marins.

Tota aquesta força austriacista estava capitanejada pel governador militar de la plaça, el major-general britànic John Richards, que, davant la desproporció d’efectius entre un i altre exèrcit, pactà la capitulació de la ciutat, que no del castell, de gran importància estratègica, ja que garantia la presència austriacista al sud valencià. Una part de la guarnició d’Alacant, la formada pels miquelets autòctons i altres contingents aliats, eixí en direcció cap al Principat amb honors militars, mentre que els britànics es feren forts al castell. 

Richards confiava que l’esquadra britànica de l’almirall George Byng, que era a Maó, poguera socórrer-los. Ara bé: Byng no arribà a temps. La reina Anna de la Gran Bretanya, per a evitar desercions i traïcions, havia ordenat que el castell d’Alacant fora defensat solament per efectius britànics. Cabia la possibilitat, si Carles III (rei de catalans i aragonesos que ambicionava ser rei d’Espanya) fracassava a la Península, que Alacant es convertira en un altre Gibraltar per als britànics.

La desfeta de l'exèrcit austriacista a Almansa, 25 d'abril del 1707

L'atac borbònic

El 3 de desembre del 1708 la tropa borbònica del marquès d’Asfeld entrava a la ciutat pel raval de Sant Anton. Ben proveïts de vitualles, els defensors del castell estaven preparats per resistir un llarg setge. Per evitar un possible desembarcament austriacista, els borbònics ompliren de trinxeres les platges properes a la ciutat i reforçaren l’artilleria dels baluards. Tanmateix, per evitar sorpreses calia reduir com abans millor la resistència dels anglesos i miquelets refugiats a la fortalesa de Santa Bàrbara. Per això, el comandant borbònic concebé la idea de fer explotar una gran mina que destruïra les defenses del castell. S’iniciaren de seguida els treballs d’excavació, entrebancats una i altra vegada per l’acció dels resistents, que finalitzaren a mitjan febrer del 1709. El 28 d’aquest mes fou carregada la mina amb 1.200 quintars de pólvora i la guarnició del castell fou comminada una altra vegada a retre’s. Fou debades, Richards no es rendia. Descartada, doncs, qualsevol rendició dels assetjats, la mina fou encesa el dia 4 de març i la terrible explosió destruí la muralla de migjorn del castell i tot el camí d’accés des de la ciutat. La pluja de pedres sepultà el barri més immediat a la fortalesa, que encara hui dia rep el nom de la Mina.

Els assetjats, com a conseqüència de l’explosió, patiren més de dos centenars de baixes. El major-general John Richards morí entre les runes dels edificis derruïts. Tanmateix, la fortalesa no es rendí i encara resistí un altre mes. Mort Richards, el comandament l’assumí el tinent coronel Albon. L’esquadra britànica, finalment arribà en abril a la badia d’Alacant, comandada per Byng i James Stanhope, que des del 1708 era el comandant en cap del exèrcit britànic que lluitava a la península Ibèrica. Ni més ni menys que vint-i-tres vaixells que transportaven un contingent d’infanteria de tres milers i mig d’homes. Era la darrera esperança per a mantenir Alacant i el seu castell sota la sobirania de Carles III. Les defenses costaneres, però, feren fracassar el desembarcament. Aleshores Stanhope negocià la retirada de la tropa que encara defensava el castell. Així, convençuts ara sí de la inutilitat de la resistència, els defensors del castell alacantí s’embarcaren el 19 d’abril, amb honors militars, en els vaixells de Byng i Stanhope amb destinació Barcelona, on la lluita continuà fins al 1714. Pres el castell d’Alacant, finalment, Felip V controlà definitivament tot el País Valencià. Les partides de miquelets encara fustigarien uns anys més les tropes borbòniques d’ocupació, però fou en va. El Regne que fundara Jaume I al llunyà segle XIII, definitivament, deixà d’existir.

El domini de Castella

Ara, amb els Borbons, era el Consell de Castella l’única Espanya permesa. Tothom castellà i punt. Com digué don Claudio Sánchez-Albornoz, castellaníssim historiador de les essències hispàniques a les Corts constituents espanyoles republicanes del 1931, «Castilla hizo a España y España deshizo a Castilla». Replicava la frase lapidària d’Ortega y Gasset a España invertebrada: «Castilla ha hecho a España y Castilla la ha deshecho». En definitiva, faça o qui desfaça, Castella = Espanya. L’historiador regnícola valencià Gaspar Escolano ja advertia el 1610, a la Década primera de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia, que els castellans anomenen «a sola Castilla España y a solos los castellanos españoles». 

Espanya era Castella i la seua llengua l’espanyola des que —com diu també Escolano— «el imperio de la corona de Aragón se pasó a la de Castilla». Ferran el Catòlic, clar i castellà, deia que «como quiere sean, a Dios gracias, todos juntos los reinos de nuestra real Corona de Aragón con estos nuestros reinos de Castilla y todos debajo de un señorío». 

Els borbònics, els castellans esdevinguts únics espanyols possibles, venceren però no convenceren. Quan el 19 d’abril del 1709 capitulà la guarnició britànica que defensava el castell de Santa Bàrbara, el Regne foral morí, però no el seu record ni el desig d’algun dia restablir la llibertat perduda.

 

Fonts. David Garrido, «Alacant 1709. El darrer bastió del Regne», Diari La Veu, 2019

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací