El deliri de «MetaMadrid» i Toni Cantó

per Sebastià Carratalà

Columnistes

Projecte urbanístic «MetaMadrid». La franja verda uneix les ciutats de Madrid (a l'esquerra de la imatge ) i València (a la dreta)
Projecte urbanístic «MetaMadrid». La franja verda uneix les ciutats de Madrid (a l'esquerra de la imatge ) i València (a la dreta)

Fa setze anys, la Universitat Europea de Madrid va presentar a la II Biennal d’Arquitectura de Rotterdam un projecte urbanístic que encaixava amb els deliris de grandesa dels governants madrilenys del PP i amb la seua visió del País Valencià: «MetaMadrid». Per això, la Conselleria de Transports i Infraestructures d’Esperanza Aguirre el va finançar amb 90.000 euros. La proposta es basava en una estimació del creixement, en els següents trenta o quaranta anys, de la població de la Comunitat de Madrid, que assoliria entre quinze i vint milions d’habitants. Un nombre de persones que permetria crear una megaurbs lineal de 350 quilòmetres entre la capital de l’estat espanyol i el «Levante». Segons afirmava el seu director, José Luis Esteban Penelas, el plantejament no era «futurista, sinó superfuturista», però havia estat concebut «a partir d’una realitat», ja que, si s’estudiaven els mitjans de comunicació i les infraestructures que s’estaven construint aleshores i els que estaven planejats, s’obtenia «un eix, Madrid», que donaria lloc a «MetaMadrid, un més enllà -del grec meta- de la concepció municipal».

El març del 2007, en el Foro SimaCiudades, celebrat a la seu de l’Àrea d’Economía de l’Ajuntament de Madrid, dedicat a analitzar l’anomenat «efecte AVE», hi tornava a aparèixer el tema. José Ballesteros, arquitecte i ponent, destacava la connexió Madrid-València «com una de les més potents per al desenvolupament econòmic nacional». Una connexió que, a més, «proporcionaria costa a Madrid». El novembre del mateix any, el llibre-DVD Supercluster-MetaMadrid guanyava premi d’Investigació i Difusió de l’Urbanisme i l’Arquitectura que concedia el mateix Ajuntament. Des del centre de la península, amb el vistiplau de la Generalitat i del govern del Cap i casal, en mans del PP, l’aposta continuava.

La iniciativa madrilenya sembla que es fonamentava en algunes tesis que José Miguel Garcia Cortés, exdirector de l’IVAM i llavors responsable de l’EACC (Espai d’Art Contemporani de Castelló de la Plana) resumia molt bé en un text del catàleg Altres «natures» urbanes. Arquitectura és (ara) geografia (2001): «La fisonomia urbanística i l’estructura social de les ciutats està canviant considerablement [...] Així, ens trobarem, en comptes d’un ordre basat en estats nacionals, en un arxipèlag de ciutats-regions […]»

Tanmateix, des de Madrid s’obviava que tots els estudis econòmics optaven per l’enllaç de València i Barcelona fins a Lió, l’anomenada Euroregió de l’Arc Mediterrani, l’onzena en importància del món, tal com figurava en informes de reputats especialistes internacionals. Una euroregió que reforçaria els vincles entre el País Valencià i Catalunya, motiu més que suficient perquè el nacionalisme espanyol la rebutjara en una època que la UE debatia sobre els grans corredors de transport. L’alternativa geoestratègica, econòmica i política dels governs d’Esperanza Aguirre, Francisco Camps i Jaume Matas en el marc de «l’eix de la prosperitat» que havien acordat, una alternativa inconsistent i inversemblant però ben finançada i promocionada, era convertir València en el barri marítim de Madrid i el País Valencià en un seguit de suburbis amb platges on prendre el sol i anar de festa situats al final d’una sèrie d’autovies i línies de ferrocarril.

Aquell desgavell cobejava canviar la preferència per l’euroregió mediterrània de bona part de la societat valenciana, fins i tot de l’empresariat, i incorporar-nos definitivament al nucli dur de l’estat espanyol. En compte de ser una utopia megalòmana, «MetaMadrid» s’erigia en la conseqüència lògica i inevitable d’aquesta pretensió anihiladora del País Valencià.

Amb la crisi del 2008, aquell projecte va desaparèixer. Ja no se n’ha tornat a saber res. De fet, ara és difícil trobar informació a la xarxa, llevat d’algun article amb títol ben explicít («Madrid sí tiene playa»). No obstant això, la idea subjau en les ments de la dreta madrilenya (i també valenciana) i emergeix de manera més o menys dissimulada així que hi ha l’ocasió. El 2005, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València, sota el domini absolut del PP, van beneir aquesta aberració que, una vegada més, perseguia acabar amb la nostra història i les nostres senyes d’identitat i incorporar-nos políticament i culturalment a la capital espanyola. Assimilar-nos més encara. 

No sobta gens, però, perquè encaixa a la perfecció amb els anhels més profunds de la majoria de polítics valencians de la dreta: ser castellans, viure a Madrid i ocupar-hi un bon càrrec, allunyats dels maldecaps i les incomoditats que els generen unes diferències, com ara la llengua, que no formen part de la seua concepció uniforme i centralista de l’Estat. Unes diferències que fins i tot els costa d’admetre. Toni Cantó, l’últim cas, n’és un bon exemple.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací