De noruecs, dels noms de la llengua i dels renecs dels gentlemen d’un altre temps

per Jesús Peris

Columnistes

De noruecs, dels noms de la llengua i dels renecs dels gentlemen d’un altre temps
De noruecs, dels noms de la llengua i dels renecs dels gentlemen d’un altre temps

L’altre dia vaig llegir que ja fa deu anys que Vicent Flor va publicar Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, el seu assaig sobre el blaverisme. Va ser sense dubte un llibre necessari, una aproximació profunda i documentada a un fenomen que va entrebancar seriosament el nostre futur com a poble. Personalment, el trobe del millor que he llegit sobre el tema. Probablement junt a És més senzill encara, digueu-li Espanya de Francesc de Paula Burguera, escrit en un altre context des de l’amargor de la pròpia experiència.

Recorda Vicent Flor que ell mateix va formar part de les joventuts d’Unió Valenciana, de les quals va ser expulsat. Jo no, però recorde que l’adolescent confós que portava el meu nom mirava amb simpatia el que aleshores em semblava una afirmació de la identitat valenciana. Em va durar poc, afortunadament. En arribar a la Facultat de Filologia i conéixer gent molt diferent a la del reaccionari col·legi catòlic al qual vaig fer el BUP i el COU, vaig obrir els ulls sobre el vertader tarannà trampós d’aquells colps en el pit pseudovalencianistes. El primer, per cert, que se’m va fer obvi era —clar— la unitat de la llengua. A partir d’ahí era massa evident el que tenia el blaverisme d’operació de masses precisament per obturar el redreçament nacional valencià i fins i tot l’ús públic i en tots els registres de la llengua. Amb un profund sentiment de culpa i també amb emprenyament per l’engany patit, vaig començar a defendre amb una certa passió i a sentir com a àmbit de referència els Països Catalans, en la realitat cultural dels quals —clar— encara crec profundament.

Vos conte això perquè no vull pensar com m’haguera costat canviar la meua percepció envers Unió Valenciana i el seu món si no haguera estudiat filologia. Vull pensar que al remat la meua trajectòria en aquest tema hauria estat semblant, però és segur que m’haguera costat més. I és que no només el blaverisme va encertar a manipular el valencianisme temperamental, que diria Joan Fuster, i a hegemonitzar la fosca consciència de què parlava Josep Vicent Marqués, sinó que va aconseguir fer-los aliats de l’espanyolisme més groller i fins i tot del feixisme postfranquista. El blaverisme estava terriblement ben pensat pels qui el van atiar, i mostrava un profund coneixement de la societat valenciana, del seu imaginari, dels seus complexos i de les seues pors.

Molts ays després, al 2015, vaig tractar de pensar el blaverisme des de la teoria del populisme d'Ernesto Laclau a un article publicat a la revista Pasajes. En ell comprovava com, en efecte, va resultar molt eficaç per fer-se amb diversos significants flotants, fins i tot per capgirar-los, i vincular-los, esdevinguts significants buits, a una cadena equivalencial diversa de demandes que era tot un catàleg de les pors de les classes mitjanes i també d’una part de les classes populars, si més no els sectors més conservadors, davant els canvis que s’estaven produint i els símptomes de modernització social i cultural. I fins i tot antics valencianistes com Xavier Casp, malalt de narcissisme, a qui ara tendisc a pensar com un personatge de tragèdia, caigueren en el parany.

I, clar, la resposta a això crec que va ser extremadament miop i, en determinats sectors del camp cultural, més preocupada per blindar la pròpia distinció que per disputar eixos significants que pertanyien a l’àmbit de la identitat valenciana, com ara la senyera amb blau o també la denominació de «valencià» per a la llengua. A més, i pels mateixos motius, se cediren sense massa resistència elements tan importants en l’imaginari social com les falles i el valencianisme futbolístic. ¿Com un adolescent dels huitanta, en el context en què vaig créixer jo, amant de les falles i seguidor i patidor del València CF, no miraria amb simpatia Unió Valenciana? Durant molts anys vaig recordar això com una vergonya inconcebible. Hui pense que en realitat tampoc és just carregar-me jo tota la culpa.

Les coses hui han canviat molt. El blaverisme estricte és residual i els seus hereus s’han llevat qualsevol màscara de valencianisme i són obertament nacionalistes espanyols, fins i tot anti-autonomistes. I som molts els qui emprem amb normalitat el nom de valencià per a la llengua sense que això supose posar en dubte la seua unitat. Sabem que valencià i català són sinònims des de fa molt de temps i que això està molt bé, i que l’important és fer servir la llengua i mantenir-la viva. A més, ser valencianista i d’esquerres, i faller, i aficionat de l’equip que porta el nom de la ciutat és una cosa d’allò més normal. I de veres crec que cada vegada més valencians i valencianes se senten això, valencians i valencianes, i van deixar de pensar aquesta condició com qualsevol mena de minoritat, cada vegada més lluny aleshores dels autoodis simètrics que tant de mal ens han fet.

Per tot això m’ha semblat tan inoportuna i tan contraproduent la polèmica de la setmana passada sobre el nom de la llengua per una banda, i per l'altra algunes declaracions extremadament despectives d’algun prohom de la nostra literatura sobre la novel·la Noruega de Rafa Lahuerta, a la qual per cert prompte dedicaré una columna. Una certa modalitat de distinció a casa nostra ha sigut molt barcelonacèntrica i no passa res per dir-ho. Recorde de memòria una frase del crític argentí Noé Jitrik parlant dels intel·lectuals de la generació dels huitanta del segle XIX a Buenos Aires. Deia que se sentien europeus civilitzats exiliats enmig de la barbàrie. Crec que exactament això és el que els passa a alguns dels nostres escriptors i intel·lectuals. Se senten barcelonins exiliats enmig de la barbàrie apitxada o castellanitzada. I aquesta sensació és per a ells un tret identitari central. Que s’eixample la base, que els valencians escriguen sobre la ciutat de València en valencià, que incorporen a la llengua literària determinats girs de la llengua viva, que continuen sent del València i que damunt eixos llibres tinguen èxit i la gent els llija, els refot profundament perquè amenaça la seua identitat i la seua mateixa raó de ser.

Afortunadament eixes actituds, que són en realitat les mateixes que cediren tantes coses i tants espais, que vestiren un auto-odi amb glamour i s’allunyaren del seu poble lliurant-lo als afalacs dels feixistes amb pell de corder, eixa manera elegant de posar-se exactament en el lloc on els volien, és hui molt minoritària ja, quasi exòtica: renecs de gentlemen d’un altre temps.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací