El ideals són perillosos

per Vicent Riera i Escrivà

Veus

In memoriam Rafael del Águila

El filòsof britànic Bertrand Russell, en el seu breu assaig de l’any 1929 intitulat Sobre el cinisme i la joventut, ja deixava entreveure que qualsevol persona que visitara les universitats del món occidental se sorprendria pel fet que els jóvens intel·ligents eren cínics i escèptics, molt més que en èpoques anteriors. Russell atribuïa, en principi, aquest escepticisme juvenil a la crisi que sofrien els vells ideals que ja no inspiraven les lleialtats d’antany: la religió, la pàtria, el progrés, la bellesa i la veritat. Però més avant arriba a la conclusió que les causes de qualsevol escepticisme àmpliament estés són més sociològiques que intel·lectuals: la causa principal de l’escepticisme del jovent ve donada per la concurrència del benestar amb la falta de poder. Segons Russell, els poderosos no són escèptics perquè són capaços d’imposar les seues idees. Les víctimes de l’opressió no són escèptiques perquè estan plenes d’odi i l’odi, com qualsevol altra passió intensa, no deixa lloc a la tranquil·litat de l’ànim, que és el requisit previ i imprescindible per a l’exercici d’un cert grau d’escepticisme. Al seu entendre, als països occidentals, el treball de la joventut intel·ligent és ordenat i pagat pels governs o per gent adinerada amb pretensions moltes vegades absurdes i excèntriques per a aquests jóvens espavilats i cultes, però una mica de cinisme i d’escepticisme els permet «ajustar» la seua consciència a la situació. Hi ha activitats en les quals els poders existents desitgen una obra admirable: la ciència, l’arquitectura i, potser, l’enginyeria i la tecnologia. Però, si l’educació d’un jove ha sigut literària, aquest es troba, als vint-i-quatre anys, amb una considerable preparació que no pot utilitzar de cap manera mínimament rellevant. D’aquesta situació de relatiu benestar i falta de poder i de rellevància social, naixerà el seu escepticisme.

Russell mira de trobar una cura a aquest escepticisme juvenil i, al meu entendre, és ací on s’equivoca el noble mestre: l’escepticisme és un valor absolutament imprescindible per al benestar i el floriment de qualsevol societat democràtica. Dit ras i curt: com més escèptics hi haja en un país democràtic, millor. Perquè, com deia el professor de Ciències Polítiques, Rafael del Águila, en el seu inoblidable assaig intitulat Crítica de las ideologías (El peligro de los ideales):

Los ideales son peligrosos, no lo duden.

Segons el professor del Águila, hi ha en els grans ideals promeses plenes de sentit per a les nostres vides, d’harmonia, per al nostre món, de pau i de justícia per a tots. Ens fan por els escèptics i els incrèduls i suposem que són hipòcrites, que busquen només el seu propi profit. La majoria de la gent creu que si aquests incrèduls alcancen el poder i no tenen ideals, utilitzaran totes les seues habilitats per a abusar-ne, perquè qui no creu en res no està subjecte a res. Per tant, els ideals són bons perquè ens sotmeten i impedixen que cometem errors. L’esplèndid futur que ens prometen els ideals aconsellen tindre governants idealistes i convençuts al front de la nostra vida i de la nostra política. Però objecta el professor del Águila que els ideals són perillosos i que allò que fan per nosaltres ens costa molt car. El preu que hem pagat per la supremacia dels ideals ha estat estremidor. La història ho corrobora: violència, assassinats en massa, guerres totals, neteges ètniques, exterminis massius, camps de concentració, genocidis... Afirma contundentment el professor del Águila:

Me parece, por el contrario, que la profundidad de la fe en los ideales (de los líderes y también de las masas) es directamente proporcional a la crueldad y al horror que utilizan para hacerlos realidad.

Hi ha gent que creu càndidament que els ideals i les conviccions no són per se roïnes, sinó que allò roín és imposar les nostres conviccions als altres i jo estic convençut que qui pensa així s’equivoca profundament. Ja deia Rafael Sánchez Ferlosio, referint-se al dret de posseir armes de foc, que:

Quien tiene un martillo ve clavos por doquier.

Al meu entendre, passa un poc el mateix amb els ideals i les conviccions. Quan u té unes conviccions molt afermades i marmòries, la meua experiència em porta a creure, perquè així ho he vist moltíssimes vegades, que tard o d’hora intentarà «aplicar-les» via BOE, DOGV, a colp d’ordenança municipal o mitjançant fets consumats, a la resta de la parròquia, encara que siga vulnerant els seus petits drets i llibertats quotidians i, si és possible, sense cap mena de debat o al·legació: en algunes persones, la pulsió autoritària mai no descansa. Penseu-ho amb molta calma: ¿De què ens servix un ideal o convicció, si no el podem eixamplar i fer que sobrepasse els límits del nostre fur intern? Un ideal o convicció no aplicat erga omnes (respecte de tots) constituïx sempre una font de frustració personal, una espècie de coitus interruptus. Al meu parer, les persones només alcancem un mínim d’humanitat quan, a la major part dels nostres ideals o conviccions, els anomenem simplement «opinions» o «punts de vista» i obrim la nostra ment a les virtuts de la raó discursiva, l’argumentació i la persuasió. Encara que semble paradoxal, la millor salvaguarda contra la tirania no són les persones amb conviccions i ideals ferms, ben al contrari, sinó els escèptics incorregibles. Si no creieu això que acabe d’afirmar, pegueu una miradeta a la història política de països tan poc democràtics com el Regne Unit o la Confederació Helvètica.

Comptat i debatut, vullc dir amb tot açò que, al meu entendre, si volem formar part d’una humanitat més virtuosa (en el sentit aristotèlic del terme), no ho hem de fer mitjançant la proclamació emfàtica i estentòria dels nostres ideals abstractes i la seua aplicació general, caiga qui caiga; sinó mitjançant una conducta basada en l’assumpció personal, íntima i quotidiana del fet que l’amenaça de l’error intel·lectual, polític i moral s’amaga en cada revolta del nostre camí.

Sapiens est qui dubitat. 

(Savi és el qui dubta.)

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací