Diaris de la pandèmia

per Salvador Vendrell

Columnistes

Diaris de la pandèmia
Diaris de la pandèmia

No m’imagine el meu amic Emili Piera confinat, tancat en un pis sense fer res, només llegint i mirant sèries i pel·lis. Si el tanquen en una casa, el veig escrivint sense parar. Ha sigut dels primers a traure al mercat editorial un llibre sobre el bitxo aquest que patim. Es titula Diari de la plaga i és el segon volum de la sèrie Escriure a pessics, però que es publica en primer lloc per raons d’oportunitat molt evidents. Ara, està corregint el primer volum que té el títol provisional de La vella normalitat. En aquests escrits, Emili parla de tot com feia en les seues columnes. S’hi nota que és un home de columna diària i necessita moure els dits damunt les tecles encara que siga a pessics. 

Retratant l’enemic, ens diu que el virus és «la versió techno-no pop del Diluvi o càstig diví pels nostres pecats inclòs el pecat de sodomia.» Parla de tot, fins i tot de la vella relació que tenen els escriptors amb les plagues i les pestes al llarg de la història: «En abril de 1348 el catedràtic  i metge de Lleida Jaume Agramont va escriure —encara que no hi havia llibres impresos només còpies a mà— el Regiment de preservació de la pestilència, en què podem trobar algunes de les mesures que ara apliquem contra el Covid-19: el confinament, la desinfecció, la neteja i ventilació de cases i carrers. La higiene.» Però hi va haver una diferència fonamental: aquella plaga, que sembla que escamparen les naus tàrtares, a partir de la península de Crimea, era la pesta, la Mort Negra que matà un terç de la població europea. A més no hi tenien ni vacunes ni hospitals ni res... Ni s’aturaven a parlar, com fa Emili, dels dofins en els canals de Venècia, ni dels ànecs salvatges en la Fontana de Trevi ni... Emili parla d’història, però no s’oblida d’escriure, a pessics, sobre els temes  de cada dia, com el d’aquell dia llunyà en què començà tot. Recordeu la tempesta Glòria que va engolir passejos marítims? Jo la recorde molt bé perquè a casa meua va fer més mal que una pedregada. I, si llegiu el llibre, trobareu a faltar, amb Emili, els amics que han desaparegut pel camí, com ara Rafa Ventura Melià que va omplir planes i planes de la premsa valenciana des del primer Avui, 1976, fins a les seues darreres columnes a Levante. No podien faltar reflexions sobre una ciutat on Emili va estudiar i que s’estima: «Davant del ‘desafio catalán’ i altres tensions centrífugues, Madrid tracta d’atraure’s el Mobile, de mantenir un paradís fiscal a la mesura de les grans fortunes i les riques herències de cognoms compostos i de fitxar algun davanter que frene d’una per totes el Barça i Leo Messi». En definitiva, un llibre que s’aproxima a tots els temes que puguen existir durant el temps d’una pandèmia que ningú no s’esperava: «Durant vora tres mesos hem funcionat com a nàufrags perduts en l’oceà del futur. Ningú no sabia per on veuríem terra o, com a mínim, una illa coral·lina per descansar i refer la provisió de cocos».

L’altre diari de la pandèmia que m’ha arribat a les mans és el Manual de supervivència d’Antoni Picazo. Molt diferent al d’Emili perquè va més de les pors i dels afectes. I de com la protecció en les situacions de fragilitat «ens arriben sobretot de sectors professionals precaritzats i poc reconeguts, sovint feminitzats». Un llibre que d’una manera o una altra vol ser un homenatge a aquests sectors, com diu al pròleg Joaquim Bosch: «Com ens va contar Albert Camus, l’única manera de combatre la pesta és a través de la decència, exercida des dels lligams de la solidaritat i també des de l’heroïcitat de les persones corrents».  A través del Manual hi veurem el reconeixement a la generació dels nostres majors, que va créixer en la misèria de la postguerra, que patí la brutalitat de la dictadura i que ara s’ha endut la pitjor part. I el valuós paper de tantíssims docents que durant el confinament no sols intentaren des dels seus ordinadors que no es paralitzara el curs dels xiquets i dels adolescents, sinó que també van reforçar el seu estat anímic en una situació tremendament confusa. I on era la classe, els alumnes i el professor en un mateix espai, en una aula? «Lliçons de vida i lliçons d’humanitat. I com es troba a faltar tot això quan no ho tens! Algun il·luminat va pensar, en algun moment, que una freda pantalla d’ordinador ho acabaria substituint. Com n’estava d’equivocat!.»

El llibre té un valor afegit amb les il·lustracions de Carmen Signes. Les seues imatges complementen les lletres de Toni Picazo. Una estampa per cada pensament. Un dibuix per a cada entrada que s’aproxima a la reflexió de l’escriptor i que ens fa reflexionar.  Les il·lustracions de Carmen Signes són també un veritable assaig sobre la maleïda pandèmia.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací