Escola Valenciana fa costat a Vicent Marzà: o PEPLI o no res

per Víctor Labrado

Tribuna

Escola Valenciana fa costat a Vicent Marzà: o PEPLI o no res
Escola Valenciana fa costat a Vicent Marzà: o PEPLI o no res

«La llei del plurilingüisme s’assembla molt a la que Ciutadans volia per a Catalunya» afirmava el senyor Natxo Badenes, president d’Escola Valenciana, ben destacat al titular, en una entrevista publicada a Vilaweb dilluns 19 d’abril. I també a la llei que el conseller Font de Mora volia per al País Valencià, podríem dir. Recordeu les protestes «Font de Mora, dimissió»?

Però deixeu-me dir, abans de res, que l’entrevistadora, Esperança Camps, s’hi acredita com a periodista perspicaç, molt encertada. Apunta en la direcció correcta, que no és dir poc, tractant-se de periodisme. Podríem dir que, pel que fa a l’aniquilació de les línies en valencià, amb aquesta entrevista seua hi entrem en una nova fase: la tercera. El públic ha anat passant de no creure-s’ho —primera fase— a no entendre-ho —segona— i ara la periodista Esperança Camps enceta la fase de les explicacions.

Comença col·locant correctament les fitxes sobre el tauler, diu: «Natxo Badenes és al capdavant d’Escola Valenciana des del 2018. Va arribar a l’entitat fa molts anys, quan la seua filla anava a escola en català. La seua amiga Dolors Ibáñez, mare del conseller Vicent Marzà, el va empènyer a afegir-se a la tasca.»

Si diu això en la breu introducció, a la quarta pregunta ja comença a concretar:

–Ser amic personal del conseller [Marzà] o que quadres d’Escola Valenciana treballen a la conselleria facilita les coses a l’hora de reivindicar millores, o les dificulta?

–És cert [respon Badenes] que alguna gent té la impressió que hi ha una certa submissió cap a la conselleria, però no n’hi ha.

Qui pregunta ja respon, va dir aquell. I el senyor Badenes també té raó. I tant que no n’hi ha, de submissió: com s’hi ha de sotmetre ningú, si són tots els mateixos? Per no entrar en detalls: no sols el conseller Marzà és un home d’Escola Valenciana de tota la vida, sinó que, per posar un parell d’exemples, la cap de premsa d’Escola Valenciana va passar, el 2015, a ser cap de premsa del gabinet del conseller Marzà i, per altra banda, l’actual gerent de la mateixa Escola Valenciana va ser, durant la legislatura 2015-19, assessor del mateix conseller Marzà.

Només per aquesta relació —més que no íntima, d’identificació total— entre Conselleria i Escola Valenciana s’expliquen els aspectes més delirants a què arriba l’entrevista, hàbilment conduïda per Esperança Camps. Perquè el president Badenes encara diu més: reconeix, com ara, i cite literalment que «a les comarques valencianoparlants, on l’ensenyament en la nostra llengua ja estava molt implantat, ocasiona un retrocés», i això podria ser només el començament del desastre perquè, sempre segons el senyor Badenes, «si hi ha un canvi de govern, que tard o d’hora passarà, la llei permet retrocedir en les hores lectives». Hores lectives en valencià, vol dir.

Per tant, què faríeu qualsevol de vosaltres, lectors, si fóreu favorables a l’ensenyament en valencià, davant d’una llei tan insatisfactòria com aquesta? Estic segur que no faríeu com el senyor Badenes, president d’Escola Valenciana. Diu ell: «Nosaltres no creiem que la llei de plurilingüisme s’haja d’eliminar. Si de cas, s’ha de de substituir per alguna que la millore...»

Només si de cas, en un cas remotíssim que ara mateix no podem ni començar a imaginar, és a dir: que s’ha d’aplicar tant sí com no. No és sorprenent això, com a conclusió, després de les consideracions anteriors?

I bé, tot misteri té una explicació i aquest també en té una. Una explicació o relat que no pot ser breu i que no cabria en un sol article. Deixeu-me que apunte només unes fites importants del llarg camí que ens ha dut on ara ens trobem.

El relat podria començar en aquella iniciativa d’Escola Valenciana, el 2010, quan va voler impulsar la creació d’una mena de partit polític o assemblea alternativa: «En moviment», s’havia de dir. Se’n va celebrar un sol acte públic el dissabte 27 de març, a les portes de les Corts Valencianes.

El drama creix i arriba al conflicte declarat l’any 2015, amb el repartiment de conselleries en el primer govern del Botànic: el president Puig, d’acord amb la consellera Oltra —Mónica, segons ella mateixa— desestima la persona designada per l’executiva del Bloc com a consellera de Cultura i Educació i nomena per al càrrec Vicent Marzà: èxit esclatant de les intrigues, no cal dir-ho, de la direcció d’Escola Valenciana. L’escàndol, perquè va ser un escàndol, més que no fer-los vergonya, els va omplir d’eufòria.

Un detall: la conselleria seria «híbrida». Vol dir: Miguel Soler, del PSOE, home de llarga experiència en gestió, seria el secretari d’Educació. Vicent Marzà, absolutament inexpert, resta en les seues mans, però no renunciarà a la jugada genial: farà una llei, amb una fórmula màgica, la fórmula de l’anglovalencià: els que no vulguen estudiar en valencià, castigats sense anglés. El senyor Miguel Soler es limita a aguantar-se les ganes de riure i deixa fer.

Acte següent: uns jutges, com previsiblement havia de passar, descobreixen la trampeta tan ben dissimulada de l’ensenyament anglovalencià, i retallen la llei just per allí. Descoberta i eliminada aquella mena d’arma secreta, la llei s’ha d’aplicar igualment, mancada justament del recurs essencial, però què hem de fer! Arribat a aquell punt, el senyor Marzà està tan desorientat, es troba enmig d’un tràngol tal que, per salvar la situació, és capaç de qualsevol sacrifici. El del valencià, evidentment.

El que és essencial és que ell ho va fer tan bé que el president Puig, a la primera ocasió, el va renovar en el càrrec. No es pot demanar més.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací