El trilema del PEPLI

per Josep J. Conill

Veus

El trilema del PEPLI
El trilema del PEPLI

Al llarg del curs 2019-2020, interromput dramàticament per la irrupció de la pandèmia, vaig assistir amb reprimida indignació als primers passos adreçats a la implantació en l’ensenyament secundari del Programa d’Educació Plurilingüe Intercultural (PEPLI). Per raons personals que no vénen al cas, m’he mantingut apartat de la docència i no he pogut seguir sobre el terreny els avatars derivats del procés en curs. Sí que puc recordar, en canvi, que després de l’exposició pel director de les primeres directrius oficials del projecte, la Cap del Departament de Matemàtiques del meu institut es va afanyar a denunciar que amb la implantació del programa es perdien hores de docència en valencià. A partir d’aleshores, autors entesos en la matèria han posat al descobert els defectes pedagògics i de concepció inherents al projecte, circumstància que m’estalvia d’entrar a analitzar-lo ací en detall. La meua pretensió, per contra, és incidir en el plantejament intel·lectual subjacent a la proposta, perfectament en sintonia amb el simulacre de «política lingüística» orquestrat pel govern de la Generalitat Valenciana, que en dues legislatures ha involucionat des de la propaganda innòcua a la defecció vergonyant.

El que em propose, doncs, és enlairar una mica el nostre horitzó observacional amb l’objectiu d’esdevenir plenament conscients de les opcions de fons involucrades en un projecte que compareix davant el públic disfressat amb els atributs d’una opció pedagògica moderna, democràtica i equilibrada. A tal fi, farem servir la perspectiva analítica oberta pel «Trilema de Rodrick», enunciat l’any 2011 per Dani Rodrick, catedràtic d’economia política internacional de la Universitat de Harvard, dins el seu llibre The Gobalization Paradox. Literalment, el trilema afirma el següent: «no podem perseguir simultàniament democràcia, autodeterminació i globalització econòmica. Si volem impulsar més la globalització, hem de renunciar en part a la nació Estat o a la política democràtica. Si volem conservar i aprofundir en la democràcia, hem de triar entre nació Estat i integració econòmica internacional. I si volem mantenir la nació Estat i l’autodeterminació, hem de triar entre aprofundir en la democràcia o aprofundir en la globalització. Els nostres problemes tenen les seues arrels en la nostra resistència a enfrontar-nos amb aquestes opcions ineluctables».

Si la il·lusió d’alternatives descrita pel trilema s’ajusta a la realitat, tal com es dedueix de l’observació empírica, no és necessari ser cap prodigi de sagacitat per identificar els valors subjacents a cadascuna de les tres llengües en litigi: a) el castellà representa la llengua oficial del Regne d’Espanya, com a Estat nació amb vocació monolingüe, i «Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla» (article 3.1 de la Constitución Española); b) l’anglès constitueix la llengua de la Globalització, entesa com la difusió a escala planetària del sistema de producció capitalista; i c) el valencià és l’idioma recessiu d’una part de la població (majoritàriament autòctona) de la comunitat autònoma, present només —tret, precisament, de l’ensenyament o el sistema literari— en l’esfera simbòlica, més enllà dels àmbits de comunicació informals com ara la conversa entre coneguts.

Tenint en compte l’anterior, el retrocés en la presència del valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament només admet una interpretació i és que el pla dissenyat per l’autoritat educativa privilegia de manera tendenciosa l’establiment d’una aliança entre la representació idiomàtica dels valors de l’Estat nació i els del mercat transnacional, en detriment de l’ancoratge idiomàtic de la tasca docent en la deturpada realitat sociolingüística local. Analitzada en termes polítics aquesta decisió equival, d’una banda, a l’aposta per l’enfortiment dels valors més tronats d’un Estat en ple procés de regressió de les llibertats, enfront de la persistència de l’independentisme català —raó per la qual la tan desitjada reciprocitat de l’espai audiovisual en la nostra llengua mai no veurà la llum—, en el marc d’una Unió Europea cada dia més procliu a la indiferència tocant a la degradació de l’Estat de dret. De l’altra, equival a concedir una importància desmesurada al pes de la Globalització en una societat com la valenciana, en què el model productiu, centrat en sectors amb una mà d’obra escassament qualificada com la construcció, el calcer, el taulell, l’automoció o el turisme, tot i la seua vocació decididament exportadora, més enllà de sectors molt restringits del personal (directius, comercials, guies turístics, etc.) no reclama coneixements d’anglès profunds ni generalitzats entre la població, menys encara si aquests es produeixen a costa del sacrifici d’uns continguts curriculars ja prou devaluats per les successives reformes educatives. Una qüestió ben distinta, per bé que sovint escamotejada, és la penosa utilitat subsidiària que l’anglès puga tenir a l’hora de facilitar l’emigració a altres països dels milers de joves que no troben encaix en el nostre mercat laboral.

Ens trobem, doncs, davant d’una resolució del trilema favorable a l’statu quo, en clar detriment de la democràcia, representada per l’opció favorable a l’extensió de l’ús del valencià. En aquest sentit, convé no oblidar que al nostre país l’aposta per l’increment del plurilingüisme territorial, mitjançant la promoció social de llengües descartades secularment per l’Estat nació, es troba indefectiblement associada als històrics períodes de major llibertat i tolerància. En canvi, l’opció que ens volen vendre, beneficia el negoci multinacional de l’anglès i de la lengua española por antonomasia, que en la nostra societat s’adquireix molt majoritàriament —no ho oblidem— a través del castellà, mentre s’hi relega el valencià al paper de tercer exclòs. Tot plegat no sembla altra cosa que un mer pretext destinat a camuflar sota unes maneres suaus i tecnocràtiques, de caràcter demoburocratitzador, una trampa autoritària, la traducció pràctica de la qual (i la responsabilitat que se’n deriva) es vol carregar una vegada més, amb el pretext barroer de l’autonomia dels centres, sobre les fustigades espatlles del professorat.

¿Caldrà dir que aquesta postura «imparcial» representa tot just el contrari del que es podria esperar d’una administració progressista, compromesa en la correcció de les desigualtats lingüístiques sofertes pels valencianoparlants a través de polítiques de discriminació compensatòria? Una correcció que molt bé podria començar per l’ensenyament, però que a partir d’aquest àmbit s’hauria de fer extensiva a la resta de la societat. No fa tant de temps que als responsables de la política educativa se’ls omplia la boca amb el desideràtum que tots els alumnes han d'acabar l’ensenyament obligatori dominant el valencià i el castellà en un context, absolutament inexistent, de bilingüisme simètric. Sóc ben conscient que es tracta d’un camí difícil i ple d’obstacles, però el més indignant de l’actual disseny del PEPLI és constatar, no ja l’endèmica falta de voluntat per remoure’ls, sinó la irresponsable capacitat mostrada que evidencien alguns quan es tracta d’accelerar l’intens procés de recessió experimentat per la llengua dels valencians.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací