El viatge de Claude Monet

per Anna Moner

Columnistes

Ja és quasi hora de sopar a Giverny i, abans de tornar a casa, Monet contempla una estona l'estany recolzat a la barana del pont japonès. La llum cansada de les darreres hores del dia ho amara tot i encén la làmina d'aigua d’efímers espurnejos daurats. «Vaig tardar a descobrir els nenúfars. Quan vaig començar a cultivar-los no tenia intenció de pintar-los!», pensa mentre prova de seguir amb la mirada els lloms rojos i esmunyedissos d'un grup de peixos. «Tot va ocórrer d'una manera tan natural! Un dia, simplement, vaig descobrir les meravelles que aquest racó m'oferia i, des d'aleshores, ja no he desitjat cap altre model!» 

Un parell de papallones monarca voletegen entre les fulles allargassades del salze ploraner fins que una es posa en un dels raïms fragants de la glicina. El pintor es delecta un instant en el contrast del lila de les flors d'aquesta planta enfiladissa i el taronja viu de les ales del lepidòpter, i imagina que resol en el llenç aquella delectança cromàtica amb dos furtius tocs de pinzell ben carregats d'oli. Baixa el cap i para atenció als matisos càlids que prenen les mànegues de la seua jaqueta. El blanc marfil del cotó ha adquirit la tonalitat tèbia dels rajos del sol.

Claude Monet al pont japonès del jardí de Giverny, 1922

«La llum canvia tan dràsticament! Es transforma sense adonar-me'n! A trenc d'alba, sembla temerosa. Després, a poc a poc, l'atreviment s'imposa i es torna capritxosa, ferma, vigorosa. I ara,  quan s'acosta el crepuscle es mostra temperada i dolça. És tan voluble!», continua meditant. 

A penes recorda com era aquell tros de terra abans de la intensa transformació paisatgística a la qual el va sotmetre. L'única certesa que té és que va comprar aquella finca travessada per un rierol, una desviació del riu Epte, amb la idea de crear un jardí de nenúfars similar al que havia vist l'any 1889 a l'Exposició Universal de París. 

Monet s'acaricia la barba i rememora l'inici de les obres, el dia en què van començar a excavar el petit llac artificial. No pot evitar somriure quan li ve a la memòria l'enuig absurd dels camperols dels voltants. «Tenien por que enverinara l'Epte amb les meues "plantes rares"! Quina imaginació! Jo només volia crear un espai idíl·lic ple de joncs estilitzats i gràcils. Un paradís privat on cultivar tot tipus de lliris d'aigua! Nymphaea alba, Nymphaea candida, Nymphaea odorata, Nymphaea Caerulea...  Plantes belles, no verinoses!», rumia divertit. «Primer vaig modelar la naturalesa i després la vaig convidar a posar per a mi!» 

Claude Monet davant del jardí aquàtic

L'artista baixa del pont amb passos lents, es recrea en els matisos del verds de les canyes del bosc de bambú, es fixa en els plomalls elegants de les Astilbe japonica i fa una darrera ullada als nenúfars. Les roses obertes de les nimfes suren entre els núvols que es reflecteixen a l'espill líquid de l'estany. «Es van obrir al maig i i romandran així de vistoses i salutíferes fins al setembre. Adoren l'aigua tèbia i el sol! Com jo!... Amb el temps, he après a seguir l'evolució de la llum. Així i tot, les meravelles que m'ofereix duren a penes cinc minuts! Cinc minuts! Em torna boig!... Potser per això necessite experimentar personalment la sensació de celeritat! Una necessitat que s'ha transformat en la passió de viatjar en cotxe!» Reprèn el camí amb les mans dins de les butxaques de la jaqueta. «Tothom es va sorprendre quan em vaig decidir a comprar el Panhard & Levassor! Una màquina meravellosa amb el volant a la dreta i l'interior folrat de cuir. Si tanque els ulls i inspire profundament, encara puc sentir l'aroma picant de la pell adobada que desprenien els seients acabats d’estrenar!» 

Nota com li freguen l'ala del barret de palla les fulles tendres del ploraner i segueix amb l'esguard el vol entremaliat d'un grup de teuladins entre els joncs. És conscient que l'automòbil va ser un caprici. Un caprici car, ja que incloïa la construcció d'un garatge on guardar-lo i la contractació de Sylvain Besnard, un xòfer arriscat amb coneixements de mecànica. 

Claude Monet dalt del Panhard & Levassor, comprat el 1901

«A Sylvain li agrada córrer tant com a mi! En tres anys, hem acumulat unes quantes multes! Resulta tan excitant sentir el vent a la cara, veure com apareix i desapareix el paisatge... Només he de deixar-me dur. Aleshores, el poder hipnòtic de la carretera m'atrapa durant quilòmetres i quilòmetres». Quan li ve aquest pensament a la ment, el seu rostre adquireix una expressió juganera. Li resulta força estimulant circular amb Besnard pels voltants de Giverny i Lavacourt, sense destí. 

Alguns diumenges, per tal de complaure la seua dona, Monet carrega el cavallet i la resta d'atifells i es desplacen a Lamotte-Beuvron perquè Alice puga visitar la seua família mentre ell aprofita el temps per pintar a l'aire lliure. Tanmateix, cap d'aquests trajectes és comparable a l'aventura automobilística que va dur a terme la tardor del 1904. 

Ja tenia més de seixanta anys quan va decidir tirar endavant un projecte que covava des de feia temps: anar a Madrid per tal d'admirar junt amb la seua esposa i el seu fill Michel algunes de les obres del museu del Prado. No era el primer artista francès disposat a peregrinar-hi. Degas, Renoir i Toulouse-Lautrec l'havien precedit.

«Vam eixir de Giverny un dijous d'octubre, després de dinar. La temperatura no acompanyava, però l'abric de pell de Noruega que vaig encarregar per tal de passejar en cotxe els dies de fred em protegia. Les mantes de llana que em cobrien les cames i les gruixudes ulleres de conductor que em va regalar Alice també van ajudar…» 

Claude Monet a Le Clos Normand, Giverny

S'encén una cigarreta i camina sense pressa amb la mà a la butxaca envoltat d'una tranquil·litat quasi taumatúrgica que no té res a veure amb l'estrès dels preparatius del viatge. Quaranta-huit hores abans d'eixir, Monet havia escrit al seu marxant, Paul Durand Ruel, perquè li enviara amb urgència a Giverny el mapa del coronel Prudent, l'únic en què apareixien totes les carreteres des de París fins a Madrid. Un mapa detallat que no va evitar que aquella escapada boja acabara convertint-se en una peripècia plena d'incidents. 

Després de tres dies i huit-cents quilòmetres de trajecte, el motor del cotxe va començar a sanglotar. El Panhard & Levassor es va quedar immobilitzat en un taller mecànic de Biarritz i Monet, Alice i Michel van continuar l'itinerari amb el Sud Express, el ferrocarril que unia Hendaia amb Portugal. 

«El Panhard és peculiar! De tornada, quan el vam recollir, es va negar a superar els trenta quilòmetres per hora! Malgrat les incidències logístiques, va ser una experiència inoblidable! Vaig eixir extasiat del museu! La manera d'il·luminar de Velázquez i l'interès pel color del Greco no em va decebre gens, i Goya va ser una autèntica revelació! L'atreviment, el control de la pinzellada, els pessics de llum atrapats en els grumolls d’oli...» 

El pintor travessa l'avinguda de terra aixafada de Le Clos Normand, el terreny arranjat en parterres florits que es desplega just davant de la casa. Una hectàrea que Monet ha dissenyat tenint en compte la perspectiva i la simetria, així com els volums dels exuberants massissos de malva-roses, margarides, dàlies, geranis, roselles, lliris, tulipes i caputxines. Una zona clafida de flors en la qual creixen sense control exemplars humils amb altres varietats més sofisticades.

Façana de la casa de Claude Monet a Giverny

Puja el graons de l'escala. Uns graons pintats de verd viu, com els marcs de les finestres i les portes de la façana. S'atura uns minuts a l'entrada de l'habitatge i, abans de dirigir-se al menjador, admira orgullòs l'estora vegetal que s'estèn a plaer en ambdós laterals de l'avinguda acompanyat pel vol veloç i rasant de les oronetes.

«Deteste els jardins organitzats i avorrits. No és tan complicat! Només has de barrejar les plantes segons la seua coloració... Com si foren pinzellades, tocs d’espàtula!», cavil·la seriós mentre fa les darreres xamades a la cigarreta alhora que arranca unes fulles seques d'un dels rosers que s'enfilen per l'estructura de fusta de la pèrgola. «Quan mora no vull flors ni corones, són honors banals. A més, seria un sacrilegi que amb aquest motiu tallaren les meues flors». 

Amb l'ànim renovat, Claude Monet dona per acabada la jornada de treball al jardí. Demà mamprendrà un nou quadre. Li ha agradat la vista dels nenúfars des del pont japonès.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací