El rostre de la bèstia

per Sebastià Carratalà

Columnistes

Alciato (Emblemes, 1531), «Furor i ràbia»
Alciato (Emblemes, 1531), «Furor i ràbia»

Un dels animals associats als comportaments humans que sovintegen en emblemes i al·legories és el lleó. Imponent i temut en la naturalesa, ha estat relacionat amb la capacitat de destrucció i, en general, amb el domini i la fortalesa, raons més que suficients perquè siga un símbol preuat per a molts dels qui ostenten el poder polític i econòmic. No en va apareix en nombrosos blasons nobiliaris i imperials. Alciato (Emblemes, 1531), en l’entrada «Furor i ràbia», mostra la figura del temible rei Agamèmnon a punt de començar la lluita amb un escut al centre del qual hi ha un cap de lleó «perquè és una fera que, a qui mira, espanta». Un senyal exterior que prínceps i capitans mostraven per infondre terror als adversaris. Tot i això, al segle XIV, en alguns textos, representa els vicis de la supèrbia i la ira.

Al Llibre de les bèsties, Ramon Llull conta que, la resta d’animals, tant els que menjaven carn  com els que menjaven herba, a causa de la gran por que li professaven, «consentiren a l’elecció, e volgueren que el Lleó fos rei... lo qual Lleó donà llicència a totes les bèsties que vivien de carn, que menjassen e visquessen de les bèsties que mengen herba». Llull inclou, en aquesta sàtira de la vida política i social de la seua època, plena d’ambicions i enveges, una sèrie d’exemples –provinents la majoria d’altres obres medievals força divulgades- que posa en boca de diversos personatges. En una de les faules, Na Renard, la rabosa, relata que en una terra s’hi va esdevindre que totes les bèsties van acordar que cada dia tirarien a sort quina es lliuraria al lleó a fi que no les molestara a totes quan caçava. El jorn que li va tocar a la llebre, aquesta arribà tard, per la por que sentia, i es va excusar dient-li que a prop hi havia un altre lleó que assegurava que era el rei i que havia provat de prendre-la. El lleó, enfurit, va voler que li ensenyara on era l’altre. La llebre el va conduir a una bassa i, una vegada allí, es va acostar a l’aigua i li va demanar que hi mirara. Així que es va veure reflectit en la superfície aquàtica,  hi va saltar dins per tal de combatre l’altre lleó i va morir ofegat.

El monarca es destrueix en el moment en què fita el seu reflex –«ombra», diu Llull, un doble espectral-, com si contemplar-se des de fora, quan no s’havia parat a fer-ho mai, fora prou per conèixer la seua veritable natura: un ferotge enemic al qual vèncer. Potser per aquest motiu, existien antigues supersticions que consideraven auguris de mort les superfícies reflectants. Perquè, com afirma Joan Garí, «l’espill desconcerta». A Un cristall habitat (1999), hi escriu: «El seu reflex, lluny de clarificar, embolica. Representa alhora una cosa i la contrària... És vicari de la divinitat però també del diable en persona. Ara encunya la moneda de la veritat i ara el pagaré de la falsia... Davant un mirall sempre es veuen més coses de les que hi apareixen». 

En la mitologia clàssica, Narcís s’emmiralla en un estany i s’enamora de la seua pròpia imatge, i, com que no pot apartar-hi els ulls, llangueix d’inanició. En la narració lul·liana en canvi, el lleó no hi troba res desitjable i ataca l’«ombra» amb un resultat semblant. La vanitat, d’una banda, la còlera, per l’altra, les dues cares de la moneda de qui no es reconeix a si mateix com el que realment és. En aquest sentit, apunta Enric Sòria, en el pròleg del llibre de Garí, que els espills ens diuen perquè els mirem, i que el resultat d’aquest acte no pot ser cap altre que la consciència. Així, bo seria que, igual que la llebre, portàrem les persones que es consideren lleons de la política i dels negocis davant d’un espill que els revele el seu autèntic rostre.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací