Privatitzar, externalitzar

per Joaquim Iborra

Tribuna

Privatitzar, externalitzar
Privatitzar, externalitzar

Llegim en la premsa que als ajuntaments s’acumulen munts d’expedients de llicències d’obra sense resoldre. En alguns, sobretot els grans, el retard es mesura en mesos o anys. És un problema greu, perquè afecta de ple a l’activitat econòmica. Ningú no pot iniciar unes obres o obrir una activitat sense la preceptiva llicència municipal. Si el permís no arriba, les obres no es fan, les fàbriques no facturen, els restaurants no serveixen menjar... Alguns s’hi arrisquen i tiren pel dret, d’altres ho deixen córrer i es dediquen a una altra cosa.

Per solucionar aquest col·lapse, la Generalitat, fa més d'un any, va modificar la llei urbanística valenciana (la LOTUP) i va introduir la figura de les entitats col·laboradores de l’administració en matèria urbanística (les anomenades ECUV). El nou mecanisme, en essència, consisteix a delegar les funcions de verificació de projectes i obres, que són competència municipal, en entitats privades acreditades per a fer aquestes funcions. És a dir, com que els retards estan provocats per la falta de recursos municipals —els seus tècnics no donen l’abast a revisar tants expedients com s’amunteguen—, la llei permet a qui sol·licita una llicència a recórrer a una entitat externa per tal d’acreditar que el projecte o obra compleix totes les normatives vigents. En altres paraules, el certificat que emet una ECUV substitueix el preceptiu informe tècnic municipal. Encara més: moltes obres que abans requerien llicència, ara és possible tramitar-les amb declaració responsable, mitjançant la qual es poden iniciar en el mateix moment de la seua presentació, si van acompanyades d’un certificat d’una ECUV.

Parlem, doncs, d’una llei potent i de gran abast. Des de juliol de l’any passat, hi ha un registre oficial d’aquestes entitats acreditades, plenament operatiu. No obstant això, a penes s’hi han presentat sol·licituds d’acord amb aquesta fórmula. De manera que el problema persisteix, per a disgust de tots. Hi ha diverses causes que han blocat, de moment, l’aplicació d’aquest mecanisme. D’una banda, per part dels ajuntaments, la reticència, o el temor, a ser suplantats en la seua competència municipal en matèria d’urbanisme, a pesar que la llei és molt escrupolosa en aquest respecte. Tant, que permet als ajuntaments invalidar l’aplicació de la llei en el seu terme municipal, com ja s’han apressat a fer municipis com Meliana. D’altra banda, les empreses o particulars que sol·liciten una llicència volen garanties que la tramitació serà acceptada. I no ho veuen gens clar. Després de tot, el cost de les ECUV va al seu càrrec i no els eximeix del pagament de les corresponents taxes municipals. Potser un altre dia entraré en aquests detalls. Ara voldria centrar-me en una qüestió de caràcter més general.

Em referesc a la reticència política, manifestada des de molt diferents sectors, a implantar mecanismes de col·laboració amb l’administració. En la base de la seua posició es troba el seu refús a privatitzar un servei públic. Així, els tècnics municipals (o alguns d’ells, segons el diari que se’n fa ressò) diuen que el decret de la Generalitat és «una privatización de servicios públicos más propia de otra época y otras políticas y no de un gobierno de izquierdas». El Col·legi d’Aparelladors, per la seua banda, afirma que «se convertirá en una privatización del trabajo de los técnicos municipales, que recaerá en un pequeño grupo de empresas generando un oligopolio, lo que supondrá en la práctica que las medidas de agilización administrativa no se completarán». Com que el decret legislatiu és obra d’un govern d’esquerra, la dreta municipal de València s’hi oposa, com és natural. L’esquerra tampoc no es mostra molt entusiasmada amb la seua pròpia iniciativa: sempre ha estat en contra de tota privatització, per principi.

Certament, si les ECUV, o qualsevol altra entitat col·laboradora, són entitats privades, no es pot negar que això siga una privatització: l’informe tècnic que feia un arquitecte o aparellador de l’ajuntament, ara el pot fer el d’una empresa privada. En realitat, la potestat en matèria urbanística continua en mans dels ajuntaments, els quals es reserven el dret a inspeccionar i, en el seu cas, sancionar. Per això, caldria parlar, més aviat, d’externalització de determinades funcions. Així i tot, l’esquerra, i no només l’esquerra, creu que atribuir aquestes funcions a unes empreses privades és una invitació al frau i a la corrupció, en detriment de l’interès general. Però aquest problema té més a veure amb la fallida d’uns mecanismes de control eficaços, que poden afectar —que afecten— tant l’administració pública com les empreses privades. O és que les administracions locals no han estat en el centre de molts dels casos de corrupció més sonats? Alguns han parlat, fins i tot, de retirar-los competències en matèria urbanística, tan temptadores. Tampoc no serviria. Fallen els mecanismes de control i, més encara, la implicació social en allò que la llei anomena el bé comú. Cal no oblidar que els ciutadans del nostre país van a demanar un permís a l’ajuntament arrossegant els peus, sense comprendre’n la necessitat, amb la sensació de ser espoliats pel «govern», com encara anomenen l’ajuntament del seu poble.

El cas és que l’esquerra sempre ha alçat la bandera contra qualsevol privatització i a favor de tota nacionalització. Abans, quan guanyava un govern, el primer que se li ocorria era nacionalitzar la banca. Ara ja ni li passa pel cap. Era l’opció lògica quan el programa de l’esquerra era l’abolició de la propietat privada. Però aquesta abolició passava per la revolució i avui ningú no vol fer-la. L’esquerra, aleshores, no ha tingut més remei que acceptar la propietat privada i, per consegüent, el sistema capitalista, sense replantejar a fons els seus objectius generals. Això l’aboca a contradiccions irresolubles. De manera simètrica, si l’esquerra no creu ja en la revolució, la dreta tampoc no creu en el laissez faire, ànima del liberalisme econòmic. No creu en la «mà invisible», que per poc la va portar a la catàstrofe. Per això, ara promou la regulació de molts àmbits de l’activitat econòmica i protegeix molts serveis públics, sobretot en l’Europa occidental. De tota manera, li ha quedat el tic de proposar sistemàticament la reducció d’impostos, en flagrant contradicció també. De manera que dretes i esquerres han convergit en un mateix espai ideològic confús i inconseqüent. L’esquerra, per distingir-se’n, parla de «sensibilitats» diferents. Avui, en el fons, dretes i esquerres, tots som socialdemòcrates. Jean Jaurès, fa més de cent anys, ja ho va preveure: «Dans cinquante ans, il y aura beaucoup de socialisme réalisé, et, qui sait? peut-être les socialistes seront-ils les derniers à s’en apercevoir.» Paradoxalment, el paradís del laissez faire i de l’enrichissez-vous són ara els països comunistes. En els països occidentals europeus, en canvi, la socialització ha anat molt lluny. El món a l’inrevés. D’ací a set segles, es preguntaran de què discutien les esquerres i les dretes actuals, que els semblaran indistingibles, com ens ho semblen a nosaltres les lluites medievals entre güelfs i gibel·lins. Són conflictes que només s’entenen des del punt de mira del que avui anomenem la geopolítica. La qüestió nacional, vaja.

És un fet, en tot cas, que l’estructura administrativa dels estats moderns fa un embalum enorme. Capes i capes de normativa, acumulades per un furor legislatiu incontenible, regulacions, contraregulacions, informes, informes sobre els informes… com un magma mig refredat que avança amb dificultat. En conseqüència, falten funcionaris. És veritat que la ineficiència de la gestió, o la carència de motivació i preparació dels funcionaris, són qüestions pendents. Si això es resolgués, però, quedaria encara una maquinària monstruosa. Em sembla un miracle com s’aguanta, com tampoc no m’explique com els estats poden mantenir un dèficit públic colossal i que va a més. El futur dona vertigen. Fa pocs dies, es va morir Bernard Madoff a la presó, on complia una llarga condemna per ser l’autor d’una famosa estafa piramidal. Quan els agents del FBI el visitaren al seu apartament, la seua intenció no era detenir-lo, perquè estaven convençuts que hi hauria alguna «explicació innocent» i que Madoff els aclariria la investigació que portaven entre mans. Madoff els va deixar de pedra quan els va confessar amb franquesa que d’«explicació innocent» no n’hi havia cap, que no buscaren els diners perquè no hi eren enlloc.

Últimament, es parla molt de la renda bàsica universal, defensada des de molts sectors de l’esquerra i també de la dreta. Deixem ara de banda què passarà quan tots tinguem a la butxaca almenys els mateixos diners ni què podrem comprar amb ells, si és que podrem comprar res. Potser serà senzillament una Llei de Pobres. A favor, però, hi ha un argument incontestable: requereix poc esforç suplementari de gestió per part de l’administració. Com tothom hi té dret, no cal destinar recursos a dilucidar qui en té o qui en té més, o a perseguir el frau (bé, ja inventarem alguna cosa: feta la llei, feta la trampa). Si existeixes, tens dret a la renda, tant si ets pobre com si ets ric. Tota política de subvencions condicionada al compliment d’uns requisits exigeix un esforç de gestió per part de l’administració. Com tota política fiscal progressiva, fins i tot si no es proposa seriosament perseguir el frau fiscal.

Siga com siga, les administracions públiques dels estats capitalistes ja no poden créixer més. La tendència serà a aprimar-les, tot i que toparà amb la resistència d’una classe altament burocratitzada, molt potent i nombrosa. L’esquerra haurà de reorientar els seus objectius, si és que ara els té. Però haurà d’acceptar la privatització —millor: l’externalització— de determinades parcel·les públiques. Perquè tots aquests serveis públics es paguen amb impostos. I els impostos són el producte de l’activitat econòmica capitalista. Els diners que tenim són els que són. Els que destinem a impostos no els podem fer servir per a comprar coses o serveis. I a l’inrevés. De la mateixa manera que les subvencions no creen riquesa del no res: únicament orienten una política econòmica. Tots aquests temes són variacions sobre el que Frédéric Bastiat anomenava «la paradoxa dels vidres trencats», que, entre nosaltres, ha popularitzat —i practicat— Xavier Sala-i-Martín. Si un vidre es trenca, el seu propietari perd, el vidrier guanya; comptat i debatut, el que queda, globalment considerat, és un vidre trencat. És clar, Sala-i-Martín és un economista neoliberal, que és el pitjor insult que podem penjar a una persona. L’esquerra no perd l’ocasió de fer-ho i, de pas, d’escarnir les seues ridícules americanes de coloraines. Fet això, i una vegada desbravats i satisfets, només ens resta una cosa a fer: refutar-lo.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací