Ací en sobra un

per Jesús Peris

Columnistes

Ací en sobra un
Ací en sobra un

Hi havia una frase que els agradava molt dir als abusadors del col·legi catòlic amb pretensions on vaig fer el BUP i el COU. L’amollaven en qualsevol context, i precisament el fet de ser inesperada la feia més efectiva: «Aquí sobra uno»… Era eixa broma del fort que no saps mai si és una broma perquè en el fons en cap cas ho és. De vegades ho deien mirant algú en concret. O fins i tot podien afegir un nom, o millor, un cognom, que és com ens anomenàvem els uns als altres per imitació del que feien els professors en general i els retors —els germans de La Salle— en particular: «Peris, aquí sobra uno», posem per exemple. De vegades la broma simplement acabava. Era prou amb sentir-se fort i superior i gaudir de la humiliació i de la incomoditat del que sobrava. Altres vegades l’al·ludit —o qui es donava per al·ludit— protestava i podia ser pitjor, perquè normalment es trobava sol en la protesta. Altres vegades, l’al·ludit —o qui es donava per al·ludit— simplement se n’anava.

En veure l’altre dia l’actitud de Rocío Monasterio en el ja famós debat de la Ser (ho sé, vaig dir que no parlaria de la campanya madrilenya, però ha sigut més fort que jo i hi ha altres coses a més en joc), vaig recordar immediatament els abusadors del meu col·legi. Era el mateix to, el mateix gest, el mateix somriure carregat de prepotència i menysteniment. I quan per fi l’al·ludit se n’anà, se la sent dir amb absoluta claredat: «ahora estamos mejor». Eixa frase darrera, eixe «estamos» per a mi és el pitjor de tot, perquè automàticament, en tancar el cercle dels que es queden els converteix en còmplices, transmeten l’alleujament insolidari de qui creu que encara té el respecte de l’assetjador. Sense dubte, el que havien d’haver fet és anar-se’n. Quan algú i alguna se n’anaren, ja era massa tard. Supose que algú els va dir que no havien quedat massa bé. O havien comprovat que l’abusadora se sentia més poderosa que mai, ves a saber, i qualsevol mena de debat era impossible. Però feren tard. I l’altre, el de Ciutadanos, el cap dels orgullosos sostenidors alacantins de «la playa de Madrid» era el feble, el nerd que tracta de marcar distàncies amb l’abusador però no massa, perquè està orgullós de encara ser el seu amic, i content de no ser l’objecte de l’assetjament i a més en el fons amb por de començar a ser-ho.

Respecte a Àngels Barceló, se la veia preocupada sobretot perquè no se li trencara el debat i poder donar combustible a la tertúlia d’equidistants de després i a Miguel Àngel Aguilar per al seu proper telegrama etílic carregat d’odi visceral per Pablo Iglesias Turrión, com l’anomena sempre, pel nom complet. No sorprén, per com de comprensiva havia sigut quan els que patien el bullying feixista eren els catalans i les catalanes. A Madrid, les sobreactuacions provocadores d’Inés Arrimadas sempre feren molta gràcia i les agressions feixistes al País Valencià ni tan sols existien. No em sorprén de la SER, clar està. A València han suspés el debat de portaveus per la renúncia a participar dels representants de Compromís, PSPV i Podem. Fer-ho sense VOX, ara que Barceló s’ha atrevit (ja veurem quant li dura) a anomenar-los «neofeixistes», ni es contempla. És el que té la inèrcia de l’equidistància habitual.

En el fons —i a sovint en la forma— els abusadors, tan de bona família ells, eren els preferits del professors i professores en general i dels retors —germans de La Salle— en particular. Entre altres coses compartien el seu menyspreu —ideològic i de classe— cap a les víctimes. No ho oblidem. Allò personal és polític.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací