Regionalisme = sobiranisme i nacionalisme = independentisme

per Bonaventura Casanova

Tribuna

Regionalisme = sobiranisme i nacionalisme = independentisme
Regionalisme = sobiranisme i nacionalisme = independentisme

25d’Abril, Diada Per Les Llibertats Nacionals del País Valencià, així vam decidir recordar la derrota a Almansa i la pèrdua dels furs, i per tant la Llibertat. Ara com ara aquesta llibertat no ha estat recuperada. La derrota i les seves conseqüències fou de tal magnitud que avui encara ens preguntem si existim o ja hem desaparegut en la claveguera de la història. Amb voluntarisme hom pot dir que mentre hi quedi algú que vulgui ser independent, el Poble existeix. I segurament és cert. Un poble existeix en la mesura que els seus connacionals comparteixen el desig d’esdevenir una nació política i reconeixen que pertanyen a eixe Poble. Els dos elements hi són necessaris, si no hi ha almenys dues persones que es reconeguin com a pertanyents a un Poble, el Poble no existeix; si el col·lectiu humà que s’identifica com a distint no aspira a dotar-se del sistema polític i jurídic que garanteixi la seva supervivència, el Poble deixa d’existir. Aquesta definició ens pot agradar més o menys, però és axiomàtica, car el sistema d’organització de les nacions està fet precisament per a garantir la continuïtat i pervivència d’una col·lectivitat humana que s'identifica com a diferent a una altra. Potser el futur sigui diferent, però a hores d’ara és el que hi ha. 

Sovint passa que hom vol confondre el personal amb definicions que sembla que donen alguna resposta. És el que va passar al segle XX amb la diferenciació entre regionalisme i nacionalisme. Enfront del sorgiment dels nacionalismes de resistència, que aspiraven a trencar la nació a la qual estaven lligats, els nacionalistes de l’Estat nació es van inventar el regionalisme, una forma tova d’intentar, via jocs florals, acontentar l'ànima dels més molls del poble oprimit. El regionalisme era (i és) una via morta, que sols va donar lloc en política a la corrupció dels cacics provincials. Avui ningú amb un mínim de vergonya s’anomenaria regionalista. Vol dir que les bases que van donar lloc al regionalisme han desaparegut perquè avui ningú s’anomeni regionalista? La resposta és NO. Les bases del regionalisme eren: no toquem el poder polític de l'Estat-nació i donem una certa aparença, en allò cultural sobretot de diversitat «regional». Les bases que alimenten aquells que s’autoproclamen sobiranistes son, si més no, les mateixes: no toquem l’Estat-nació, i demanem, fins i tot exigim, que ens permeteixi exercir una mica com a Poble Sobirà, sense passar-se’n, que per a això està el 155. No va més enllà el sobiranisme. Els sobiranistes, com els antics regionalistes, tenen mala consciència perquè saben el que són però ni volen ni s’atreveixen a defensar-lo. Si el Poble resisteix, seran, com els antics regionalistes, esborrats de la història. 

L'evolució del concepte Nacionalista, almenys a casa nostra, és prou més interessant. Recordem que l’actual independentisme rau en moviments que van ser inicialment regionalistes: La Lliga Regionalista Catalana és un bon exemple, però ja en la Segona República espanyola el regionalisme va donar pas al Nacionalisme, entès com a moviment d’alliberament nacional. Com que la història no para i passen coses, al convuls segle XX europeu els nacionalismes van quedar marcats pel feixisme, calia una redefinició de les aspiracions legitimes d’un Poble, i a poc a poc els nacionalistes van virar cap a l’independentisme. Tres van ser els motius, el primer la vergonya de semblar que es pertanyia a un espai polític igual que els franquistes, els nazis o els feixistes italians, o avui al Front Nacional francès o a Vox, i dic semblar perquè en absolut té res a veure el nacionalisme basc, català, quebequès, armeni o rojiya, amb els monstres esmentats. El segon, la presa de consciència de la inutilitat d’un terme que constreny la ideologia que sustenta l’alliberament nacional a una identificació directa amb trets únicament culturals i històrics, i que avui va molt més enllà i abasta de forma total el necessari pacte entre els ciutadans per a autogovernar-se. I la tercera el reconeixement que només la independència de la nació, una nació cada vegada més mestissa afortunadament, garanteix la supervivència del Poble, sobre les bases de la independència de l’individu i, per tant, posant el ciutadà al centre del poder de decisió.

Els espanyols ho tenen molt clar, ells són naturalment independentistes envers la resta dels Pobles d’Europa i del Món; nacionalistes (en el sentit més ranci de la paraula) envers la seva pròpia nació; i sobiranistes (antigament s’haurien proclamat regionalistes) respecte de les diferències culturals dels pobles que oprimeixen, és el cas de Podemos i Más Madrid, o centralistes en cas del PSOE, PP i Vox. 

Nosaltres el valencians només podem ser independentistes. Ara bé, si assumim l'espanyolitat, llavors podem triar entre ser sobiranistes o centralistes, als que manen tant se'ls en fot. Ara bé, si volem sobreviure, faríem bé de no deixar-nos enganyar, de nou, pels falsos messies del vell i caduc regionalisme, ara convertit en sobiranisme.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací