Animalistes vs. conservacionistes: la biodiversitat no és una cosa

per Kristin Suleng

Columnistes

Animalistes vs. conservacionistes: la biodiversitat no és una cosa
Animalistes vs. conservacionistes: la biodiversitat no és una cosa

Les icones funcionen millor que les xifres en roig. Almenys quan es tracta de tocar problemes globals que afecten la biodiversitat. No sorprèn que l’os polar o la foca commouen més que les warming stripes de l’Àrtic, el gràfic de barres que desfilen del blau al roig per a alertar l’evolució de la pujada de les temperatures. La traducció local, si es pretén moure els sentiments cap a les problemàtiques del territori propi, no sembla tan atraient, tot i que n’hi ha d’intents, més voluntaristes que institucionals.

Començada la seua època de fer prole, de març a agost, tot just coincidint amb el gust bípede per la platja com a espai d’oci, el corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) n’és un exemple. Aquest ocell menut i fràgil, que corre i vola els comptats cordons dunars del litoral valencià que ha deixat respirar la rajola, protagonitza programes i accions de protecció com a espècie vulnerable, un símbol d’un paisatge engolit per l’urbanisme de terra i mar. Recollidor de les restes que la mar deposita en l’arena, el caràcter tímid, fugisser, del corriol xoca amb les activitats recreatives dels humans a les platges, el qual vol dir que passejar voramar, prop dels llocs de nidació, pot representar una amenaça per a aquesta xicoteta au. Una trobada conflictiva que s’agreuja si eixe passeig es fa amb la companyia d’un gos solt.

L’equilibri entre conservació i recreació sempre tremola. Alliberar el mamífer domèstic vulnera la vida de l’ocell silvestre, ja que el corriol abandona el niu davant del que interpreta com a amenaça. Ho corroboren estudis com el que va publicar a la revista IBIS —publicació internacional dedicada a l’estudi de les aus— en setembre Miguel Ángel Gómez-Serrano, professor associat en Microbiologia i Ecologia de la Universitat de València, sota un títol que apunta una clau, Four‐legged foes: dogs disturb nesting plovers more than people do on tourist beaches [traduït per Enemics de quatre potes: els gossos molesten més els corriols nidificants que les persones a les platges turístiques].

El conflicte es replica per tot arreu. En lloc de gossos domèstics, són gats, cabres i conills assilvestrats els que causen mals en la flora i fauna autòctona i endèmica de Canàries. En un article d’opinió, explicava Aurelio Martín, vicepresident de l'Associació per a la Conservació de la Biodiversitat Canària i professor jubilat del Departament de Biologia Animal de la Universitat de la Laguna, que l’animalisme, centrat en les mascotes, feia malbé la conscienciació política sobre el problema, en comparar animals assilvestrats amb els seus afins domèstics i proposar idees «absurdes» com intentar capturar vius gats i inserir-los en la vida domèstica o considerar que es poden capturar totes les cabres assilvestrades fins i tot en els llocs més abruptes. «El benestar animal de carnívors i herbívors introduïts sembla importar-los més que el dels autòctons que també són éssers sentents», al·ludia Martín al moviment animalista.

Si tornem al cas del corriol i les interferències humanes, representar el gos com a enemic de la cria d’un ocell vulnerable no només fa palesa una problemàtica real de convivència entre espècies. També reviu la confrontació entre conservació i benestar animal que poc recorden els que veuen en el moviment a favor dels drets animals una defensa de la natura, una confusió derivada pel fet que, en el terme ‘animals’ molt sovint es despengen els qualificatius ‘domèstics’ i ‘de producció’. En tenim mostres recents.

No és d’estranyar que gossos i gats hagen il·lustrat el tractament informatiu de l’aprobació del Congrés dels Diputats en tramitar la proposta de llei per què el Codi Civil deixe de considerar els animals (sense l’apel·latiu ‘domèstics’, en ometre en molts articles la referència a les mascotes) com a coses semovents —que es mouen per si mateixes.

Eliminar la cosificació —eixa que hem patit les dones, els homosexuals i els esclaus racials— dels animals domèstics en el seu règim jurídic no és cap revolució legislativa, però reconèixer la seua capacitat de sentir té conseqüències importants en garantir els seus drets davant de situacions com l'abandó, els embargaments o les separacions, en considerar-los una propietat més. Es tracta d’un altre intent (ja es va fer uns altres en 2017 impulsat per Ciutadans i en 2018 per el PP) en trencar, al remat, un anacronisme legal per a obrir la porta a una adaptació tardana de la modificació que va realitzar la Unió Europea en 2009 en el seu Tractat de Funcionament, un canvi que reconeixia als animals com a éssers sentents, i que el Codi Civil català va acollir en el seu llibre cinquè: «Els animals de companyia no tenen consideració de coses i estan sota la protecció de la llei».

La complexitat de l’assumpte, però, el fa encara impermeable en tot el seu significat. Els drets dels animals susciten un debat acadèmic i social que resta obert, com manifesta la qüestió de les seues capacitats cognitives, que afecten de manera directa la consideració d’éssers sentents. En un article a The Conversation en juliol Paul Palmqvist Barrena, catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Màlaga, es preguntava si els drets que es reivindiquen per a les mascotes i animals de granja serien extensibles a totes les espècies, o només a aquelles amb un sistema nerviós central que els atorgue una veritable capacitat «sentent» o a les quals mostren elevada autoconsciència com ara els grans simis, els elefants, les orques i els dofins.

En la seua primera onada global, la pandèmia va encarar-nos front a la connexió fràgil de la biodiversitat, i també als excessos de l’alteració humana constant per domesticar-la a mida dels nostres interessos. En aquest context crític, seria desitjable desembossar la confrontació entre conservacionistes i animalistes, on el dret i els mitjans de comunicació podrien esdevenir una palanca de canvi per a proposar punts de trobada.

D’allò em vaig adonar impartint classe de divulgació ambiental a l’edició d’enguany del Màster de Dret Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona, dirigit per la jurista alacantina Marita Giménez-Candela, un títol pioner a l’estat espanyol en aquesta matèria. Estimulant va ser que els estudiants debateren si el dret animal havia de considerar-se informació ambiental o havia de ser un bloc independent, en tractar-se de problemàtiques que afecten els animals no silvestres, com ara l’abús o l’abandó.

L’animalisme es pronuncia contra el maltractament i l'explotació del animals domèstics i el ramat, una versió extrema del qual defèn que tots els animals tenen els mateixos drets que els éssers humans. Però, en cap cas hauria de discutir-se si constitueix una part del conservacionisme, una àrea més integral que estudia i actua atenent els ecosistemes en el seu conjunt. Només cal parar atenció a les implicacions ambientals de la producció agrícola per a nodrir la indústria càrnica o als efectes perniciosos en els ecosistemes arran de la invasió d’espècies exòtiques per l’abandonament d’animals (de vegades malament anomenats) domèstics. No sols no són els animals (domèstics i silvestres) la nostra propietat, el més important a tenir clar és que la biodiversitat no és una cosa, sinó un tot interconnectat. No el desendollem.

PS. Aquesta reflexió la dedique a la memòria dels companys David Beriain i Roberto Fraile, morts assassinats a Burkina Fasso on rodaven un documental sobre la caça furtiva, un succés que lamentablement torna a manifestar-nos que el periodisme ambiental n’és una de les tasques més perilloses a la societat de la informació.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací