Ni fatxes ni hòsties, antifeixisme!

per Maria Pérez Company

Tribuna

 Ni fatxes ni hòsties, antifeixisme!
Ni fatxes ni hòsties, antifeixisme!

El darrer cap de setmana va ser una miqueta mogut. No perquè vingueren els nazis a fer-nos diverses visites, que també, sinó perquè vam commemorar dos dels dies més importants de l’any en una ruta que ens va deixar passejar quasi de dalt a baix pel nostre país.

Tot i que el Dia del Llibre Valencià és el 20 de novembre, quan commemorem la primera edició del Tirant lo Blanch el 1490, la diada de Sant Jordi el 23 d’abril és dia de celebració, de roses i llibres. Nosaltres el celebrarem fent un tour amb parades a Castelló, Dénia i Alacant on presentàrem el llibre El 15M facha. Ideas para un futuro en disputa, del company Gabriel Rufián, amenitzat per dos grans músics Pep Picas i Giusseppe Costa, amb la companyia també del company Sergi Sol, qui ens explicava, entre altres coses, com un jove de Santa Coloma de Gramenet va fer un salt immens al món de la política. Un jove amb unes conviccions socials molt fermes i amb uns valors republicans valents. Unes aptituds que identifiquen Gabriel com a una persona arrelada a la societat, com a un individu empàtic que lluita veritablement pel benestar de totes les persones, que pateix per fer d’aquest un món més just i més lliure i que es pregunta -i ens pregunta- per què hem arribat on estem, amb l’extrema dreta convencent la classe treballadora perquè els vote.

En aquest mateix tour hem celebrat el 25 d’abril, la Diada Nacional del País Valencià. Ho férem de matí amb un senzill i sentit homenatge als maulets que van defensar Dénia i a la vesprada a València, amb un acte polític on a Rufián, a Sol i a mi mateixa, s’hi van sumar els representants del Jovent Republicà Kènia Domènech i Miquel Iruela.

El 25 d’abril és la data que els valencians commemorem cada any per recordar una derrota, la d’Almansa, que ens va dur a la nostra desaparició política com a Estat sobirà i on va començar el nostre anorreament nacional de la mà dels Borbons.

Curiosament, Rufián en parla dels mateixos Borbons al seu llibre i ho va fer també als actes. «Com és possible que algú es moleste pel sou que cobra un diputat d’esquerres mentre no protesta perquè un rei haja furtat a mans plenes i estiga fugit als Emirats Àrabs?», es preguntava Rufián, i aquesta pregunta ens l’hauríem de fer cadascú de nosaltres.

El llibre s’estructura en tres parts: passat, present i futur, de manera que ningú puga dir que no és conscient del perill que comporta no aclarir el passat si volem redreçar el futur d’aquest país. Perquè és el passat el que ens ha portat on estem.

El passat llunyà del País Valencià és un passat de derrota clàssica. Som un territori perifèric que proporciona al centre, a la Cort castellana, queviures i l’accés al mar i, per tant, en aquell moment, al comerç. El nostre passat, però, és també un passat de lluita. No debades, el republicanisme despunta al País Valencià poc més d’un segle després que els Borbons ens passaren a foc i flama. Els nets i besnéts d’aquells que foren «socarrats» per Felip V s’armaren amb el coratge de plantar cara a la monarquia.

L’esperit d’aquells maulets originaris mai no ha desaparegut, tot i la pressió de la Cort castellana per tallar de soca-rel qualsevol intent d’eixir-se’n dels marges establerts per la corona de Castella instal·lada a Madrid.

I què passa amb el passat recent? Doncs, pam dalt pam baix, el mateix. La coneguda com a «transició democràtica» va ser, com diu Joan Tardà, una segona restauració borbònica i poc més. Els partits d’esquerra van comprar un guió que estava escrit per franquistes i borbònics que ens deia que un nou rei, campechano i demòcrata, vigilaria perquè mai més tornarem a caure en una dictadura.

La qüestió territorial es va deixar per a més endavant, com diem per ací «ara en passar açò», i ahí estava Emilio Attard i Broseta per eliminar qualsevol possibilitat de rebrot republicà sobiranista al País Valencià: la senyera amb blau i per nom Comunitat; i la llengua separada de la resta de parlants. Una nova derrota, els partits d’esquerra, com deia, van comprar aquell guió, que ens lligava de mans, que rebaixava les aspiracions de segles de sobiranisme (i, perdoneu-me, però no puc evitar recordar Enric Valor quan deia que això de Comunitat és per als regants, que nosaltres som una nació).

En aquest punt del guió, el de la transició, apareix el feixisme. Aquella cohort de franquistes i borbònics trobaren en el feixisme l’element fonamental a introduir en el guió perquè el sobiranisme valencià, a través de la por, s’aconformara amb el pacte dels botxins. Els atacs feixistes a tot el fet relacionat amb el País Valencià, la seua cultura, els seus intel·lectuals, foren l’eina per mostrar la transició com a «modèlica» i parar-li els peus novament als que se’n volgueren eixir dels marges establerts. Com a molt, la cort anava a permetre pseudosobiranismes i valencianismes descafeïnats. I així ens va.

En els darrers anys hem rebaixat massa les reivindicacions. La manifestació del 9 d’octubre de 2018 va estar a punt de no fer-se per por que tornaren a carregar els feixistes, com en l’octubre de 2017. Ens aconformem amb les molles d’uns pressupostos que mai cobreixen les necessitats del País Valencià i que, a més, no s’executen després d’aprovats.

No volem un corredor central que facilite el comerç de la taronja marroquina cap al nord, vull el corredor mediterrani perquè la nostra taronja, els nostres teixits i les nostres sabates vagen a Europa i al món. No volem una escola segregada perquè quatre intolerants estiguen callats, vull una escola pública que oferisca l’aprenentatge del valencià a tota la xicalla del país. No volem que l’amo de Madrid ens done un poc més de diners, vull una hisenda pública valenciana que trie on i com hem d’invertir el fruit del nostre treball. I així seguiríem amb una llista que ja és massa llarga.

I el futur? Ai el futur… És cert que venim d’un passat de derrotes i de lluita. Que la balança es decante per les unes o l’altra depén de nosaltres, de la gent del País Valencià d’ara mateix, de tu i de mi, de nosaltres. Deixarem que la por al rebrot del feixisme ens faça callar? Assumirem la mentida i el parany del «mal menor» perquè hi haja pau? Mai ens deixaran en pau, assumim-ho. Per això, és millor plantar cara al feixisme, deslliurar-nos d’aquesta segona restauració borbònica i exigir a la cort de Madrid que se’ns done allò que és nostre.

Ara que, com diu Rufián, hi ha qui s’atreveix a usar l’eslògan de «Comunismo o libertad», caldrà pensar de quina llibertat ens parla la dreta i l’extrema dreta, potser de la llibertat de triar l’hora d’arribar a la cua de l’atur o la llibertat de decidir baix de quin pont dormir mentre ells van engreixant-se les butxaques.

Per a nosaltres, la llibertat té un sentit de justícia social, sense igualtat i fraternitat no existeix la llibertat. Sense polítiques socials no existeix la llibertat. Sense redistribució de la riquesa només són lliures uns pocs, els que ho han sigut tota la vida.

I, ja posats, em permetreu acabar amb un atac de sinceritat. Si parlem de lliurar-nos de la por i la mordassa que ens arriba de Madrid des de fa segles, d’assolir els drets que tenim com a poble, d’enfrontar-nos al feixisme que ja campa pels carrers a cara descoberta, d’un país més verd, d’un país amb lleis escrites amb tinta lila, cal anar bastint una alternativa de ruptura. Una alternativa valenta, que supere l’statu quo autonòmic i que siga capaç d’aconseguir que milers i milers de vots republicans omplin les urnes i es transformen en diputades i diputats republicans a les Corts Valencianes.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací