Lliçons de Mutxamel

per Joan Canela

Columnistes

Lliçons de Mutxamel
Lliçons de Mutxamel

La polèmica de la setmana, centrada en l’intent del tripartit d’extrem centre que governa Mutxamel (l'Alacantí), de reanomenar l’avinguda d’Enric Valor per d’Espanya ha deixat algunes lliçons interessants.

La primera i probablement més important és la potència del gran intel·lectual de Castalla. La por i el mal que els fa el seu exemple i la seua obra a aquells qui voldrien veure els valencians desapareguts com a poble. Com deia Francesc Viadel en aquest mateix diari, no és casual que hagen volgut llevar-li el nom precisament a la seua avinguda ni tampoc és casual que l’hagen volgut anomenar precisament Espanya. És aquesta idea utilitzada com una massa per colpejar-te fort mentre es fan els sorpresos perquè no la sents com a pròpia.

La segona lliçó és la força de la societat civil valenciana, que ha estat capaç de fer retrocedir –ni que siga parcialment- a l’equip de govern de Mutxamel i fins i tot obligar el regidor de Vox a menjar-se les seues paraules. És important percebre que no són invencibles. Per molta testosterona i falsa seguretat en si mateixos que gasten, no deixen de ser la ultradreta covarda de tota la vida. Són perillosos sí, però també se’ls pot fer fugir amb la cua entre cames.

Però per la temàtica d’aquesta columna em centraré en una tercera lliçó. La mediàtica. El funcionament dels mitjans, bàsicament els de Madrid, a l’hora de defensar una concepció d’Espanya que, en el més bàsic, és la mateixa que la de Vox. 

La polèmica de Mutxamel pràcticament no ha eixit de les fronteres valencianes i cap gran mitjà de la capital del Reino se n’ha fet ressò. Es podria pensar que és un exemple més de l’efecte M-30 i que tot allò que passa a províncies els importa ben poc. Però què hauria passat si haguera estat un ajuntament valencianista el que haguera volgut retirar un carrer a un escriptor castellà? Doncs gràcies a l’hemeroteca fins i tot ho podem saber.

L’agost del 2017 El Mundo publicava que «Sabadell es planteja llevar-li una plaça a Antonio Machado per ‘espanyolista’». La notícia no era certa, ni s’havia plantejat la possibilitat ni s’havia debatut a l’ajuntament. El titular es basava en un informe encarregat pel consistori a un historiador local perquè analitzara el nomenclàtor de la ciutat. Les seues conclusions eren que la representació simbòlica d’aquest era hispanocèntrica, que hi havia una descompensació de figures culturals castellanes davant les catalanes i que això tenia origen en la cosmovisió franquista que havia posat la majoria d’aquests noms. La traducció que en va fer El País? Doncs que «Quevedo i Goya eren franquistes». 

Darrere El Mundo hi van anar tota la resta de grans mitjans amb seu madrilenya –des dels més ultres als més progressistes- i un informe tècnic no vinculant d’una ciutat mitjana de Catalunya va passar a convertir-se en «notícia nacional» capaç de justificar hores de tertúlia i inflamats articles d’opinió. Quan l’alcalde de Sabadell va aclarir que no pensaven canviar-li el nom a la plaça Antonio Machado, la notícia era que «l’Ajuntament rectificava» i van seguir exigint més mesures, des de dimissions a no pagar l’informe encarregat o criminalitzar el seu autor.

Llavors, l’argument va ser la defensa de la cultura i la història, que no podien ser bandejades dels carrers de Sabadell. La cultura i la història en castellà, òbviament. Perquè quan l’avinguda reanomenada ha estat a un gegant de les lletres valencianes, l’interès per la cultura i la història ha caigut, de sobte, a nivells de sota zero.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací