Botifler, cal dir-ho més

per Jesús Peris

Columnistes

Botifler, cal dir-ho més
Botifler, cal dir-ho més

Crec que ja està tot dit sobre la retirada de l’avinguda a Enric Valor a Mutxamel, però no em resistic a dir la meua sobretot perquè quede constància escrita de la meua tristor i del meu escàndol. Potser siga normal venint de la dreta del nostre país, però el dia que esgotem la nostra capacitat d’escàndol i d’indignació serem com el boxejador sonat que ja no sent els colps que li continuen pegant. I no dubtem que continuaran pegant fins que ens quede una mica d’alé, així que, si més no, cal continuar fent soroll davant les seues agressions. «Cap agressió sense resposta», que es deia. Ni que siga verbal.

Volia detindre’m en dos aspectes que em semblen cridaners. El primer, el fet que es substituïsca el nom d’Enric Valor pel nom d’Espanya. És impressionant com la dreta assumeix que l’oposat a Enric Valor, al seu tarannà intel·lectual, a la seua estima per la terra i per la llengua és Espanya i, com, per tant, aquesta paraula, aquest significant, és incompatible amb el que representa Enric Valor.

No hi ha més Espanya que España, sembla, amb «ñ», homogènia i homogeneïtzadora, amb la seua capital colonial de canyes neoliberals i les seues colònies assimilades, aculturades i humiliades. Si s’és valencià, la manera de ser bon espanyol és renegar del que és propi, avergonyir-se, assimilar-se per complet a la cultura central i adoptar de manera sobreactuada l’agressivitat cap a les altres llengües parlades a l’Estat espanyol.

Davant d'això només hi ha dues opcions: o bé assumim que el significant Espanya és definitivament alié i consolidem posicions clarament sobiranistes o, si això no sembla viable a curt o mitjà termini o si no volem renunciar als lligams amb altres pobles peninsulars, resignifiquem de veres la idea d’Espanya des de la perifèria de manera no menys agressiva. Busquem aliats, on siga que puga haver-ne, des de Catalunya, a Lleó, Galícia, Euskadi o Andalusia i plantegem una Espanya federal, multicultural i, per descomptat, republicana. I fem-ho de veres, sense contemporitzacions. Perquè els altres no contemporitzen i van a per totes, van a per nosaltres oé!, a per la nostra llengua, la nostra cultura, i també els nostres recursos via dumping fiscal de Madrid, finançaments injustos i extractius i humiliacions quotidianes. Si a la dreta li apanya ser la platja de Madrid cal dir cada dia alt i clar que a nosaltres no, que això ens empobreix, i ens fa dependents, ens liquida com a poble: cal anomenar amb claredat botiflers els botiflers, perquè hi ha velles paraules que encara són necessàries i encara tenen força.

D’altra banda, si ells són agressius en els nomenclàtors urbans no tinc clar per què hem de ser-ho menys nosaltres, que consensos no hi ha si un no vol. I ells, és clar que no volen. Fa vergonya que a hores d’ara el País Valencià estiga ple d’avingudes, parcs industrials i edificis de tot tipus amb el nom de lladres de bona família (crec que ara es pot dir) com Joan Carles I. O tota la parentela: reines sofies, prínceps felips i demés. No puc entendre com encara continuen eixos monuments a l’adulació cortesana i a la manca de dignitat en vigor. I no puc entendre com es mantenen després d’anys de governs d’esquerres botànics i municipals.

O en realitat sí que ho entenc, veient l’altre dia a twitter amb quina passió defensaven membres del PSPV com una cosa supernormal i positiva que la reina Leticia presidira a les Corts Espanyoles un homenatge a Clara Campoamor. Potser el problema és que encara tendim a considerar el PSOE com a esquerra, o li atribuïm sensibilitats federalistes i republicanes que no té. I sembla mentida, perquè cada dia que agafe el tren de rodalies me’n recorde de José Luis Àbalos i la rapidesa amb la qual ha oblidat la seua condició valenciana una vegada instal·lat en la villa y corte. I a més tenim proves habituals de la complaença de Glòria Calero amb la ultradreta, nazis inclosos, i la seua contundència per reprimir manifestacions en favor de la llibertat d’expressió. És que en el fons no escarmentem: una cosa és governar amb el PSOE perquè no hi ha més remei i l’alternativa és pitjor, i l'altra pensar que del PSOE et pots fiar.

«Quan el foc refresque l’aigua i el gel la faça bullir per curar el mal d’Almansa ens vindrà res de Madrid», cantava Al Tall. De Madrid i del PSOE podríem afegir.

Haurem d’anar fent camí, aleshores. I que si venen temps millors ens agafen lluitant per ells.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací