Noruega-Països Catalans

per Salvador Vendrell

Columnistes

Noruega-Països Catalans
Noruega-Països Catalans

Com que tothom en parlava, m’he llegit Noruega, la novel·la de Rafa Lahuerta que diuen ha tingut un gran èxit comercial —es tracta d’uns quatre mil exemplars venuts en poc de temps. Ja veurem si s’acosta a les xifres de ventes que gaudeixen Ferran Torrent o Manuel Baixauli, per citar dos valencians que venen bons grapats de llibres, per relativitzar, o no, el fenomen. És innegable que la novel·la ha despertat un interés merescut. He de dir que la considere una bona novel·la, que m’ha agradat i que me l’he llegida d’una tirada. Me la van vendre com la gran novel·la de la ciutat de València, però modestament crec que no passa de ser un bell homenatge a uns barris i carrers moribunds on els personatges intenten sobreviure com bonament poden. Uns carrers i uns barris del segle passat, perquè, com a bon valencià, Rafa Lahuerta fa també novel·la històrica. La novel·la no deixa de ser un projecte —parcial— més, com els que apareixen en la mateixa obra, de la «gran novel·la sobre la ciutat». 

No estic d’acord amb els que l’han qüestionada pel seu model lingüístic. Pense, com Enric Iborra, que la llengua que fa servir és totalment normativa. Només podria qüestionar-se algun ús morfosintàctic incorrecte i mots molt col·loquials o castellanismes. No m’ha resultat estrany ni incòmode llegir el model de llengua triat. Més estrany i incomode m’ha resultat veure parlar el nostre Tirant com parlava una amiga meua en els anys en què està situada Noruega: «Jo em dutxo, jo em perfumo, jo m’arreglo...» Noruega mereix, sense problemes, com a mínim unes quantes ratlles en qualsevol manual de literatura catalana.

Com que es tracta d’una novel·la, d’una ficció, no discutiré el pensament de l’autor, perquè no sé quin és, però sí que puc «discutir», de bon rotllo, alguna de les afirmacions del seu narrador protagonista que deu tenir algun problema de comprensió sobre què pensaven els xiquets «de casa bona», que han llegit Joan Fuster, sobre la ciutat de València. Problema de compressió i molta dèria personal: 

«Només s’havia d’aprendre a mirar-la per a saber que vivia arrasada per ficcions que ella mai va inventar. Entre la cultureta comarcal del nacionalisme universitari va adquirir fortuna la hipèrbole feridora de repudiar-la amb el sarcasme patriòtic i paternalista dels xiquets de casa bona que han llegit a Fuster en el casino del poble. Alçaren una fantasia que encara perdura davant la fal·làcia de la superioritat moral i el retorn a un origen que apel·lava a mòmies medievals»

No, xiquet, no. Estàs equivocat, els xiquets de comarques que llegien Fuster, majoritàriament, no eren gent de casa bona. Era la primera generació dels derrotats en la guerra civil que podien accedir a la universitat. I no havien llegit Fuster al casino, ja que en els diaris, que és el que es llegia als casinos en aquell temps, no es podia llegir l’autor suecà perquè l’havien vetat. A Fuster només se’l llegia en els llibres. Les seues tesis s’imposaren en els ambients acadèmics i havien promogut una introspecció sense precedents en l’estudi de les ciències socials, l’economia, la historiografia, la filologia... Malauradament, una part del poble, sobretot la de més a prop de la ciutat de València, que sí que anava als casinos i professava un valencianisme temperamental, de falla i de paella, però que en la major part dels casos s’expressava en castellà, va caure en el parany que va preparar la dreta. Ho explica molt bé Joan Garí:

«En els anys en què ser valencià era un dilema punyent, s’hi van enfrontar dues visions contraposades: els espanyolistes contra els catalanistes. Ambdós, però, preferien anomenar-se valencianistes».

Fuster era atractiu per a tots aquells que s’enfrontaven a la dictadura i per als seus —escassos— lectors. Els xiquets de casa «no tan bona» tingueren moltes dificultats per expressar-se en valencià en les assemblees de «rojos» que es feien en les Facultats de la ciutat de València fins que començaren a sonar les tesis de Fuster —en la Facultat de dret ni en parlem. Els fills de la ciutat moltes vegades deien als que venien de les comarques: «Por que no hablas en castellano y te entenderemos todos». I el personal s’havia de descarar per a parlar en la seua llengua. Parlar en valencià es convertia en un problema de militància.

No va ser ni als casinos ni als diaris on es «va alçar la fantasia» fusteriana. El diaris han tingut i tenen una estratègia molt clara. Antoni Martí Monterde en el seu dietari, L’home impacient, ho explica molt bé en una experiència com les mil i una que podríem oferir:

«Llegeixo, al tren de camí a València, una columneta del periòdic veritablement irritant sobre la sort que tenim els valencians de no tenir nacionalisme. I fa poc, en el mateix diari de prestigi progre, van dedicar tot un suplement al poc mercat que té la marca Països Catalans, que titllaven d’utopia innecessària i frustrada, i el vaig llegir al mateix tren, si la meua memòria no m’enganya massa. Ja té la seua gràcia que llegeixi aquests papers al ferrocarril que anomenen, des de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, «Corredor Mediterraneo».

Les tesis de Fuster mai no han sigut contestades amb estudis seriosos. Només saberen fer-ho a través d’insults. O de menyspreus, com els del narrador de Noruega:

«Fusterians obsessius de manual i hereus de mil batalletes identitàries, que no suportaven per la seua estranya necessitat d’etiquetar tot Crist. Al final, eixa actitud t’obligava a etiquetar-los també a ells com a autèntics cretins».

Un narrador que vol recordar els fusterians, però s’oblida —i és de l’època que vol contar— del paper del diari Las provincias i de la periodista  Maria Consuelo Reyna. Sembla que aquesta qüestió és de tesi doctoral com la del historiador Borja Ribera sobre l’estratègia ultra en la transició valenciana en què sí que parla del diari que dirigia Reyna: 

«Durant una temporada el que fan és activar l’anticatalanisme i desactivar-lo en funció del que anaven decidint els nous responsables de la preautonomia»

No cal fer cas. El narrador de Noruega és només un personatge de ficció, encara que representatiu d’un sector de la nostra estimada València. Un sector que sempre ix molt  ben protegit per la nostra premsa. Per això, cal recordar que existeixen altres sectors que no s’hi tracten amb la mateixa benevolència, com ara, el personal que, el divendres passat, en el Teatre Principal de València, demanava la llibertat dels presos polítics en un recital de Xavi Sarrià. 

A l’autor de Noruega, Rafa Lahuerta, només donar-li l’enhorabona pel llibre. M’ho he passat molt bé llegint-lo. 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací