Enric Valor i la pertinaç obsessió

per Vicent Moreno Mira

Veus

Enric Valor i la pertinaç obsessió
Enric Valor i la pertinaç obsessió

Les converses no foren tantes com jo hauria volgut, però suficients per a saber qui, com i què era aquell home prim que em va presentar el seu fill. Fou un escriptor que intentà salvar del silenci i de la incúria les paraules que aprengué de la mare i de la seua gent. També va ser un gramàtic que s’esforçà per dignificar l’idioma perseguit. I tot això a través d’una qualitat humana i uns principis infreqüents en el període que li tocà viure: no sols en vida seua sinó en tot temps.

Però la raó d’aquest article no és tant l’apologia de l’home bo i fidel a la terra i llinatge, com la repulsa als qui consideren un destorb la intel·ligència, perjudicial la bondat i perillosa l’honestedat.

Des de la tribuna instal·lada a l’Albereda de València el 25 d’abril de 1995, amb exquisida educació i veu juvenil —malgrat l’avançada edat—, ja va advertir que la irrupció del Partido Popular era una mala notícia per als valencians. Naturalment, Valor es referia només a un sector de la població, ja que l’altre preferia negar evidències i obviar els consensos de la ciència. Per tant, el segment social determinant —el que elevà Rita Barberà a l’alcaldia del Cap i Casal i enfilà Zaplana a la Generalitat—, ocupà i acampà en el propi terreny amb intencions clarament autodestructives. Eren els mateixos veïns i residents a qui no importava convertir el País Valencià en una excrescència mimètica de Castella.

Ara, els brots d’aquelles generacions que repudiaren l’estima i adoptaren la ràbia, eliminen el nom d’Enric Valor d’una via urbana de Mutxamel per a posar-li el nom d’España. Són majoria i poden fer-ho. Però no evitaran que l’altre sector de la valencianitat alce la veu per a execrar-los.

L’esperit del senyor Valor continua llançant missatges de concòrdia, malgrat les previsions i els vaticinis que em confià en l’últim tram de vida, així com la realitat que mai pogué sospitar. Com sap tothom que tingué l’honor de conéixer-lo, aquest homenot parlava de vosté als interlocutors que tingueren més de deu anys. Un matí de tardor, em digué en aquella habitació on escrivia.

«El castellà ha entrat tant i tan fort en la nostra societat que ha sigut capaç de congelar les consciències implantant nocions artificials. Nosaltres només podrem conservar l’idioma històric del vell Regne si fa servei. Fixe’s bé —em digué amb veu ben timbrada—, tot allò que no necessitem va d’un racó a l’altre de casa; del prestatge d’un armari a l’escudeller del pastador. I, finalment, algú acaba per llançar-ho al fem. Ja fa generacions que ocorre, i la persecució franquista que vostè ha conegut i patit va significar una estocada, com dirien ells, quasi definitiva. Ara, en la democràcia a mitges que han construït, continuen ignorant els drets naturals de l’individu i de la col·lectivitat. De fet, la majoria usa la incultura com una ciutadella repressora del dissident. El nacionalisme espanyol no pertany a una ideologia determinada perquè és compartit tant per la dreta com per l’esquerra».

Xarràrem de valent durant dues hores llargues. Valor era un dels símbols de la resistència. Un exemple per a tota persona que vulga custodiar l’herència cultural dels avantpassats i transmetre-la als successors. Han passat molts anys d’açò que conte, i la fauna hostil continua extorquint la intel·ligència. Enric Valor i Vives em confià més pensaments que serve al calaix per a quan em fan falta. Ara només en trauré un. «Tenim dues classes d’enemics: els de fora i els de dins. No sabria dir quins són més perillosos, perquè el foraster imposa però l’intern col·labora amb l’entusiasme del convers». Això em va confessar aquell capvespre, mentre les darreres llums del dia li dibuixaven la silueta sobre els vidres del balcó.

Post scriptum

L’autor de la Flexió verbal, la trilogia de Cassana i de tants documents importants que redactà a fi de protegir la dignitat i el geni de la llengua, no sé si estaria d’acord amb les substitucions lèxiques que es produeixen cada dia. De segur que si hagués llegit i sentit a la televisió À Punt la paraula os en lloc de pinyol, l’hauria qualificada de monstruós empelt. Per la meua part, crec que el cos de l’idioma no es pot permetre cap més agressió de les que pateix des que fórem assimilats. Acabe amb una pregunta: que no tenim institucions, càrrecs, organismes que vetlen per la correcció del signe que ens defineix com a poble?

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací