Madrid embafa

per Josep Barberà

Tribuna

Madrid embafa
Madrid embafa

Madrid embafa. Ja embafa en el dia a dia, a través dels mass media radicats a la Villa i Corte i ha embafat durant la campanya electoral d’unes eleccions en què -pareixia- ens hi anava la vida a tots els vassalls del Regne d’Espanya.

L’embaf, però, no pot fer-nos deixar de vore que els resultats d’eixes eleccions tindran conseqüències al nostre país, igual que en tindrà el govern que isca de les negociacions al Principat de Catalunya o que Biden guanyara Trump.

Madrid és de dretes; potser algú em dirà que he descobert la sopa d’all, però queda claríssim que, en aquestes eleccions, el nacionalisme espanyol feixistitzant i refractari als servicis públics ha arrasat. El neoliberalisme i l’escola de Chicago guanyen folgadament en una regió on els rics paguen menys impostos, el nombre del cos funcionarial és insultantment alt si el comparem, per exemple amb el del País Valencià, i on l’efecte seu fa que moltíssimes empreses hi tributen encara que no hi tinguen a penes activitat. Madrid és una festa, mentre la festa la paguem els altres.

A l’altre costat, l’esquerra tota junta ni tan sols arriba a sumar els resultats d’Ayuso en solitari, el PSOE s’ensorra i, o molt m’equivoco o això ens durà a una legislatura del Govern espanyol més llarga de la que molts preveien (i, segurament, també valenciana). Cal, però, posar també l’accent que el federalisme espanyol (amb les seues dues marques, Más Madrid i Podemos) suma més que el pseudojacobinisme del PSOE, cosa que, amb la lectura correcta, pot reforçar barons «perifèrics» com el president Puig o la presidenta Armengol dins d’eixe partit.

Dins d’eixe federalisme, Más Madrid es situa com a primera força de l’esquerra i apuntala una reformulació d’esquerres federalistes espanyoles (de la mà de Compromís, a casa nostra) que serà interessant vore cap a on i de quina manera cristal·litza.

Podemos, però, ha quedat tocat de mort al mateix territori que el va vore nàixer. Les places del 15M ara les ocupen terrasses obertes per fer «unas cañas» mentre unes UCI infrafinançades van amb la llengua fora. Caldrà vore com digereix l’eixida d’Iglesias, la desaparició d’un hiperlideratge que pot deixar el projecte mancat de referents estatals. És ací, crec, on es situa una part ben important de les novetats que ens donen aquestes eleccions i que pot tindre -ha de tindre- conseqüències al País Valencià; l’esquerra rupturista que representa Podemos (hi incloc ací Esquerra Unida) ha d’obrir un procés de reflexió i començar a bastir, amb les esquerres nacionals (i ací ens incloc a ERPV) basca, gallega, valenciana, catalana, andalusa… alternatives republicanes, ecofeministes, sobiranistes i antifeixistes arrelades al territori.

Finalment, Ciudadanos segueix clavant claus al seu taüt i, a poc a poc, va perdent la seua representativitat. Cal preguntar-se, en aquest context, si els seus diputats a les Corts Valencianes ja tenen clar de quin càrrec gaudiran al PP, o si encara es creuen mínimament les sigles i facilitaran la rebaixa de la barrera electoral al 3%.

Com deia, Madrid embafa, però ens afecta (i com!).

PS: Per cert, que la mateixa setmana que Casado nota al bescoll l’alé d’Ayuso, la nostra Thatcher particular, Isabel Bonig, anuncia que no es presentarà a la reelecció per dirigir el Partido Popular del País Valencià. Ja vorem com resulta el nou Zaplana a qui Madrid ha ungit com a successor. Bonig, digna representant de la dreta més espanyolista, reaccionària i antivalenciana, se’n va cap a casa. Però permeteu-me, al marge de les discrepàncies, que li dedique una paraula in memoriam. Aquesta.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací