El periodisme és mentida

per Joan Canela

Columnistes

El periodisme és mentida
El periodisme és mentida

«El periodisme és allò que algú no vol que es publique. La resta són relacions públiques». És un dels aforismes més habituals a l’hora de descriure què és el periodisme i que habitualment i, de forma falsa, s’atribueix a George Orwell –l’autor real no està gens clar i podria ser des d’un polític anglès anomenat Lord Northcliffe fins al famós magnat mediàtic estatunidenc Randolph Hearst. El que sí que va deixar per escrit el genial autor de Rebel·lió a la granja i 1984 va ser: «a Espanya, vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent». I és probablement la descripció del periodisme espanyol més acurada que he llegit mai.

I qui diu espanyol, imagine que podria dir mundial. Personalment em fa gràcia aquest corrent de nostàlgia cap a uns suposats «vells bons temps», una «edat d’or del periodisme» on aquesta era una professió digna i noble en què herois sense capa vigilaven els abusos dels poderosos. Jo soc més dels qui pensa que –seguint amb les cites, aquesta de l’expresident equatorià Rafael Correa- «des que es va inventar la impremta, la llibertat de premsa és la llibertat de l’amo de la impremta». O siga que el periodisme és mentida des dels primers diaris i sempre s’ha tractat de relacions públiques i propaganda.

Si bolque ací aquestes reflexions un poc pessimistes, ha estat per llegir Plumas rebeldes. Periodistas contra la corriente, un llibre que recull les entrevistes d’Enric Llopis a alguns dels majors referents periodístics que han desenvolupat la seua tasca com a ferramenta de denúncia de les injustícies. Hi ha les valencianes Lola Bañón, Josefina Juste, Rosa Solbes o Pascual Serrano, però també internacionals com Michel Collon, Raúl Zibechi o Carlos Aznárez. 

I si una cosa tenen en comú tots aquests noms, és que el seu compromís amb la veritat els ha comportat problemes. No ja tant amb els poders públics i privats, que podrien ser esperables, sinó amb les mateixes empreses mediàtiques: acomiadaments, ostracisme, degradacions i silenciament. La majoria, expulsats del sistema mediàtic majoritari, han intentat fer-se sentir en els mitjans de base popular –en alguns casos amb molt d’èxit, com és el cas de La Jornada de Mèxic-, en la publicació de llibres o en la pura militància, sense opcions professionals. El mateix autor del llibre seria un altre bon exemple del que estic parlant. Un fantàstic periodista, rigorós i compromès, expulsat del sistema mediàtic.

El llibre pot ser un bon resum de com està el pati. Malgrat algunes escletxes, els bons professionals i els esforços més o menys voluntaristes, la clau del periodisme es troba en la propietat dels mitjans. Només controlant els nostres propis mitjans es podrà fer un periodisme que realment moleste, que evite silencis vergonyosos com el que estem veient aquests dies sobre la massacre de Colòmbia, que no siga, en resum, simples relacions públiques.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací