La ballarina dels tirabuixons rojos

per Anna Moner

Efemèrides

La ballarina dels tirabuixons rojos
La ballarina dels tirabuixons rojos

El fill primogènit dels comtes de Toulouse-Lautrec llança damunt del catre el barret i l'inseparable bastó, amb una empunyadura modificada per contindre alcohol, i obri de bat a bat les finestres de l’estudi del carrer Caulaincourt per tal que la brisa fresca dels capvespres de finals de maig provinent dels pocs camps de vinyes que resten al turó de Montmartre s'emporte l'olor d’humitat i resclosit. Fa mesos que no hi entra. L'internament al psiquiàtric ha estat molt dur i el commou percebre de nou els efluvis penetrants que brollen dels grumolls d'oli mig ressecs de les paletes escampades per terra. 

Ha d'aprofitar les escasses hores que romandrà a París. Ha promès a la seua mare que en un parell de dies tornarà al castell de Malromé i deixarà que el cuide com va fer després de l'accident, quan era un adolescent malalt i indefens. Aquest ha estat el tracte: abandonar el sanatori mental a canvi d'allunyar-se de l'ambient canalla i marginal dels prostíbuls i els cabarets i regressar a la casa pairal. Per això, l'artista ha decidit ordenar les pintures i les altres pertinences que hi ha al taller i visitar per última vegada els seus bordells favorits a fi d’acomiadar-se com cal de les seues meuques predilectes.

Toulouse-Lautrec pintant al seu estudi

 Es lleva la jaqueta i s'arromanga la camisa per tal de remenar els quadres amb més comoditat. «L'he pintada sobre llenç, sobre cartró, sobre paper… L'he dibuixada entrant alMoulin Rouge,  eixint del Folies Bergères, ballant com una possessa enmig de la pista del Jardin de Paris....», pensa mentre col·loca damunt de la butaca de vímet l’obra original del cartell que el va llançar a la fama. També a la model, ja que l’anunci de l'espectacle nocturn amb la seua imatge va omplir els principals quioscs de la ciutat. «La fluïdesa de l'oli diluït en l'essència de trementina em va permetre captar el joc trepidant de les cames, l'elegància de l’estilitzada silueta dansant com si estiguera endimoniada!» Assegut al tamboret, l’observa amb atenció. Sens dubte, va aconseguir l'objectiu, va atrapar l'instant. Va capturar el moviment nerviós i les evolucions quasi acrobàtiques de la jove amb traços solts i vigorosos. «La noia dels tirabuixons rojos és prima i flexible com un jonc! Pot doblegar-se enrere fins escombrar el terra amb els cabells!», rumia. Recorda el primer dia que la va veure, acabava de complir els vint anys i havia fet carrera des dels setze al Barri Llatí.

Toulouse-Lautrec, «Jane Avril al Jardin de Paris», 1893

Henri Toulouse-Lautrec tanca els ulls, inspira profundament i imagina que se submergeix una vegada més en l'ambient carregat, trepidant i vertiginós del Moulin Rouge. Les orelles se li omplin de les notes ràpides i vibrants de la música i una agradosa sensació d'èxtasi l'amara per complet tan bon punt trepitja la sala de ball i comença a esquivar l'armada de xicones descarades i cridaneres que giravolten alegrement alhora que enlairen les cames. Nota al rostre el frec fugisser dels farbalans i al nas, l'aroma melosa de perfum barat mesclada amb la sentor acre de la suor que desprén el seu cos. De sobte, enmig de la gentada que inunda la pista, hi irromp una jove menuda i prima amb cara de nina. «Em va captivar a l'instant! Les faccions anguloses, els ulls immensos, la mirada greu... Tenia la bellesa d'un àngel caigut! De seguida, vaig fer un parell d'esbossos al quadern assegut a la meua taula!» 

L'energia febril que traspuava aquella dona d'aparença fràgil i expressió refinada el va atreure des del primer moment. París sencer es va rendir a l'encís d'aquella noia juganera i desvergonyida que combinava sofisticació i excentricitat amb mestria. 

Jane Avril

 El pintor s'alça, es mesura una bona copa de brandi d'una botella mig buida que hi ha als peus del cavallet i disposa una al costat de l’altra totes les pintures que protagonitza la ballarina pèl-roja a fi de contemplar-les juntes per darrer colp. «Què et mou a ballar així, Jane?», es pregunta mentre beu a glops curts i es llepa les puntes del bigoti, que li tapen els llavis molsuts. «La misèria, la malaltia, la injustícia, les normes socials rígides i asfixiants…? Què és, amiga meua? El desig de sobreviure, d'oblidar la pobresa, les humiliacions, el rebuig?»  

S'acosta al llenç en què Jane Avril balla amb la mirada absent i les faldes del vestit blanc alçades fins a les cuixes i l’admira amb melancolia. Lautrec es fixa en la força dels traços. Pinzellades enèrgiques i insaciables que li van permetre representar la velocitat que percebia al seu voltant i experimentar les sensacions i els moviments que el seu cos li impedia dur a terme. Un cos trencadís i deforme, conseqüència d'una barreja genètica corrompuda, pròpia dels llinatges de la rància noblesa europea. La consanguinitat dels seus pares li va provocar una malaltia rara anomenada picnodisostosi. 

Toulouse-Lautrec, «Jane Avril ballant», 1892

Una síndrome caracteritzada, entre altres símptomes, per una fragilitat extrema dels ossos que produeix fractures espontànies. Una afecció que va romandre dormida durant la infantesa i que va començar a manifestar-se als tretze anys arran d’una caiguda de cavall en què es va trencar els dos fèmurs. Un lamentable accident que va aturar de soca-rel el creixement normal de l'adolescent, ja que la malaltia, fruit de la fatídica unió de dos cosins germans, va impedir que els seus fèmurs se soldaren bé. Amb el pas del temps, el cap i el tors del pintor van adquirir les proporcions d'un adult, però les cames no van créixer mai. 

Quan es va instal·lar a París, als dihuit anys, i va muntar el taller de pintura, decidit a convertir-se en artista, la capital francesa es va convertir en la seua model preferida. Observava els carrers, la gent… Res no li era indiferent. Ell, però, tampoc no passava desapercebut. Tothom el mirava.

Henri Toulouse-Lautrec

 «Jane "la Rara", "la Boja", "l'Orquídia frenètica” o "la Melinita", com la substància explosiva!», els malnoms de la cèlebre cabaretera li ronden pel cap. Apura la copa i passeja per la cambra buscant  uns dibuixos de la musa. Vol deixar-ho tot endreçat, facilitar la feina. En un parell de dies, el seu marxant buidarà l'estudi i es farà càrrec, junt amb la família, de les obres. «Tothom ha intentat amb més o menys fortuna posar nom a la teua impaciència, a la teua fogositat, al teu entusiasme... Què en sabran? Veritat, Jane? Només uns pocs coneixem Jeanne Beaudon, la filla il·legítima del  marquès italià Luigi de Font; l'adolescent que va fugir de casa als tretze anys; la jove d'aparença ingènua que va passar per la Salpêtrière, l'asil de bojos del doctor Charcot, on l’havia internada sa mare, una prostituta marcida prematurament coneguda com la «Belle Elise», gelosa de la bellesa incipient de la seua filla; la dona que arrossega des de la infància un trastorn nerviós a causa del maltracte físic al qual la sotmetia una mare desnaturalitzada, alcohòlica i violenta.» 

Es trau el rellotge de la butxaca del jupetí i mira l'hora. Encara disposa d'uns minuts abans de dirigir-se al Salon de la Rue des Moulins. Vol dir adéu a Mireille, la bagassa que ha posat per a ell en tantes ocasions.  

«Ball de boges» a l'Hospital de la Salpêtrière, 1890

«Quina ironia, Jane! Si no hagueres ingressat al psiquiàtric, no ballaries a Montmartre!» Les seues cabòries tornen a centrar-se en la dansarina del Moulin. «Qui ho diria! L'estrella més rutilant de les nits de París va sorgir del ball anual que es fa en una institució mental... "Ball de boges" ho anomenen els burgesos que acudeixen a la Salpêtrière per a divertir-se a costa de les malaltes...  “Una festa de disfresses”, segons els directors del centre! Em vas dir que la dansa havia estat la teua curació, que havies descobert que tenies talent mentre les teues cames es movien al ritme accelerat i jocós de les polques!».   

Lautrec clou les finestres, recull la jaqueta, el barret i el bastó i camina cap a la porta amb un nus a la boca de l'estómac. Intueix que el final és pròxim. Encara no ha complit els trenta-set anys i la sífilis li ha rosegat sense compassió les entranyes i el cervell. Aquest ha estat el peatge que ha hagut de pagar. A canvi, ha gaudit sense mesura de nits eternes i desbridades que ha acompanyat de grans quantitats de xampany, conyac i absenta. Nits impregnades de voluptuositat i tot tipus d'excessos que sempre ha rematat als prostíbuls més populars del bulevard de Clichy.

Jane Avril als 24 anys

  Abans de tancar l'estudi i que el record esclatant del cabaret s'apague, Toulouse-Lautrec fa una darrera ullada a les pintures des del llindar i hi distingeix, malgrat la penombra, el somriure picardiós de la ballarina dels tirabuixons rojos. «I pensar que no hauria pintat mai si les meues cames hagueren sigut una mica més llargues», murmura abans de rodar la clau. 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací