Construir una altra Espanya? Construïm el País Valencià!

per Ricard Chulià, Vicent Fernàndez

Veus

Construir una altra Espanya? Construïm el País Valencià!
Construir una altra Espanya? Construïm el País Valencià!

Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que topeta dues vegades contra la mateixa pedra i, en efecte, quan parlem d’éssers humans valencians respecte a l’Espanya plural, fraterna i respectuosa amb les identitats no castellanoespanyoles, no és que topetem dues vegades contra el mateix mur blindat amb fil d’aram i espines, és que ho fem amb tanta insistència i capteniment que fins i tot el mateix Sísif ho tindria complicat per a pair tanta perplexitat.

En aquest sentit, els qui signem aquestes ratlles ens confessem ateus irreductibles i irreformables, pel que fa a aquesta fe cega en l’Ítaca d’aquella Espanya alternativa plena d’unicornis rosa i d’arcs de sant martí en la qual tot serà harmonia, pau i felicitat. Més encara, ens confessem més que avorrits, d’aquesta cantarella que no acaba mai i que Espanya -que no falla mai- no perd mai l’oportunitat de posar en el seu lloc.

Això, tanmateix, ja seria cosa nostra si no fora que pensem que se’ns està portant a -tornar a- errar el tir i, més encara, a un camí que no volem recórrer de cap de les maneres. Així, si llegim la ponència política que ha presentat l’equip redactor per al VIII Congrés Nacional del BLOC que tindrà lloc el 26 i el 27 de juny d’enguany, així com anem llegint en premsa els apunts ideològics i estratègics que la inspira segons ens l’expliquen els seus mateixos autors, del que es tracta ara és de «dejar de ser AntiEspaña para ser AlterEspaña» -com ens explica Amadeu Mezquida, redactor de la Ponència Política, en la seua tribuna a Público- i, perdoneu, però no: nosaltres no tenim ni gota de ganes de ser cap Espanya, ni alter, ni perifèrica ni eterna de toreros i sevillanes damunt del televisor.

El problema que veiem és que aquest full de ruta tàctic -que es creu estratègic- se’ns planteja com si no haguera passat res l’octubre de 2017. Més encara, com si l’única lliçó que n’haguerérem de traure, de l’octubre de 2017, és que «ya basta del Spain is a fascist state que no se acompaña con ninguna propuesta de cómo cambiar eso que no sea un canto de sirena del independentismo mágico». Ens pensem que tot això no va amb els valencianets, que sempre ens hem portat bé i que ja-se-sap-dels-catalans, però no. Això sí que és un pensament màgic. Espanya -Espanya, sí: tota, l’absolutament majoritària, més enllà de minories tan admirables com irrellevants- es va descobrir en la imatge autoritària que va projectar a l’espill en aquell moment per a respondre l’envit democràtic català i -oh, sorpresa!- es va agradar. I en plena pandèmia hem tingut els militars en la televisió en prime time en guerra contra el virus chino. No volem canviar Espanya, volem resistir-hi, ara com ara i mentre no puguem fer-hi cap altra cosa.

Mentrestant, la realitat és que a casa nostra encara tenim per construir fins i tot la regió, amb una política, uns mitjans de comunicació i una arquitectura institucional que és, fonamentalment, provincial i provinciana. Els esforços en aquesta direcció que ha pogut posar en marxa el Govern del Botànic gràcies a la insistència de Compromís -que, lògicament, com a executiu de coalició, no han pogut ser tots els que hauríem volgut- s’han vist sempre anul·lats en topar contra el mur d’un sistema judicial espanyol que, si bé en els poders legislatiu i executiu la Transició va anar com va anar, en aquest tercer poder de l’Estat directament és que ni tan sols n’hi va haver. Ens han tombat com a inconstitucional fins i tot la consideració que el valencià hauria de ser llengua de comunicació preferent de l’administració valenciana, perquè ja sabem que qualsevol tímid intent que es vulga fer per compensar la supremacia constitucional del castellà serà aturat amb fermesa. Ja ho era, però, després de l’octubre de 2017, com hem dit, ara ho és fins i tot amb orgull.

Tanmateix, no és qüestió de descriure una realitat que -més enllà de qui tinga temptació d’imitar la tàctica de l’estruç- és ben palpable, sinó de plantejar la pregunta de quin reflex en aquest espill ens retorna al valencianisme. Què vol dir ser valencianista en l’Espanya del 155? Quines anàlisis, estratègies i tàctiques hem de posar en marxa per poder continuar sent políticament valencians?

Fins ara, els valencianistes havíem respost aquestes preguntes amb l’objectiu bàsic del nostre instrument polític, que ens mandatava a «l'assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana». És a dir, el nostre patriotisme, la nostra lleialtat bàsica de poble -tal com explica Joan Francesc Mira-, el nostre subjecte polític és el País Valencià, el qual només existeix, efectivament, en tant que eixe mateix subjecte polític nostre que hem de construir com a moviment polític valencianista. No té una plasmació real, institucional, com a subjecte polític reconegut com a igual per la resta de subjectes polítics. Però sí que és el camí que ens guia en la nostra tasca política.

Això no vol dir que el projecte del Bloc i de Compromís siga declarar unilateralment la independència del País Valencià demà si pot ser i no despús-demà -més que voldríem nosaltres...-, sinó que és el fonament bàsic des del qual s’edifica tota la nostra arquitectura política, ja siga ideològica com de gestió del dia a dia. Eixe és el nostre objectiu. I a eixe objectiu ningú més que nosaltres ens obliga a renunciar.

Ara bé. Ho és? Més aïna caldria dir que ho era, si no hi posem remei, ja que aquesta formulació ha desaparegut de la nova proposta d’Estatuts que ens ha fet la Ponència per al VIII Congrés. Com es conjuga, però, la construcció nacional i popular del País Valencià -el nou redactat- amb la construcció de l’AlterEspanya? Ara ja anem entenent per on van els tirs, com déiem. Si construïm Espanya -la que siga-, no construïm el País Valencià. Més encara: anem en contra de la construcció del País Valencià. Com Más País (evidentment quin), menys País Valencià.

El País Valencià no és Espanya. Cap Espanya, com déiem. Està a Espanya, això sí. Eixe és el nostre projecte polític. Un projecte polític que és de futur, evidentment, que no s’aconseguirà ni demà, ni despús-demà ni a l’altre. Un projecte que el més segur és que no veiem mai els qui signem aquestes ratlles -i, tot i que ja comencem a tindre una edat respectable, encara no som tan majors-. Però un projecte que és el nostre. Un projecte que no busca construir cap Espanya, sinó el País Valencià. El país de tots i cadascun dels valencians i les valencianes.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací