Tal dia com hui del 1907 va nàixer el cardenal Vicent Enrique i Tarancón a Borriana

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1907 va nàixer el cardenal Vicent Enrique i Tarancón a Borriana
Tal dia com hui del 1907 va nàixer el cardenal Vicent Enrique i Tarancón a Borriana

El 14 de maig del 1907 va nàixer a Borriana (la Plana Baixa) Vicent Enrique Tarancón, anomenat el Cardenal de la reconciliació per l'actiu paper que va jugar en els anys de la transició política espanyola. 

Fill d’una família valencianoparlant de xicotets propietaris agraris, els seus anys de primera joventut coincidiren amb l’eclosió del moviment de recuperació cultural valenciana, que sempre formaria part del seu ideari.

Ordenat sacerdot a Tortosa (el Baix Ebre) el 1929, Enrique i Tarancón va passar a ser coadjudtor-organista de Vinaròs (el Maestrat) a l'any següent i va obtenir el doctorat en Teologia per la Universitat Pontifícia de València. 

Durant la Segona República va estar destinat a la Casa del Consiliari de Madrid, des d'on va dur a terme diverses missions de propaganda d'Acció Catòlica. A l’inici de la Guerra Civil es trobava a Tui (Pontevedra), població en la qual va triomfar l'alçament militar. El 1938, després de l'ocupació nacionalista de Vinaròs, va ser nomenat arxipreste d'aquesta ciutat. El 1943, va ocupar el mateix càrrec a la ciutat de Vila-real (la Plana Baixa). 

El 1945 va ser preconitzat bisbe de Solsona (el Solsonès) i, durant el seu govern pastoral en aquesta diòcesi, fins al 1964, va ser un bisbe viatger i un protector de la llengua del país: en les freqüents estades a les principals ciutats de la diòcesi (Berga, Solsona, Cardona, Cervera, Tàrrega, Mollerussa), excepte als oficis religiosos, sempre s’adreçaria a la feligresia en català i, malgrat el duríssim escenari de persecució a la llengua catalana imposat pel règim franquista, sovint promouria les tímides manifestacions culturals catalanes que permetien les circumstàncies.

A finals de la dècada del 1950 es va unir al corrent autocrític aparegut en el catolicisme espanyol que, posteriorment, subscriuria les tesis progressistes del Concili Vaticà II (1962-1965), amb la qual cosa va iniciar un progressiu allunyament del nacionalcatolicisme dominant en el règim del general Franco.  El 1956 va ocupar la Secretaria de l'Episcopat Espanyol i el 1960 va ser designat viceconsiliari general d'Acció Catòlica.

Poc després de ser promogut a la seu arquebisbal d'Oviedo (1964), el papa Pau VI el va nomenar membre de la Pontifícia Comissió per a la revisió del Codi de Dret Canònic. El 1969 va ser traslladat a l'arquebisbat de Toledo per suplir la vacant deixada pel cardenal Enric Pla i Deniel. Pocs mesos després va ser nomenat cardenal per Pau VI. 

Primat d'Espanya (1969-1971) i, en substitució de Casimiro Morcillo, arquebisbe de Madrid (1971), Enrique i Tarancón va ser, a més, president de la Conferència Episcopal Espanyola i de la Comissió Permanent de l'Episcopat el 1972. En l'exercici d'aquests càrrecs va haver d'assumir la responsabilitat de renovar l'Església espanyola i, tenint com a referència els principis establerts en el Concili Vaticà II, adaptar-la als canvis polítics que reclamava la societat.

El seu tarannà oberturista i favorable a la instauració d'un règim democràtic va comptar amb l'oposició dels sectors més conservadors de l'Església (liderats fins al 1971 per l'arquebisbe Morcillo), que insistien a mantindre la línia del nacionalcatolicisme. Va intentar crear una Església independent del poder polític, com va quedar reflectit en el document emanat de l'assemblea conjunta de bisbes i sacerdots, presidida pel mateix Enrique i Tarancón.

En aquest important document, l'Església rebutjava el concepte de croada encunyat durant la Guerra Civil (amb el qual s'havia consagrat religiosament l'aixecament militar del 18 de juliol del 1936) i assumia part de responsabilitat en l'enfrontament civil, tal com es recull en el paràgraf axial: «Reconeixem, i demanem per això perdó, no haver sabut ser veritables ministres de la reconciliació quan va ser més necessari».

L’any 1974, després de la mort de Carrero Blanco, els sectors més retrògrads del règim franquista el volien apartar de l'escena pública i entonaven a totes les concentracions el crit de «Tarancón al paredón». 

Durant els anys anomenats de la Transició (1975-1978), en qualitat de cap de l’Església catòlica espanyola, va assumir un destacat paper polític en favor del canvi de règim. Tindrien especial ressò les homilies que va pronunciar a la mort del dictador Franco (1975) i a la coronació del rei Joan Carles I (1975). No obstant això, poc després (1981) acabaria retirant-se per raons d’edat, però principalment decebut per l’immobilisme militant del sector més reaccionari de l’Església catòlica.  

Tarancón, fumador empedreït, va morir  el 28 de novembre del 1994 a València d'un càncer de pulmó. D'acord amb la seua voluntat, va ser enterrat a la col·legiata de Sant Isidre de Madrid, i als seus funerals, hi van assistir les principals personalitats polítiques i socials de l'Estat, a més de les eclesiàstiques. 

 

Fonts: Marc Pons, «Neix Enrique i Tarancón, el cardenal oberturista», El Nacional,  2019  /  Ruiza, M., Fernández, T. y Tamaro, E. (2004), «Biografia de Vicente Enrique y Tarancón», Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea, 2021  /  Viquipèdia

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací