Sou convivents?

per Marian Díez Picó

Columnistes

Sou convivents?
Sou convivents?

Passat divendres tornaven a preguntar-me allò de «sou convivents?» He perdut el compte de les voltes que m’han preguntat el mateix en l’últim any. Supose que abans que aquesta pandèmia es convertira en part de la rutina no m’havien plantejat mai aquesta qüestió. Com a molt, i en casos excepcionals, un «quants en sereu?» o un «vindràs acompanyada?» Ara no, ara el «convivents» ja s’ha afegit al nostre vocabulari habitual juntament amb altres termes com «confinament», «tancament perimetral», «brot», «quarantena»… Vaja, que més bons no sé si eixirem d’aquesta situació, com fa mesos pronosticaven alguns, però amb un vocabulari més nodrit, definitivament sí.

Tot això em venia al cap fa uns dies a propòsit d’una situació que vaig viure al teatre.

Mentre esperava que començara l’espectacle, s’acostava a mi un jove que, oh sorpresa!, portava les mateixes entrades que jo. No hi havia cap error. Ni ens havíem confós de dia, de sala, ni tan sols de planta. Per més que miràvem i tornàvem a comparar ambdues entrades, eren exactes.

Així les coses ens vam dirigir a la taquilla per tal de posar els fets en coneixement del responsable i tractar d’aconseguir una solució que ens permetera gaudir als dos de la funció, com era la nostra intenció inicial. Afortunadament, hi havia espai lliure com per a reconduir aquest malentès sense problema, encara que com no, vaig ser jo, qui malgrat haver arribat abans i ocupar ja aquell seient, va optar per traslladar-se a un altre racó del pati de butaques davant la passivitat d’aquell jove. Tot clar, després que la negociació s’inaugurara amb un «sou convivents?» com marca el protocol actual.

No, no érem convivents ni ho serem mai. Almenys no en la vida real, encara que en la ficció, i més encara a les pel·lícules de cap de setmana, estic convençuda que aquella confusió hauria estat el punt de partida d’una història d’amor d’aquelles d’escapades intermitents a indrets d’allò més romàntics, sopars amb ciris i molt vi, i esmorzars amb vistes i torrades amb melmelada de nispro -imprescindible en el meu cas-.

A favor que prosperara aquella història d’amor s’afegia a més el fet que l’obra en qüestió era un musical. Vulgues que no, els musicals és el que tenen, o t’embafen o acabes demanant matrimoni a qui tens al costat. Però, en temps de mascaretes com els actuals, sempre és millor no precipitar-se. D’aspectes que han sigut tota una desil·lusió i un desengany considerable en llevar-se la mascareta, va carregat el dia a dia.

Així les coses, cadascú va seguir pel seu camí, sense arriscar, que tampoc cal posar tanta emoció a la vida de colp. Vam deixar que l’entusiasme quedara exclusivament a l’escenari i vam tornar a casa cadascú com havia vingut al teatre.

A partir d’ahí, no sé com va anar en el seu cas. En el meu, només entrar per la porta em vaig adonar que l’emoció no sols havia estat a l’escenari. Deixar a dos preadolescents a soles en casa també compta com a risc, però eixa és la part que no es veu a les pel·lícules, almenys no a les que tracten de presentar la vida de color de rosa. En un no-res, l’esperit musical que encara portava al cos es va transformar en un thriller en tota regla, això sí, un thriller de convivents perquè tot quedara dins de la legalitat.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací