Pablo Iglesias i la cua de cavall

per Salvador Vendrell

Columnistes

Pablo Iglesias i la cua de cavall
Pablo Iglesias i la cua de cavall

En 1920, Fernando de los Rios, diputat del PSOE, va viatjar a la Unió Soviètica per veure si el seu partit s’incorporava, o no, a la Tercera Internacional. En aquell temps, els socialistes no sabien què fer i anaven com cagalló per séquia, com ara. En una entrevista amb el camarada Lenin, el dirigent socialista espanyol li preguntà per la llibertat dels ciutadans soviètics. Segons de los Rios, Lenin li va respondre en francés: «La liberté, pour quoi faire».

La resposta té diferents interpretacions i podríem pegar-li moltes voltetes, però el que està molt clar és que si un és un bolxevic i li guanyen les eleccions, a la Comunitat de Madrid, amb eslògans que diuen que la llibertat és poder fer-se quatre cerveses, s’hi talla la cua de cavall que li donava la força per a lluitar contra el mal i abandona la política per dedicar-se a una altra cosa. No necessita cap Dalila que li faça la faena com si fóra un Samsó qualsevol, perquè un no vol ser masclista. Se la talla un mateix o se’n va a la perruqueria com deu haver fet Pablo Iglesias. I és que deu estar molt cansat de la persecució, de tota classe de poders de l’Estat, més ferotge que ha sofert cap polític després dels independentistes catalans. Sobretot, una vegada instal·lat al govern de la «gran» i «lliure» nació espanyola. Un simpatitzant d’Iglesias em va dir que  creu que no està en la presó, encara, perquè, de moment, això de «roja» no els sap tan greu com «rota». Les últimes notícies que llig en la premsa de la caverna són aquestes: «El Tribunal Constitucional (TC) ha tombat aquest dijous el blindatge del ja ex-vicepresident Pablo Iglesias en la Comissió parlamentària que controla el CNI». O aquesta que no respecta ni la retirada del protagonista: «Pablo Iglesias emula el jove Stalin amb el seu nou tall de cabells».  I que tinga cura Pedro Sánchez, si segueix instal·lant-se la idea del «govern il·legítim», que ja sabem que sempre passa com en el poema del pastor luterà Martin Niemöller:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
quan van empresonar els socialdemòcrates (....)

La primera persona que em parlà de Pablo Iglésias va ser un amic meu i no m’estranyà que la notícia li vinguera d’un xicot de Riola. Ja sabem que els homes i dones d’aquest poble de la Ribera són els primers i primeres en acudir-hi a tots els llocs del món. Diuen, fins i tot, que quan l’home va arribar a la lluna s’hi trobaren un riolenc menjant-se un entrepà de llonganisses. Si no us ho creieu, li ho pregunteu a Manolo Baixauli que, quan va anar a París, va trobar absolutament normal que una arquitecta de Riola construïra un pont a París a base de cranis humans. Mira si és així que l’incorporà immediatament com a personatge de les seues novel·les. Potser algun dia, si té ganes, ens contarà la història completa. Bé, tornem al xicot de Riola que no vull perdre el fil. El meu amic se’l trobà en el tren i li preguntà on anava. «A una conferència de Pablo Iglesias», li contestà. Mira si jo coneixia poc Iglesias que, en el moment que el meu amic digué el nom, el vaig interrompre: «Segur que aniria a una sessió d’espiritisme». «No home, no! No es tracta del fundador del PSOE», digué el meu amic. «És un xicot d’ara amb cua de cavall que fa un discurs diferent, populista, diria jo». 

Després, inevitablement, vaig saber qui era aquell jove de «ment incisiva i voluntat bolxevic», com diu, si no recorde malament, Iñigo Errejón en la part d’agraïments de la seua tesi doctoral. Dic inevitablement, perquè sabé introduir-se en la televisió, que, malgrat tot, continua sent l’ama carabassera d’allò que encara alguns anomenen superestructura —si no vaig errat. A més, va ser un producte també de la maleïda crisi econòmica, perquè el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts fonaments de la transició, que havien entrat en descrèdit: corrupció sistèmica i crisi en totes les institucions de l’Estat. De dalt a baix, no se’n salvava ni una. I més visible encara en els partits polítics que sostenien, i sostenen, el sistema. El personal volia, demanava, un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals que, malgrat l’espectacle polític, cada dia s’assemblen més. Tot començà a canviar perquè va nàixer un crit unànim contra la manera en què es volia resoldre la crisi i la impunitat en què es movien els seus causants. I és que els partits polítics tradicionals amb les seues campanyes nyigui-nyogui i sense idees obriren el camí de la indignació. A Catalunya va créixer l’independentisme perquè era una molt bona il·lusió i perquè la fàbrica d’independentistes que és a Madrid no parava de fabricar motius per pegar a fugir de la pell de brau. A Espanya irrompé Podemos com a revulsiu, però també com a il·lusió. Van ser capaços de reconfigurar l’espai de l’esquerra i el seu discurs al llarg d’aquests deu anys tant a nivell d’estat com en la nostra esquerra nacional.

Unidas Podemos ho ha fet tot molt ràpid: canviar de nom, créixer i decréixer en pocs anys. I ara té el repte de sobreviure al seus creadors: Iglesias, Errejón, Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansas... L’experiència en el govern de l’altiplà deu ser decisiva. 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací