En somnis. Aquesta nit. Arran de la inauguració de l'exposició Des del silenci, d'Enric Banyuls, a la Fundació Chirivella Soriano. Encara estic suant, torbat d'haver-la sentit tan clara i que haja restat alhora tan custodiada.

Si ell considerava que «la pintura és un acte de fe», ara puc proclamar: «Hi crec!»

 Vaig tindre la sort de conéixer Banyuls personalment a través del seu amic Josep Antoni, el meu amic orxater. Vaig poder conversar poc amb ell. No soc massa iniciador de converses. Però vaja, tampoc ell ho era. Ben mirat, el títol de l'exposició no és fortuït del tot.

Desconec per què he estat jo l'ungit. No soc ningú per parlar d'art. Segur que tu entens més que jo! Tampoc he escrit mai cap article ni cap crítica de res. Gaudisc, això sí, quan tinc algú que em duu de la mà i m'ajuda a sentir emocions en qualsevol manifestació artística: actuació, recital, lectura, concert, pel·lícula… O, com en aquest cas, una exposició. I quan no tinc ningú ‒com la majoria de les ocasions‒ em faig preguntes que queden en l'aire o que potser desperten hipòtesis.

Em va impressionar ahir la senzillesa de l'interior de l'edifici que acollia l’exposició, el vídeo introductori, la cura amb què es va revestir l'espai, la distribució, la il·luminació... tot, com sempre, amb la finalitat de ressaltar l'obra, la creació, la creatura fruit del ventre de l'artista.

I clarament és així com l'obra de Banyuls se m'acaba de revelar místicament. Com una qüestió visceral, orgànica i orgàsmica. Com un impuls que li brolla de l’interior amb tanta força que traspassa el llenç.

Com a «obra que creix a mesura que u la mira» ‒com diu M. Baixauli‒ així que naix, travessa una infantesa tímida, constrenyida a les dimensions rectangulars i planes del llenç fins arribar a la pubertat. Llavors comença a expandir-se i requerir més volum. El traç esdevé glopada de pintura llaurada a solcs, cartó triturat, esgarrat i apedaçat amb diversos materials. Va fent-se adulta i el llenç es transmuta en pa oferit i partit per nosaltres o cosit fet xarxa amb fil de pescar hòmens, en túnica perforada amb claus, en pell llagada o coronada amb espines metàl·liques.

En plena maduresa, a l'últim espai de la sala del segon pis, en la paret a l'esquerra de la cabellera natzarena hi ha una graella de quadres amb figures a relleu que tal vegada passa desapercebuda. És una sèrie que hom diria inacabada. El motiu se m'ha fet evident durant el somni: està captant l'instant precís en què l'obra aconsegueix véncer per fi la tensió superficial del llenç i se'n deslliura. Ha arribat a la vellesa i, aleshores, sublima, levita i ascendeix per esdevindre escultura: figures de penitents, sants i màrtirs que reclamen l’artista per encomanar-li feina.

Després de marxar continuà amb sant Bartomeu, però se m'ha revelat que es rebel·là després de sant Vicent i ho engegà tot a rodar. Torna a anar per lliure. Geni i figura, fins la sepultura… i més enllà! En fi, ultrapassada la tercera dimensió, disposa de tot el temps i espai del món per seguir creixent, no?

A Sueca, en l'última inauguració seua que coincidírem, mentre jo feia el recorregut per la sala em vaig quedar com… has vist El Padrí? La pel·lícula de Coppola, vull dir. Recordes l'escena que Michael troba Apollonia? Doncs així, en un moment inesperat, em vaig girar i, talment com fulminat per un llamp, se m'apareix una escultura que em sacseja, em travessa, em punxa i repunxa com un vesper avalotat amb el seu brunzit constant. M'hi vaig acostar. No duia nom. Com moltes obres estaven encara per batejar. Vaig travessar l'atapeïda sala per fer-li un escoltet a Enric i em va somriure.

Me la vaig tornar a trobar allà dalt ahir. Ja el duia. Potser hi ha obres que no duen nom encara perquè l'hem de descobrir. Enric era així. Jugava amb nosaltres a conillets a amagar. Conillets peluts o pelats.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací