Bonig, la llibertat i la deslleialtat

per Sebastià Carratalà

Columnistes

Bonig, la llibertat i la deslleialtat
Bonig, la llibertat i la deslleialtat

 El dia que va anunciar que no es presentaria a la presidència del PP valencià i que deixava l’acta de diputada a les Corts, Isabel Bonig va afirmar que havia sigut lliure per entrar en política i era lliure per anar-se'n. Perquè la preuada llibertat de menú de bar que ella i la resta de líders de la dreta tenen tothora a la boca havia d’aparèixer fins i tot quan abandonava els càrrecs per imposició de la directiva estatal del seu partit. Però ja se sap que alguns polítics pensen que posseeixen del do de fer creure amb les seues paraules el contrari del que ocorre en realitat. Malgrat que la decisió era d’altres, se n’anava «lliurement». 

Això sí, en el debat parlamentari que havia tingut lloc unes hores abans havia acusat Ximo Puig de perseguir la llibertat educativa, lingüística, empresarial i el dret a la propietat privada. Quina barra. Igual que en les declaracions de comiat, llançava la proclama sense cap evidència que la corroborara. En canvi, la formació en nom de la qual arengava s’ha caracteritzat per haver retallat els drets socials i laborals sempre que ha governat i per haver provat d’evitar la consecució dels drets civils per a les minories i per a les persones que no combreguen amb les seues idees des del començament de la democràcia. A principis de la dècada del 1980, Manuel Vicent, en un conegut article titulat «No pongas tus sucias manos sobre Mozart», parlava d’un home de quaranta-dos anys que no comprenia molt bé per què l’esquerra havia caigut en la trampa de deixar-se arrabassar certs valors. 

Per posar exemples recents de l’actuació a favor de la llibertat del PP, només cal veure la llei mordassa, aprovada per la seua majoria absoluta el 2015, amb tot el reguitzell de mesures coercitives que hi inclou. O el seu suport a la criminalització de determinades formes d’expressió, encara que no suposen cap incitació a la violència. Una manera d’amenaçar les protestes legítimes, la llibertat d’expressió i la llibertat artística. O els discursos contra la immigració i les actituds de caràcter xenòfob, racista o directament feixista. O l’aplaudiment de les respostes violentes de part de forces i cossos policials contra persones i col·lectius que defensen pacíficament l’exercici d’aquestes llibertats.

Alguns comentaristes han tret ferro a l’assumpte de l’eixida de Bonig dient que la política és així. Una frase pràcticament idèntica a la que es fa servir en el futbol per justificar qualsevol cosa i que dona a entendre que sovint el joc i els resultats manquen de lògica. Tanmateix, el futbol és justament això, un joc, encara que tants interessos de tota mena hi estiguen vinculats, i la política hauria d’estar molt lluny de l’entreteniment i l’espectacle. Ara bé, com constatem jorn rere jorn, aquesta dimensió s’ha imposat en els afers públics i, massa vegades, els actors i les actrius d’aquest vodevil que no s’atura ens distreuen amb menudalles i algun espantall mentre les coses importants passen als despatxos, fora del focus mediàtic. I, en aquest cas, tots dos mons s’assemblen més. Fitxatges i destitucions, favors i desafeccions, lleialtats i traïcions, tractes i ruptures, són, entre altres, accions i comportaments quotidians en un i l’altre. 

No és d’estranyar, doncs, que determinats analistes també hagen emprat la mateixa expressió per explicar que la mà dreta de Bonig els últims anys, Eva Ortiz, haja estat nomenada per la cúpula estatal nova síndica del PP a les Corts i que ho haja acceptat amb tanta alegria. Ho fa, per defensar la llibertat, ja que, segons ella mateixa escrivia fa poc en un article, el govern valencià i el govern espanyol són «libertòfobs». Un nou mot per camuflar el pensament veritable del partit al qual pertany i les accions que aquest duu a terme tan bon punt té l’oportunitat. Un nou mot per dissimular que és la direcció estatal del PP la que ha passat per damunt de la voluntat de Bonig i no ha esperat que foren els afiliats els qui decidiren qui havia de liderar la formació al País Valencià, tal com Ortiz expressava en una entrevista un any enrere. Una direcció que també ha tutelat la seua designació per si de cas hi havia massa llibertat i s’elegia algú que no tocava. 

De la lleialtat, no cal parlar-ne. La política, almenys la que fan determinades forces, és així.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací