El Micalet de la Seu i la plaça de la Reina

per Joaquim Iborra

Tribuna

El Micalet de la Seu i la plaça de la Reina
El Micalet de la Seu i la plaça de la Reina

S’han iniciat les obres de reforma de la plaça de la Reina. El que en resulte, millor o pitjor, quedarà per molts anys. Les vicissituds d’aquesta plaça es remunten a l’any 1878, quan el Marqués de Tremolar, alcalde accidental de la ciutat, inicià els primers enderrocs personalment, piqueta en mà i en nom del progrés. Des d’aleshores, la idea inicial de fer una plaça Major en la ciutat avançà amb lentitud i moltes vacil·lacions. No va ser fins al 1944 que s’acceleraren els enderrocs. Encara el 1963 s’eliminà l’última illa de cases, la que tancava l’antiga plaça del Micalet, davant de la porta dels Ferros de la Catedral. Fins a aquell moment, s’havien redactat nombrosos plans i informes, s’havien convocat concursos i els experts havien opinat. Tantes eren les alternatives que, en prova d’imparcialitat, no se’n seguí cap. L’any 1970, la ciutat es va decantar per l’única opció no prevista: es va construir un gran aparcament subterrani, decisiu per a la configuració de la plaça tal com l’hem coneguda durant el darrer mig segle i que condicionarà també el projecte en curs d’execució. Des d’aleshores, no obstant això, no hem deixat de reflexionar i discutir sobre la reforma de la plaça. Si voleu seguir amb detall aquest llarg procés, ací en teniu un resum elaborat per Juan Navarro Rodríguez. Avui, per fi, les obres estan en marxa. Jo, personalment, estic tan content que no tinc intenció de fer la més mínima crítica al projecte que se seguirà, del qual és autor l’arquitecte José María Tomás Llavador. Com que la plaça es convertirà substancialment en una zona per a vianants, ja em sembla bé tot. Només voldria comentar una qüestió que, d’una manera o altra, sempre ha estat present en el debat per part dels entesos, tot i que amb poc èxit.

És conegut que la porta dels Ferros, dissenyada a principis del segle XVIII, intentava dotar d’un caràcter monumental la façana principal de la Seu, en un espai proporcionalment molt reduït, el del final de l’antic carrer de Saragossa, llarg i estret. Un joc de concavitats i convexitats «amplien» visualment la superfície de la façana, amb un llenguatge digne del millor barroc romà, sempre contingut, molt allunyat del barroc espanyol. En desaparèixer el carrer, va desaparèixer la perspectiva per a la qual la portalada havia estat concebuda. Avui se’ns apareix rebregada i apinyada als peus del Micalet, completament desequilibrada en relació a la resta de construccions annexes i visibles ara completament. Una fotografia molt coneguda, presa cap a l’any 1900, explica millor el sentit del disseny de Konrad Rudolf, el seu autor.

La idea de preservar, si més no parcialment, aquest efecte original estava en el centre de les recomanacions de Javier Goerlich, publicades el 1950. La seua idea no era fer una única plaça destartalada, sinó dues articulades: una, al sud, la més gran, correspondria a l’ampliació de la plaça de la Reina pròpiament dita; al nord, es conservaria l’antiga plaça del Micalet, eixamplada. Aquesta idea es va incorporar a les bases del concurs de 1951. Però s’entestaren a no seguir aquesta sensata recomanació i finalment arramblaren amb tot. La recuperació d’aquella perspectiva, amb tot, s’ha mantingut vigent en tots els concursos i plans posteriors. El projecte de José María Tomás també la té en compte. Així, disposa una filera de xiprers, seguint, més o menys, l’alineació de les cases de l’antic carrer de Saragossa, en el seu tram final. Posant costat per costat la fotografia de 1900 i la recreació prevista pel projecte, podem apreciar la intenció del seu autor:

Ara bé, què voleu que us diga? La intenció és bona però salta als ulls el fracàs. No per culpa del disseny proposat sinó, senzillament, perquè és estrictament impossible fer passar uns arbres per unes cases. Els pobres xiprers faran el que podran, però l’única manera de recuperar l’antiga perspectiva seria reconstruir les cases enderrocades. No n’hi ha d’altra. Va ser un error enderrocar aquella illa de cases. Però el fet és que les cases es van tombar i això no té remei ni pal·liatiu. Per molt que hi pensem, no trobaríem cap solució eficaç per a corregir aquell disbarat. Don Joaquín Arnau, catedràtic d’Estètica de l’Escola d’Arquitectura de València, deia que la terra oculta els errors dels metges; els dels arquitectes, la vegetació.

Acceptem, doncs, que l’obertura de la plaça de la Reina va deixar descol·locada la porta dels Ferros. A canvi, però, va obrir una perspectiva inèdita per al Micalet. Mai no s’havia vist el campanar de la Seu des d’aquest ampli punt de vista. Pot passar, i aquest és el meu temor, que els xiprers, impotents per a recrear el vell carrer de Saragossa, oculten sense voler els cossos baixos de la torre. Alguna altra imatge del projecte fa pensar que no ha preocupat aquesta possibilitat:

Seria una pena, perquè és evident que l’element més potent de la plaça, capaç ell tot sol d’imposar-li un caràcter, és el Micalet. N’hi ha d’altres a la plaça, i de qualitat: la porta dels Ferros ja esmentada, el gran cimbori, el volum cúbic i rotund de la capella del sant Calze, amb el seu finestral triogival, el campanar de santa Caterina, els edificis eclèctics que emboquen el carrer de Sant Vicent… Cap tan potent com el Micalet. La plaça de la Reina és i serà, sobretot, el Micalet de la Seu.

El Micalet, des de sempre, ha estat un edifici que ha identificat la ciutat. Els ciutadans s’hi han sentit estretament vinculats, particularment les classes populars. El seu rellotge ha marcat el compàs de la vida ciutadana, amb els gongs profunds i prolongats de Miquel, la campana grossa. A pesar del brogit de la ciutat, es poden distingir clarament des de molt lluny, almenys en certes hores. La Societat Coral El Micalet encertà de ple en escollir el nom, si pretenia atraure el públic popular local. Un sainet d’Escalante, Des de dalt del Micalet, té com a escenari el terrat de la torre. Allí coincideixen dos suïcides, poc decidits a fer el pas: «D'on me tiraré / que me faça manco mal?». Dubten per quin costat llençar-s’hi, no voldrien desbaratar el rellotge ni matar ningú: «Per esta banda el rellonge / no corre perill; respire! / Però ara pense… i si em tire / i al caure mate a un canonge!» Apareix en escena la barana de ferro, que encara hem conegut fins fa alguns anys. Després, el franquisme va promocionar la torre com a símbol turístic i hem hagut de veure el Micalet en postals i en souvenirs, deformada i barrejada amb paelles, toreros i sevillanes. Però no han aconseguit denigrar la seua imatge. Tampoc, ben mirat, l'ha perjudicat l’enorme esvoranc de la plaça i el canvi imprevist de perspectiva. Per a un altre edifici, això hauria resultat fatal. No per al Micalet. No han pogut amb ell. El Micalet aguanta imponent, segur. Ho diu un personatge de Noruega, de Rafa Lahuerta, encarat a l’esplèndida visió des del carrer de la Corretgeria: «En açò no podran mai».

Jo no he viatjat molt, però suficient per poder assegurar-vos que no hi ha una torre com aquesta a tot Europa. El campanar Nou —perquè hi havia el vell, al costat de la porta de l’Almoina— es va construir entre el 1381 i el 1425. És una torre inacabada. L’últim element executat en aquella època va ser l’apitrador, la barana de pedra, reconstruïda ara a partir de les restes conservades de la traceria gòtica original, segons diuen. Va quedar pendent el remat. Encara es va fer una proposta al segle XV, molt discutida, de la qual es conserva una maqueta. I també d’altres al segle XIX. Però jo m’estime més imaginar un remat com el del campanar de la Seu de Lleida, que serví com a model en la concepció inicial del Micalet. Provisionalment, alçaren una estructura de fusta per a allotjar el Miquel i la campana dels quarts, dues de les tretze campanes. Ja al segle XVIII es va desmuntar l’apitrador i el suport de fusta de les campanes, que ja s’havia incendiat més d’una vegada, i es va construir l’espadanya actual. Van fer ben fet o no? Preguntes com aquesta ens posen en un compromís. És veritat que no hi acaba de lligar. Una espadanya és un element pla, remat habitual d'una façana —es coneix també com a campanar de paret—, no d'una torre. Cap a on orientar-la? Té quatre orientacions possibles, en correspondència amb la simetria axial de la torre. La van encarar cap a la plaça del Micalet, afortunadament, de manera que avui no el veiem de perfil des de la plaça de la Reina. No m’explique per què no van construir un pinacle o templet amb simetria axial —raons d’economia, supose. És una solució profusament usada en el barroc. A més, el pes s’hauria repartit millor i probablement s’haurien evitat els problemes estructurals que sempre ha provocat en la torre. En tot cas, porta allí dalt tres segles i ens hi hem acostumat. A més, vista des de la terrasa, fa el seu efecte: és un barroc del bo, nítid i ben retallat, com el de la porta dels Ferros. Si fos una intervenció recent, avui ens posaríem les mans al cap. Però les nostres opinions són ara insegures, perquè vivim una època sense criteri. Aleshores, millor deixar-ho córrer. A mi em sembla que l’espadanya barroca està integradíssima i no em cal més. En tot cas, no sembla perjudicar el Micalet aquest remat eternament provisional, com tampoc el fet de ser una torre inacabada.

El Micalet és un campanar de planta octogonal, tipus habitual al gòtic català. Fins a l’Alguer hi arribà una rèplica. Si feu de cicerone davant un foraster, no oblideu explicar-li que l’altura de la torre és igual al perímetre de la seua planta i que l’escala té 207 esglaons de pedra. Així ho fa Joan Fuster en la seua guia. Malauradament, s’oblida de ressenyar que la campana Micalet pesa 7.514 kg i que és la quarta més gran d’Espanya. Si l’altura fos superior al perímetre, la torre semblaria més esbelta i delicada. Si fos inferior, tindria un caràcter més rude i militar. Fuster parla de la «sobrietat pacífica» del Micalet. Sobri ho és, certament; pacífic, no tant. Mostra una actitud de repòs, però vigilant i alerta. És el relaxament de qui se sent segur de si mateix. El cos més alt és refinat i diplomàtic, però els nervis de les arestes tensen inflexiblement les cares del prisma. Té la força i la virtut d’un edifici clàssic. El gòtic català, fins i tot el religiós, sempre té alguna cosa de civil i clàssic. De civil i de viril. Des de la cruïlla del carrer de la Pau amb el de sant Vicent, podem observar alhora el Micalet i el campanar de l’església de Santa Caterina. Comparat amb aquell, aquest és tot delicadesa i amanerament. És temptador recórrer al vell tòpic per a comparar els dos campanars. Altres ho han fet ja, amb sonora prosa. En algun lloc he llegit aquesta frase, atribuïda a Juan Gil-Albert: «El Miguelete está en Valencia, Santa Catalina es Valencia.» Si és així, vet ací el nostre problema.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací