Les grans alberedes de Xile

per Jesús Peris

Columnistes

Les grans alberedes de Xile
Les grans alberedes de Xile

Una de les reaccions més desvergonyides al procés constituent que està vivint Xile va vindre sense dubte del govern espanyol. Segons una nota publicada per l’agència Europa Press el dia 17 de maig, i cite literalment el titular: «España ofrece compartir su experiencia en el proceso constitucional que se abre en Chile». La notícia citava fonts del govern, però no qui concretament havia proferit eixa memorable bajocada.

És tan delirant que no sé ni per on començar. Quina experiència vol exactament compartir? Que la constitució considere hereditari el càrrec de cap de l’estat, confirme el designat pel dictador com a sucessor i el considere a més impune i l’erari públic li pague el refugi fins i tot si se li’n va la mà robant? O que la constitució siga redactada per un equip de set notables i després aprovada en referèndum en bloc? Perquè només el fet que la nova constitució siga elaborada per una convenció de cent cinquanta cinc membres triats i triades en unes eleccions ja és una impugnació a la totalitat a l’exemplar transició espanyola. Si a això afegim que la gent ha escollit una gran quantitat de candidats i candidates amb perfil d’esquerres i independents deixant la dreta en minoria, ja és com per aplaudir posats en peu. Però potser és això el que vol dir el govern espanyol, que tot malament. Que la repressió als manifestants era la resposta correcta al «desafiament», que no haurien d’haver afluixat, i que vinguen pacos i guanacos i que poca gent han tancat a la presó. A democràcies consolidades com l’espanyola no li tremola el pols. Potser envien el jutge Llarena a donar un màster.

El que els xilens i les xilenes han aconseguit lluitant en el carrer és precisament trencar amb la constitució que Pinochet els va deixar, trencar amb la seua versió de l’«atado y bien atado». El que precisament demostra l’experiència xilena és que la mobilització popular, decidida i sostinguda, pot canviar les coses, pot fins i tot canviar una constitució sencera deixada per un dictador com a herència.

Per això és tan absurd el gest postcolonial del govern més progresista de la història. Tan absurd i tan ridícul. Em fa gràcia la convicció amb què particularment el PSOE —de la dreta oficial, ni en parle— continua repetint els mantres de l’anomenada Cultura de la Transició, la transició exemplar, la superació de tots els problemes de la història, la monarquia austera amb valors republicans i totes eixes coses. I no només les repeteix cap a dins, on els mitjans de comunicació ajudaran a ensordir el ressò a buit que irremeiablement tenen i les carcallades amargues de cada vegada més gent, sinó que les continua emetent cap a fora, amb cara de pòquer, fingint que pensa que encara colen, que els tribunals europeus no els han posat en evidència una vegada i una altra o, fins i tot, com el mentider habitual que ja ha perdut la noció de la realitat, creient-se-les de veres.

En efecte, l’estat espanyol té una cosa molt important a fer davant el canvi històric que està vivint Xile: callar, prendre apunts i aprendre. Però no només l’estat, també la gent. «Escucha, vecina, aumenta la bencina / Y a la barricada dale gasolina», cantava Ana Tijoux en Cacerolazo, una cançò ja icònica de les revoltes del 2019. No vull pensar on estaria ara Ana Tijoux si fos espanyola ni què dirien d’ella els nostres mitjans.

És de veres que, com demostra l’experiència xilena, sí que es pot i que finalment poden obrir-se les grans alberedes. Però potser serà que l’objectiu no és tindre ministres guais que al remat acaben tragant amb tot (l’últim, les devolucions en calent de menors). I que l’errada no és la mobilització al carrer, sinó cansar-se massa prompte, cedir amb tanta rapidesa a la propaganda i als mitjans commoguts per la integritat dels contenidors mentre blanquegen la ultradreta violenta.

I és que ja ho deia Joan Brossa, «la gent no se n’adona del poder que té». Bé, a Xile sí. A veure si anem prenent nota.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací