Justícia per al Túria i els Poblats Marítims

per Jordi Muñoz, AAVV de Natzaret – Iniciativa Túria

Veus

Justícia per al Túria i els Poblats Marítims
Justícia per al Túria i els Poblats Marítims

Una característica que ens defineix als valencians és valorar allò que es nostre. La qual cosa és un molt bon punt de partida per a valorar degudament la nostra ciutat. Estimar una ciutat és bastant similar a estimar-se les persones entre si. Qui estima, siga a una persona, a un col·lectiu o, en este cas, a una ciutat desitja el bé profund de l'estimat, això és, desitja que, partint d'assumir el que és i com és, es realitze en la bellesa, la veritat i la bondat. Estimar València segons això consisteix a reconéixer la seua història, la seua realitat actual, amb les seues virtuts i defectes, i desitjar-li activament un futur bell, vertader i bondadós. Això vàlid per a considerar els molt variats aspectes urbans – centre històric, horta, mar, urbanisme- ho aplicarem ací a la relació ciutat-riu, València-Túria. Per a fer-ho bé ens convé començar per tindre molt present la seua història, la tradició, per a no falsejar el seu avenir.

Sent una població mediterrània, València és una ciutat fluvial abans que portuària. Efectivament, el seu origen —compartit a l'antiguitat amb París i amb Nova York a l'edat moderna— fou molt original: el va propiciar una illa que, alhora que afavoria la seua defensa, permetia gestionar la ja fèrtil plana al·luvial. El naixement de la majoria de les ciutats litorals és degué al fet que una determinada orografia litoral, proporcionava un port natural. Amb la qual cosa la nova ciutat era deutora i s'explicava per la presència d'un port. Cal remarcar que aquest no és el nostre cas.

Malgrat aquest caràcter fluvial, la relació ciutat-riu no ha sigut fàcil, ha estat prou turbulenta... Al llarg de la seua història, en moltes ocasions, València ha patit crescudes sobtades i avingudes tumultuoses, pròpies dels cabals mediterranis, i ha hagut de protegir-se. La ciutat, al seu torn, ha maltractat el llit històric. En el s. XX el va convertir en un còmode abocador d'empreses altament contaminants que ocupaven l'horta de València com la Cros, la Paperera, Arlesa, Aceprosa, etc.

La inundació de 14 d'octubre de 1957 va impulsar la desviació del tram final de riu, cap als afores. El «Plan Sur» va crear el Nou Llit del Túria. La llera històrica va romandre erma fins als anys 80. L'administració tardofranquista volia convertir-lo en vials ràpids per al trànsit urbà. Fou la voluntat popular, rebutjant l'enginyosa idea, la que va aconseguir imposar el seu desig:  —«El riu és nostre i el volem verd»— de recuperar com a espai públic per gaudir-lo tots els ciutadans.

Això i les intervencions entorn del vell llit per a dotar d'espais culturals i turístics la ciutat, el Palau de la Música primer i la Ciutat de les Arts i les Ciències més tard, semblava que poguera ser la reconciliació definitiva de València i el Túria. Però malauradament no fou així. A pesar de l’eufòria pel conjunt monumental —«Un río de Cultura»— quedaven almenys dos assignatures pendents: una, recuperar per al Jardí del Túria el seu caràcter fluvial i dos, aplegar obertament al mar.

Una. El Parc Fluvial del Túria deixa de ser-ho a on més raó tindria de ser: a la ciutat, ja que un Parc és l'intent d'introduir un espai natural dins d'un medi urbà. En el seu moment, no haguera estat gens difícil mantindre almenys un rierol que, encaixant perfectament amb el projecte de parc o jardí, simbòlicament recordara la història d'eixe espai. Lamentablement, quasi segur que la satisfació d'haver aconseguit preservar el vell llit per a l'oci ciutadà, ens va impedir de vore la traïció que se li feia llevant-li l'aigua en tota la seua llargària. A començaments de segle hi va haver qui s'adonà de la malifeta. S'estudià l'assumpte i es veié que era factible recuperar aquesta dimensió fluvial en el Jardí del Túria. Pareix que mals vents econòmics feren inviable la proposta aleshores. Per tal de fer justícia al Túria i mantindre la memòria històrica de la ciutat, ens cal reprendre la iniciativa.

Dos. La segona qüestió té probablement molta més envergadura, major importància: està pendent de desenvolupar-se sine die... l'últim tram de la remodelació del Túria, ja siga com a continuació del Jardí, com a parc fluvial urbà o com a bosc de ribera i espai aquàtic adient per a la pràctica d'esports nàutics. Donar-li una bona solució és tècnicament feixuc i econòmicament molt car. Les raons són òbvies: Persisteix en el seu llit 1 metre 30 centímetres de residus industrials altament perillosos i tòxics. A aquests sediments químics i minerals s'han d'afegir les aigües fecals que, amb la freqüència de les pluges torrencials mediterrànies («Al meu país no sap ploure»), discorren a plaer amb excrements surant, a causa dels insuficients dipòsits de contenció pluviomètrica.

L'assignatura pendent té encara dos capítols més, o siga dos agressions més al riu emblema de la ciutat: una eixida neta, clara i oberta al mar. El Port Autònom de València va decidir la seua ampliació, amb el beneplàcit de les autoritats valencianes, a costa de la platja de Natzaret primer, de l'horta de la Punta més tard amb la ZAL i, una altra volta, amb una nova agressió al Túria: invisibilitzar la seua eixida al mar. Ell, que ho suporta tot, la seua amplària, va proporcionar l'espai necessari per a una immensa rotonda plana on conflueixen els vials del trànsit portuari, sense importar que obstruïsca pràcticament un accés diàfan al mar, i augmenta amb això el risc d'inundacions dels barris marítims, on encara hui estan vives les esgarrifoses imatges de «la Riuà»  del 57.

Per acabar, de moment, les inversions i accions megalòmanes a la ciutat: copa d’Amèrica, Circuit Urbà de Fórmula 1, maltracten també el vell llit entre el pont del ferrocarril i el de les Drassanes llevant-li terreny i envaint-lo arriscadament.

Reordenar el Jardí del Túria retornant-li el seu caràcter fluvial essencial, preservant tot allò que ho recorda hui encara, és un deure de fidelitat a la idiosincràsia dels orígens de la ciutat. Sanejar el tram final, que continua posant en risc la qualitat de vida i la salut del veïnat, acariciar-lo amb jardins i zones d'oci i reobrir-lo al mar és un deure de justícia amb els barris marítims d'El Grao i Natzaret; acabar amb la «claveguera» (polític «ditxit», en campanya, clar) i les repetides mortaldats de peixos es una necessitat si, com volem, València ha de ser un lloc d'excel·lència turística urbana.

No ens valen ja solucions de compromís que no fan més que distraure la perdiu com la «bioremediació», tècnica clarament insuficient per a acabar amb els llots perennes i les restes fecals periòdiques; tampoc solucions dràstiques com cobrir aquest final maleït del riu, que repetides voltes veïns, farts de pudors i vapors tòxics sempre que estreny la calor, proposen desistint per desesperació d'una solució millor. El parc de desembocadura en curs mai pot ser construït a costa de la persistència d'aquest espectacle tercermundista d'aigües brutes i residuals que fins a hui no han merescut gens d'interés seriós de les diferents administracions municipals i portuàries.

Serà necessari superar el «curtterminisme» inherent al nostre sistema democràtic, afrontar la magnitud de la solució definitiva i la quantitat ingent de recursos necessaris. Solucionar-ho requereix un esforç més enllà dels quatre anys d'una legislatura municipal o autonòmica. Cal emprendre mesures a llarg termini, globals, multidisciplinàries i sinceres. Això suposa un acord de país, de partits i d'institucions públiques i privades, i de les forces vives socials i culturals. Possible ho és, com hi va haver consens per a l'edificació de la Ciutat de les Arts i les Ciències, la construcció de la qual va durar tant de temps. Sols fa falta voluntat política. De fet, teòricament, el consens ja hi és: cap partit ha dubtat a reconéixer la gravetat del problema. Per contra, tots s'han compromés a abordar seriosament el problema (abans de les eleccions, és clar!). Fer-ho, requereix sentit de la gratuïtat contra pulsió exacerbada pel guany, generositat per a fer intervencions amb poc rèdit polític immediat, força per afrontar l'envit d'interessos inconfessables...

Dificultós? Ho és, sens dubte, però tant com imprescindible és per a l'autenticitat i dignitat d'una ciutat i l'autoestima dels seus ciutadans i per oferir una opció turística de qualitat.

I per acabar recomane veure el tram final del Túria des de darrere de l'Oceanogràfic cap a la mar. La bella imatge que es percep, malgrat tot, permet pensar que encara és possible somiar en un preciós final per a aquesta història d'amor-odi entre el riu i la ciutat, i que aquesta pot acariciar, no explotar, el seu amant immemorial.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací