El que el poble palestí esta sofrint davant la indiferència oficial de l’anomenat «primer món» és esborronador. Però el que volguera ara i ací posar de manifest és la cínica postura de l’estat espanyol davant la contínua massacre humana que està sofrint.

Espanya no reconeix «oficialment» l’estat palestí, però aparenta esgarrar-se la camisa quan els jueus bombardegen de forma indiscriminada amb armes d’última generació la població palestina en resposta, diuen, a quatre pedrades o quatre artefactes casolans llançats contra el que el sionisme, malgrat ser terreny ocupat, considera seu i causen centenars de morts, ferits i destrosses impunes.

Per què Espanya no condemna oficialment l’estat israelià? Covardia? És, crec jo, una qüestió d'estratègia política, de càlcul nacionalista. Nacionalisme palestí o israelià? No, nacionalisme espanyol.

Al 2018 Josep Borrell, aleshores ministre d’Afers Exteriors, «deixà» sobre la taula (textual) el tema del reconeixement oficial per part del govern espanyol de l’estat Palestí i, allà es quedà. I per què es quedà allà? Doncs perquè reconéixer el dret d’un poble a tindre un territori nacionalment i internacionalment reconegut i un govern també reconegut, és una qüestió que l’estat espanyol defuig instintivament perquè sap que, el reconeixement d'aquell dret significaria, tot seguit, haver de reconéixer el dret que per la mateixa raó té, per exemple, Escòcia, el Sàhara Occidental o...

El problema de l’estat espanyol en tot allò que es considere sobirania nacional no està al pròxim orient. El problema està al mateix estat espanyol. Reconéixer Palestina com a estat independent portaria necessàriament a plantejar la pregunta de: «per què Palestina sí i el País Basc o Catalunya no?» Unes sis mil persones han envaït territori espanyol a Ceuta i Melilla perquè el Marroc ha alçat la mà a la frontera en represàlia contra l’estat espanyol per haver donat ajuda humanitària a un dirigent del Front Polisari. Abans havia fet el mateix per haver pillat la policia espanyola el iot del rei marroquí a aigües espanyoles com a cal sogre. És a dir, el Marroc fa passar per les forques caudines Espanya quan li ve de gust, com tantes altres vegades hem vist amb les taronges o la verdura sempre amb l’amenaça de: «o tragues o òbric la porta i ja t’apanyaràs». Els feixistes han alçat el crit, el PP s’ha fregat les mans com fa sempre que hi ha una desgràcia i tots el partits es posen les mans al cap demanant més control a les fronteres del sud d’Europa. Amb aquesta misèria política, com es pot plantejar l’estat espanyol una solució política per als problemes de sobirania si no ha sabut ni ha volgut resoldre els d’ell?

Els problemes d’autodeterminació dels pobles sotmesos a la fèrula d’un estat que deu la seua personalitat al reconeixement d’altres estats forjats com a conseqüència de tractats postbèl·lics o potències econòmiques de les quals depén, és un parany de difícil o impossible sortida. Els diners que menegen els jueus a Wall Street són més que suficients per a tindre quiets tots els estats capitalistes que depenen d’allò anomenat borsa. El sionisme té la seua força no en la raó d’un poble a existir, sinó en la capacitat de pressió econòmica que pot fer, motiu pel qual la raó moral es debilita.

Els jueus demanen tindre la possessió d’un territori que perderen definitivament l’any 70 de la nostra era quan els romans destruïren el temple i la ciutat de Jerusalem i s’inicià la diàspora. Un estat al qual, per tot argument, diuen tindre dret perquè, en temps de Moisés (fa poc), una revelació divina els el prometé quan anaven perduts pel desert. No seré jo qui negue als jueus el dret a tindre un estat, però ocupar terrenys per la força (dels diners) a gent que hi habita des de fa tres mil anys perquè aquell escoltà una veu a la vista d’uns esbarzer que es cremava sense consumir-se prometent-li una terra de llet i mel si l’obeïen, em sembla un argument de poc pes per a justificar la massacre contínua de palestins.

Quants pobles tenen dret a tindre un territori independent en funció de la seua història? Quants pobles l’han perdut simplement per haver perdut una guerra? Quan el perdedor claudica davant un tractat forçat per les circumstàncies, perd els seus drets històrics també? És moralment acceptable això?

Espanya està condemnada a no poder opinar, i ho sap.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací