La sanitat resilient

per Kristin Suleng

Columnistes

La sanitat resilient
La sanitat resilient

Siga per sonoritat o per raresa, algunes paraules estan destinades a esdevenir virals, un fenomen que desperta fílies i fòbies. Resiliència n’és un cas. El mot va traspassar als anys setanta els estudis de la física per contagiar les ciències socials, i va cobrar dimensió nova amb la indústria de la felicitat. En escampar-se el coronavirus, i la necessitat psicològica derivada d'enfortir la capacitat individual de superació, la paraula encapçala les classificacions lèxiques de la neomodernor, unflada per les aportacions dels seguidors del cottage. Des del nord, els predicadors del hygge importen com a nou samfundssind, ‘esperit comunitari’, que va començar a emprar a la dècada dels trenta Ejnar Howalt, dramaturg danès atret pel nacionalsocialisme, com recordava en el diari Berlingske Mia Amalie Holstein, membre del Consell d’Ètica de Dinamarca, partidària de remodelar el terme per borgersind o ‘esperit cívic’.

En resistir situacions al límit, el sistema sanitari, si em permeten dir-ho, té el cul pelat. No estranya, per tant, la tendència creixent en salut pública d’avaluar la resiliència de la gestió sanitària. Així ho reflecteixen estudis com l’anàlisi publicada la setmana passada a la revista Nature Medicine, amb el títol ‘Resiliència dels sistemes de salut en la gestió de la pandèmia de Covid-19: lliçons de 28 països’, article del qual n’és coautora la investigadora espanyola Helena Legido-Quigley.

Per tal de complir amb la tasca propositiva, la comparació de les respostes nacionals, radiografiant la governança i el finançament, la força laboral sanitària, els productes i tecnologies mèdiques, les funcions de la salut pública, la prestació de serveis de salut i la participació de la comunitat, desemboca en recomanacions —endevinen quantes d’elles compleix Espanya— per a reforçar els sistemes de salut a nivell mundial, donat que, reconeixen els mateixos autors de l’estudi, el progrés és limitat en el desenvolupament de la sanitat resilient en general. Tot plegat es tracta d’incentivar el debat sobre com entenem la resiliència sanitària.

La revisió enllista sis àrees que requereixen una acció urgent. En primer lloc, està la importància de la governança i un lideratge disposat a aprendre i ajustar el rumb dels sistemes de salut a partir d’un treball a llarg termini per a crear una atenció mèdica d'alta qualitat i generar confiança en la comunitat, a través d'un enfocament integral de govern que involucre els actors rellevants en tots els nivells per una coordinació forta i clara més enllà de la gestió d'emergències, i que considere les interseccions del gènere, la raça i els drets humans. Els dos següents punts es refereixen al finançament adequat, per garantir l’accés universal als serveis de salut, el qual mitiga les càrregues socials i econòmiques que caracteritzen les pandèmies; i a la necessitat d'invertir a millorar tant la quantitat com la qualitat del personal sanitari, ja que els sistemes de salut resilients són aquells que també garanteixen la seua protecció física, mental i econòmica en el lloc de treball i més enllà.

En relació amb l'accés a medicaments i productes, els sistemes sanitaris han d’identificar i debatre els desafiaments amb les cadenes de subministrament, uns reptes que comprenen des de les capacitats de fabricació limitades fins al finançament i l’equitat en l'accés. Quant a la prestació de serveis, l’anàlisi emfatitza que enfortir la capacitat del sistema requereix una atenció primària sòlida i ben finançada, amb una força laboral capacitada i protegida, per a garantir una atenció d'alta qualitat en les comunitats, de la mateixa manera que el sector de l'atenció a llarg termini i l'atenció als adults majors han de ser prioritzats i millor integrats. Per últim, les lliçons pandèmiques en matèria de proves i rastreig de contactes, recalquen els autors, mostren la importància de la seguretat en dependre de tecnologies digitals innovadores, amb desafiaments com el d'exacerbar les desigualtats, motiu pel qual les inversions futures demanen un enfocament més holístic, que involucre les comunitats, sobretot les més vulnerables, per mitigar els riscos potencials.

Queda clar que la resiliència del sistema sanitari, com a concepte, necessita expandir-se entre els factors socials, econòmics i polítics de la societat, conclouen els investigadors en salut pública, però assolir-ho queda ben lluny, sobretot si es contrasta amb la realitat a peu de carrer d’exemples com el de la sanitat pública espanyola, que no acaba de deixar bons titulars, malgrat haver estat durant anys reivindicada com a un model d’èxit, les bases del qual va posar la Llei General de Sanitat de 1986, promoguda pel ministre socialista Ernest Lluch.

Si no són les contradiccions en la vacunació covídica i el mareig en el requeriment d’un consentiment informat, està l’embolic valencià dels acomiadaments d’infermers de reforç via WhatsApp o verbalment, el desmantellament madrileny de l’atenció primària o el revol arran del nou sistema telemàtic d’elecció i adjudicació de places MIR, un personal cremat que ha perdut fins al 25% del seu poder adquisitiu en els últims dotze anys, segons els números d’un informe recent del Centro de Estudios del Sindicato Médico de Granada.

Les dades confirmen la vulnerabilitat d’un sistema que ha sigut incapaç de recuperar en algunes autonomies els nivells de despesa de fa una dècada. No oblidem que l’actual situació sanitària troba el seu antecedent immediat en la retallada del desemborsament públic estatal entre 2009 i 2018 en més de 7.000 milions d’euros, una reducció que supera l’11%, una tendència inversa al reforçament de la inversió privada, i que la crisi pandèmica ho té difícil per revertir les xifres.

La resiliència, amb tot, ha de ser un objectiu, però sobretot la funcionalitat i la confiança. No pot ser que els polítics visquen cada vegada menys lluny l’experiència del serveis públics que governen. Una realitat que no es coneix, no s’estima, i per tant, no és possible reconèixer les seues carències, prioritats i urgències. Es necessiten més mitjans per a equilibrar l’acumulació deficitària i retenir els professionals, a més d’una aposta clara per l'atenció primària i redefinir les transferències de competències a les comunitats autònomes. Més que resilient, seria preferible un personal sanitari ben remunerat i amb bones condiciones laborals, que es senta reconegut per la societat. La salut de tots està en joc.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací