Alerta amb aquests tafurs

per Manel Rodríguez-Castelló

Columnistes

Alerta amb aquests tafurs
Alerta amb aquests tafurs

L'esperat nou govern presidit per Pere Aragonès s'ha constituït per fi. Amb el permís de la tempesta de Ceuta, que temporalment escampa, i dels moviments per situar la reclamació d'un finançament just per al País Valencià en el centre del tauler polític, em sembla que aquesta és la notícia més fulgurant de la setmana, ni que només siga per tant com s'ha fet esperar i per tantes anècdotes (sovint els gestos es queden en això, en simples anècdotes) com l'han acompanyada, que comentarem succintament. Vista per TV3, sense esperar reciprocitats que no arriben, i amb el respecte degut al flamant nou Molt Honorable de dalt, l'ofrena del clavell a la placa que recorda Lluís Companys a l'entrada del Palau, tan justa i emotiva, va quedar una mica deslluïda amb el preàmbul (supose que més o menys obligat en aquests casos) una mica coent del cercavila amb xiqueta i senyora. En fi, ja s'ho faran els assessors i assessorats d'imatge, que a un servidor aquestes coses de consorcis i consòrcies que pretenen fer-nos «normals» els líders polítics sempre li han semblat massa teatrals. I el cas és que potser sí que ho són, de normalets, i més en el cas que ens ocupa, i que no contents de ser-ho, s'esforcen a semblar-ho. Segurament estem massa acostumats a l'èpica dels darrers anys i aquest afany de moderació, contenció i normalitat d'ara ens fa l'efecte que és postís i aigualit. Perquè amb la cariua de no haver trencat mai un plat del MH Pere Aragonès, no sabem com se les apanyarà amb Pedro Sánchez, el gran tafur, que va començar amb aires de bon xaval esportista del Ramiro de Maeztu, que sempre guanyaven al Cesta y punto franquista, i mira-te'l ara, instal·lat tan plàcidament en la poltrona sense despentinar-se ni en vendavals de pandèmia, veient passar els cadàvers dels rivals des de la porta de la Moncloa esbossant una mitja rialla. El gran tafur, sí senyor, que no saps mai quina carta amaga ni si va d'asos o de catxa i aprofita els seus 1,9 metres per fotre't la cartera mentre tu t'esforces a posar-te de puntetes i alçar el cap buscant-li la mirada. Davant d'Aragonès serà una torre molt difícil d'escalar per al diàleg i la negociació que, diuen, és el nord del nou cicle polític. De moment el president espanyol juga amb el io-io de l'indult als presos, que ni presentat com un acte de caritat, magnanimitat o reconciliació a l'espanyola no aconseguirà doblegar l'impasible ademán dels Casado, Abascal, misèria i companyia, que ja es freguen les mans amb l'expectativa de més sang per al ring amb la seua vocació eterna de punys i pistoles. Per si hi havia algun indici de dubte sobre el recorregut de la jugada, el Tribunal Suprem, eixa reserva espiritual del neofranquisme democràtic (sic) ja ha dit que ni pensar-ho. Feina se li gira a Aragonès amb els uns i els altres si vol moure la política del cercle viciós de repressió i autoritarisme on a l'altiplà la volen. Que Pedro Sánchez enviés a la cerimònia de presa de possessió del 132è president de la Generalitat de dalt el globus sonda d'Iceta, un altre professional de la rialleta, pot indicar per on aniran els tirs, vull dir les cartes (i les trampes). L'abraç efusiu de Cuixart a qui es descabellava ballant d'alegria pel 155 mentre a ell l'engarjolaven per haver exercit la llibertat, indigna alguns amb la mateixa intensitat amb què a d'altres admira. En qualsevol cas, cal molta solidesa i tenir-los molt ben posats per no cedir a la temptació del menyspreu, que és la forma més lleu de la venjança. L'altra anècdota que comentarem és la de la versió d'Els segadors (o segadores) amb què van voler adornar el tirabuixó, no per afegir més llenya a un foc inútil, sinó per dir que atès el context en què s'ha escenificat la «nova normalitat» (que diria algun cursi), no hi desentonava gens. Passaran les anècdotes, no hi haurà ni un dia de respir per als nous president i govern (de fet parlamentaris de les CUP i grups d'activistes per l'habitatge van voler recordar al carrer els pactes signats a propòsit de desnonaments i intervenció policial), i els problemes i reptes romandran. Veurem si avançarem o ens quedarem amb cara de pòquer davant els tafurs de sempre, que jugaran a enganyar-nos com saben fer ells, siga a compte de la taula d'un diàleg sempre ajornat o d'un nou model de finançament per al País Valencià que necessitem com l'aire que es respira. Si almenys ací baix i allà dalt estiràssem la corda en el mateix sentit que a tots ens convé, els tafurs ho tindrien més pelut per continuar pegant-nos-la amb les seues mangalotxes de sempre.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací