Com ser valencià, hui, des del sud, i no morir en l’intent

per Gràcia Jiménez

Tribuna

Com ser valencià, hui, des del sud, i no morir en l’intent
Com ser valencià, hui, des del sud, i no morir en l’intent

Hem sentit moltes vegades que el País Valencià és massa llarg, que la coneixença, la relació i la identificació entre valencians del nord, del centre, del sud, de l’interior o de la costa, és ben complicada. I no és del tot així. Que tenim una mala xarxa de transport és un fet, que les comarques interiors i centrals ho tenen pitjor, també. Però hi ha territoris amb geografies semblants que no tenen problemes. La nostra disposició pot ser un inconvenient, però en cap cas un impediment per relacionar-nos, i més en els temps telemàtics de hui.

Indagant sobre si a les comarques meridionals ens sentim valencians, vaja, si fem nostra la identitat valenciana, el que em faig són preguntes. La primera: ens coneixem, ens entenem, els valencians? La segona: però, qui som els valencians? I la tercera: només la gent del sud del País, sota la línia Biar-Bussot, ens plantegem eixos interrogants?

La tercera ja es pot contestar ara: no. Al nord també sembla haver maror i distanciament, no tant com a «no valencians», però sí a favor d’un cert localisme, de la província. Les queixes comunes coagulen en una difusa idea d’ineficiència de l’Autonomia, concretada en la creença d’un cert centralisme de València, i oposant el vell model administratiu provincial franquista o decimonònic a l’actual autonòmic. I no és casual que els conservadors controlen fa molts anys les diputacions d’Alacant i Castelló.

Però tornem a agafar el pas. A la primera pregunta, jo mateixa -amb família a Castelló, havent estudiat a València i vivint a l’Alacantí des de la infància-, puc dir que no, que els valencians no ens coneixem suficientment. O, si més no, no ens posem en la pell de l’altre. No existeix un model únic de ser valencià, però sí un tòpic potent, inspirat grollerament per una visió forana de València, allò d’un «Llevant feliç i feraç» que, amb música, molta festa, i bon menjar, ens presenta com a meninfots i superficials. I eixe constructe, que naix al segle XIX no per casualitat, junt amb la divisió provincial que fulmina el que quedava d’un territori històric, se suma a la tasca de desagregació encetada després de guanyar els Borbons el tro d’Espanya. Com és natural, ni des del nord ni des del sud, ens podem identificar amb eixe tòpic groller.

I és que per «ací baix» les coses són molt diferents. Territori de muntanyes sobergues, amb una agricultura pobra de secà, que va forçar diferents models industrials d’èxit des de l’Edat Mitjana -Alcoi, Cocentaina, Muro...- o ja entrat el segle XX -Ibi, Elx, Elda, Villena...- i amb una xarxa urbana de ciutats mitjanes ben repartides, i uns quants ports pesquers i comercials importants -Santa Pola, Alacant, La Vila, Dénia...-, que, al costat de petits nuclis costaners -Benidorm, Altea, El Campello, Torrevella...- acabaran dedicats al turisme. Només les planes del Baix Segura, castellanitzat severament pel cardenal Belluga després de la Guerra de Successió, eren i són de gran valor agrari, a més de les vinyes de l’alt i mitjà Vinalopó.

Disculpeu-me si m’he excedit en la descripció. Però com que va de conèixer-nos, m’he donat el gust. Ser valencià del sud, si seguim jugant amb els tòpics, és més bé ser emprenedor a la força, per manca d’aigua i terres bones; i és pencar molt, en eixuts bancals, en tallers, als magatzems, a les cases també, i anar a la mar, i també emigrar. I la festa i música, que estimem i ens uneix a tots, no deixa de ser també un tòpic que queda sufocat per la realitat. Quina realitat?: camps abandonats a la desertificació, emprenedors industrials que decidiren en l’escalfor del boom immobiliari canviar els cromos i invertir en la construcció, buscant amb ulls miops el seu benefici immediat i deixant atur pel camí, depredació implacable dels espais naturals a la costa... I tot ben acompanyat d’una corrupció que encara batega. També hem de dir que hi ha empreses modernes d’èxit inqüestionable –Actiu, Valor, Tempe, Ale-Hop...- i amb responsabilitat social. Davant de tanta precarietat, s’invoca des del sud (sobretot per les forces vives de sempre) el manteniment de certs privilegis sota el nom d’«Alicantinisme», és a dir, «aigua per a tots» (transvasament Tajo-Segura, o Xúquer-Vinalopó), un conspicu cantonalisme d’Alacant, un cert pedigree...

No ens coneixem bé i, potser, ens manca desig d’aproximar-nos. El provincialisme cavalca i avança. Les Diputacions, que naixien a les Corts de Cadis com a govern provincial, encara hi són, tot i trobar-se buides de competències polítiques, però amb diners per repartir. La demarcació electoral és la província, les direccions territorials de les conselleries són d’àmbit provincial, els mitjans de comunicació convencionals funcionen des de la mateixa perspectiva, l’esquifida ràdio i televisió pública valenciana no acaba d’incorporar temes, programes, persones, que presenten i analitzen la realitat meridional, com tampoc la septentrional... Per contra, les comarques podrien facilitar la governança i la cohesió del territori, però només són tímides demarcacions sense existència jurídica ni política ni funcional, malgrat ser vives i reconegudes entre els seus habitants. Què voleu? No es poden fer miracles.

I per a contestar la segona pregunta, trobar o saber qui som els valencians, cal un veritable projecte comú. Cohesionar el País -ser referència, punt de base i model integrador alhora-, no per mania, ni per sentiments emotius. Devem pensar en qüestions pràctiques, de caire econòmic -inversions, infraestructures, comunicacions- o de caire social -formació, cultura, atenció, protecció-. Necessitem un corredor mediterrani, sí, clar; però també uns mitjans de comunicació que incorporen les diferents realitats valencianes. Cal un sistema educatiu que ens ho possibilite, formant ciutadans disposats a harmonitzar les diferències i les dues llengües, i necessitem polítics i intel·lectuals –i algun que altre influencer tampoc no ens vindria malament- que facen pedagogia social, sense pors. Ajudaria molt comptar amb institucions i representants transparents i al servei del poble, que donen espai a totes les veus, a tots els punts de vista. En eixa arcàdia no tan impossible, crec, estem molta gent, que des del sud busquem un projecte comú, i somiem amb un poble unit, amb intel·ligència i respecte, pel bé de tots.

Però el ben cert és que al sud, i especialment a la ciutat d’Alacant, es lliura fa temps una batalla desigual. I tot comença per la coneixença o desconeixença. No treballar en eixe camí, obre les portes a la indiferència, a l’odi, al feixisme que va escampant-se com una taca d’oli pel migjorn. Hem de contar qui som, hem d’escoltar qui sou. Al remat, tots valencians.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací